[Entrevista associada al reportatge de portada del número 4 de L’Amfibi: El futur de l’Albufera passa per la mar]
— Com afecta la realitat de l’economia a l’Albufera i la seua àrea marina?
— Parlar de l’Albufera, incloent l’àrea marina, és parlar d’una zona molt antropitzada, un territori modelat per l’ésser humà, determinat per la proximitat d’una gran ciutat, d’un gran port comercial, i, per tant, molt condicionada per esta pressió socioeconòmica brutal. Però, és parlar també d’una joia ambiental, paisatgística i amb un gran potencial per al desenvolupament econòmic local.
— La gran ciutat, el gran port, no estan alhora determinats per la proximitat de l’Albufera i, en general, per les exigències i obligacions del desenvolupament sostenible?
— Eixe és el gran repte: el desenvolupament sostenible. En estes zones tan intensament poblades, tan importants econòmicament, s’ha d’aconseguir que la gestió ambiental estiga lligada a la gestió econòmica i social. En territoris tan particulars i valuosos, l’equilibri ha d’existir per força. El problema és que, en llocs com estos, la pressió econòmica i social és molt més forta que la voluntat del compromís ambiental.
«El port de València hauria de liderar el compromís social amb la conservació del litoral de l’Albufera. I, si no ho fa, la societat li ho hauria d’exigir»
— Però, molts dels recursos econòmics depenen d’un medi ambient ben conservat.
— Per això, els qui depenen econòmicament del territori i treuen profit han d’involucrar-s’hi i tindre’n cura. Hem de pensar més enllà del curt termini, en no matar el recurs. Això és més evident en el sector primari, en activitats com la pesca; però, passa a tots els nivells: amb la indústria, perquè els residus també poden afectar la zona marítima, i amb el port, per les mateixes raons i per unes altres que també perjudiquen l’àrea marina i el litoral.
— No matar el recurs…
— Els pescadors ho tenen cada vegada més clar i interioritzat, sobretot els més joves. Saben que la subsistència de la pesca passa per cuidar el medi marí. Es creuen cada vegada més que en són els garants. I així ha de ser també pel que fa a altres sectors econòmics. A més a més, la pesca ens ha donat moltes lliçons de com els polítics han de tindre en compte els agents implicats social i econòmicament al territori. L’esforç perquè la governança siga real i efectiva ha de ser una qüestió prioritària.
— S’ha de mantindre viu el recurs; però, es tracta també de considerar i compensar els impactes.
— De la mateixa manera que exigim als pescadors que siguen respectuosos, també els ports comercials i altres sectors han de fer este paper de garants del bon estat de la mar. D’una manera conseqüent i proporcional al seu lideratge econòmic, han de ser igualment líders en la conservació i la defensa del medi ambient. No hi ha una altra opció.
«El progrés, o implica millores en el nivell de vida o no és progrés, serà una altra cosa, i el nivell de vida entre altres coses ve marcat per la qualitat i conservació del nostre entorn, de l’aire, de l’aigua, del territori…»
— No hi ha el perill que això quede en simples campanyes d’imatge per part d’estos sectors i empreses líders?
— Sempre que parlem d’este tipus de responsabilitats i compromisos, se’ns venen al cap les pràctiques de llavat de cara, èticament reprovables, el famós green washing. Per suposat, això s’ha d’evitar. Estos sectors, i especialment el de la logística i el transport marítims, atesa la seua pujança econòmica, han de jugar efectivament un paper líder en la sostenibilitat. Pel que fa al port de València, hauria de liderar el compromís social amb la conservació del litoral de l’Albufera. Això, com a poc. I, si no ho fa, la societat li ho hauria d’exigir. Ningú no pot dir que l’equilibri siga senzill; però, aquella vella lluita entre desenvolupament econòmic i conservacionisme s’ha de superar d’una vegada per sempre. Eixa dicotomia entre progrés i conservació del medi ambient és absolutament anacrònica. El progrés, o implica millores en el nivell de vida o no és progrés, serà una altra cosa, i el nivell de vida entre altres coses ve marcat per la qualitat i conservació del nostre entorn, de l’aire, de l’aigua, del territori… Per altra banda, la conservació del medi ambient requereix d’uns recursos, d’una conscienciació, de ser realment una prioritat i això ve quan hi ha progrés.
— La dicotomia a la qual fas al·lusió sembla respondre a una simplificació interessada.
— No es pot identificar d’una manera immediata els interessos particulars amb els interessos econòmics. S’ha d’anar més enllà. És cert que existeix tota una economia lligada a la conservació, al manteniment d’este tresor. A pesar de la destrucció patida i les pressions actuals, l’Albufera és una perla, amb un potencial econòmic capital en este sentit. Conservar i millorar l’Albufera i la seua mar pot implicar un augment de la facturació per a qualsevol restaurant d’ací, però sobretot implica un augment de la qualitat de vida de cadascun dels veïns del voltant. Poques ciutats poden presumir de tindre un parc natural a les portes. S’ha de cuidar com un tresor.
«Conservar i millorar l’Albufera i el seu mar pot implicar un augment de la facturació per a qualsevol restaurant d’ací, però sobretot implica un augment de la qualitat de vida de cadascun dels veïns del voltant»
— Este tipus de turisme lligat a la conservació del medi marí i de la mateixa Albufera, fins a quin punt és estratègic?
— L’economia de la mar és un dels camps amb més potencial de creixement per als pròxims anys. La mar és ignot en gran part, les seues potencialitats són enormes. Els crítics diuen que, com que ja hem esgotat la terra, ara anem a per la mar. En tot cas, esta economia blava o estratègia de creixement blau parteix de la premissa de l’aprofitament sostenible, i és una de les grans línies estratègiques mundials, de la Unió Europea i, per tant, dels països del Mediterrani. Entre els diferents sectors econòmics que s’hi identifiquen com a motors d’este creixement, hi ha els del comerç marítim, l’energia, la mineria, l’aqüicultura, la indústria farmacèutica… I, de tota la llista, el turisme costaner és el gran motor. Però este llistat deuria fer-nos reflexionar cap a on anem.
— I el creixement del port de València, per tant, forma part d’esta estratègia.
— L’ampliació del port ve relacionada amb l’aposta pel creixement blau: del comerç marítim, del turisme de creuers… És la tendència. Com fer que siga sostenible? En els mateixos principis de l’economia blava, hi ha una insistència evident en esta sostenibilitat. Falta vore com es fa, com es passa de les paraules als fets. Torne al mateix: els gestors del port de València han de ser protagonistes també en este sentit. Els interessos socioeconòmics i ambientals van de la mà. La bona salut de l’ecosistema és una exigència. No hi ha una altra opció. La gestió econòmica, social i ambiental de la mar constitueix un tot indissociable.