Entrevistes

Lluís Miret Pastor: «La dicotomia entre progrés i conservació del medi ambient és absolutament anacrònica»

Fa tres o quatre anys que no escriu, que no treballa en cap novel·la: «Abans que per falta de temps, és qüestió d’on tens la ment, de cap a on orientes les energies en cada moment». La ment, el temps i les energies li van i li venen de la literatura a la llengua, de la investigació a la docència, de l’economia i el turisme a la gestió cultural, de Gandia a València... Lluís Miret Pastor és escriptor de novel·la juvenil, economista especialitzat en la pesca i la mar i professor de la Universitat Politècnica de València, on és també responsable de l’Àrea de Llengües. I ha sigut fins fa ben poc director dels estudis de Turisme a Gandia i del CEIC Alfons el Vell, el centre d’estudis i investigacions comarcal de la Safor. Ens interessa, per a l’ocasió, la seua vessant d’investigador especialitzat en la pesca al Mediterrani i de teòric atent a l’economia blava, la línia estratègica de la Unió Europea —i de més enllà— que, pel seu gran potencial d’innovació i creixement, confia a la mar i els seus recursos el paper principal de nou motor del progrés i el desenvolupament sostenible.
Vicent Llorens
1 juliol, 2022
Versión en castellano

[Entrevista associada al reportatge de portada del número 4 de L’Amfibi: El futur de l’Albufera passa per la mar]

— Com afecta la realitat de l’economia a l’Albufera i la seua àrea marina?

— Parlar de l’Albufera, incloent l’àrea marina, és parlar d’una zona molt antropitzada, un territori modelat per l’ésser humà, determinat per la proximitat d’una gran ciutat, d’un gran port comercial, i, per tant, molt condicionada per esta pressió socioeconòmica brutal. Però, és parlar també d’una joia ambiental, paisatgística i amb un gran potencial per al desenvolupament econòmic local.

— La gran ciutat, el gran port, no estan alhora determinats per la proximitat de l’Albufera i, en general, per les exigències i obligacions del desenvolupament sostenible?

— Eixe és el gran repte: el desenvolupament sostenible. En estes zones tan intensament poblades, tan importants econòmicament, s’ha d’aconseguir que la gestió ambiental estiga lligada a la gestió econòmica i social. En territoris tan particulars i valuosos, l’equilibri ha d’existir per força. El problema és que, en llocs com estos, la pressió econòmica i social és molt més forta que la voluntat del compromís ambiental.

«El port de València hauria de liderar el compromís social amb la conservació del litoral de l’Albufera. I, si no ho fa, la societat li ho hauria d’exigir»

— Però, molts dels recursos econòmics depenen d’un medi ambient ben conservat.

—  Per això, els qui depenen econòmicament del territori i treuen profit han d’involucrar-s’hi i tindre’n cura. Hem de pensar més enllà del curt termini, en no matar el recurs. Això és més evident en el sector primari, en activitats com la pesca; però, passa a tots els nivells: amb la indústria, perquè els residus també poden afectar la zona marítima, i amb el port, per les mateixes raons i per unes altres que també perjudiquen l’àrea marina i el litoral.

— No matar el recurs…

— Els pescadors ho tenen cada vegada més clar i interioritzat, sobretot els més joves. Saben que la subsistència de la pesca passa per cuidar el medi marí. Es creuen cada vegada més que en són els garants. I així ha de ser també pel que fa a altres sectors econòmics. A més a més, la pesca ens ha donat moltes lliçons de com els polítics han de tindre en compte els agents implicats social i econòmicament al territori. L’esforç perquè la governança siga real i efectiva ha de ser una qüestió prioritària.

— S’ha de mantindre viu el recurs; però, es tracta també de considerar i compensar els impactes.

— De la mateixa manera que exigim als pescadors que siguen respectuosos, també els ports comercials i altres sectors han de fer este paper de garants del bon estat de la mar. D’una manera conseqüent i proporcional al seu lideratge econòmic, han de ser igualment líders en la conservació i la defensa del medi ambient. No hi ha una altra opció.

«El progrés, o implica millores en el nivell de vida o no és progrés, serà una altra cosa, i el nivell de vida entre altres coses ve marcat per la qualitat i conservació del nostre entorn, de l’aire, de l’aigua, del territori…»

— No hi ha el perill que això quede en simples campanyes d’imatge per part d’estos sectors i empreses líders?

— Sempre que parlem d’este tipus de responsabilitats i compromisos, se’ns venen al cap les pràctiques de llavat de cara, èticament reprovables, el famós green washing. Per suposat, això s’ha d’evitar. Estos sectors, i especialment el de la logística i el transport marítims, atesa la seua pujança econòmica, han de jugar efectivament un paper líder en la sostenibilitat. Pel que fa al port de València, hauria de liderar el compromís social amb la conservació del litoral de l’Albufera. Això, com a poc. I, si no ho fa, la societat li ho hauria d’exigir. Ningú no pot dir que l’equilibri siga senzill; però, aquella vella lluita entre desenvolupament econòmic i conservacionisme s’ha de superar d’una vegada per sempre. Eixa dicotomia entre progrés i conservació del medi ambient és absolutament anacrònica. El progrés, o implica millores en el nivell de vida o no és progrés, serà una altra cosa, i el nivell de vida entre altres coses ve marcat per la qualitat i conservació del nostre entorn, de l’aire, de l’aigua, del territori… Per altra banda, la conservació del medi ambient requereix d’uns recursos, d’una conscienciació, de ser realment una prioritat i això ve quan hi ha progrés.

— La dicotomia a la qual fas al·lusió sembla respondre a una simplificació interessada.

— No es pot identificar d’una manera immediata els interessos particulars amb els interessos econòmics. S’ha d’anar més enllà. És cert que existeix tota una economia lligada a la conservació, al manteniment d’este tresor. A pesar de la destrucció patida i les pressions actuals, l’Albufera és una perla, amb un potencial econòmic capital en este sentit. Conservar i millorar l’Albufera i la seua mar pot implicar un augment de la facturació per a qualsevol restaurant d’ací, però sobretot implica un augment de la qualitat de vida de cadascun dels veïns del voltant. Poques ciutats poden presumir de tindre un parc natural a les portes. S’ha de cuidar com un tresor.

«Conservar i millorar l’Albufera i el seu mar pot implicar un augment de la facturació per a qualsevol restaurant d’ací, però sobretot implica un augment de la qualitat de vida de cadascun dels veïns del voltant»

— Este tipus de turisme lligat a la conservació del medi marí i de la mateixa Albufera, fins a quin punt és estratègic?

— L’economia de la mar és un dels camps amb més potencial de creixement per als pròxims anys. La mar és ignot en gran part, les seues potencialitats són enormes. Els crítics diuen que, com que ja hem esgotat la terra, ara anem a per la mar. En tot cas, esta economia blava o estratègia de creixement blau parteix de la premissa de l’aprofitament sostenible, i és una de les grans línies estratègiques mundials, de la Unió Europea i, per tant, dels països del Mediterrani. Entre els diferents sectors econòmics que s’hi identifiquen com a motors d’este creixement, hi ha els del comerç marítim, l’energia, la mineria, l’aqüicultura, la indústria farmacèutica… I, de tota la llista, el turisme costaner és el gran motor. Però este llistat deuria fer-nos reflexionar cap a on anem.

— I el creixement del port de València, per tant, forma part d’esta estratègia.

— L’ampliació del port ve relacionada amb l’aposta pel creixement blau: del comerç marítim, del turisme de creuers… És la tendència. Com fer que siga sostenible? En els mateixos principis de l’economia blava, hi ha una insistència evident en esta sostenibilitat. Falta vore com es fa, com es passa de les paraules als fets. Torne al mateix: els gestors del port de València han de ser protagonistes també en este sentit. Els interessos socioeconòmics i ambientals van de la mà. La bona salut de l’ecosistema és una exigència. No hi ha una altra opció. La gestió econòmica, social i ambiental de la mar constitueix un tot indissociable.

ETIQUETES: àrea marina | economia | economia blava | governança | mar | pesca | port de valència

Versión en castellano:

Lluís Miret Pastor: «La dicotomía entre progreso y conservación del medio ambiente es absolutamente anacrónica»

Hace tres o cuatro años que no escribe, que no trabaja en ninguna novela: «Antes que por falta de tiempo, es cuestión de dónde tienes la cabeza, de hacia dónde orientas las energías en cada momento». La cabeza, el tiempo y las energías le van y vienen de la literatura a la lengua, de la investigación a la docencia, de la economía y el turismo a la gestión cultural, de Gandia a València… Lluís Miret Pastor es escritor de novela juvenil, economista especializado en la pesca y el mar y profesor de la Universitat Politècnica de València, donde es también responsable del área de Lenguas. Y ha sido hasta hace muy poco director de los estudios de Turismo en Gandia y del CEIC Alfons el Vell, el centro de estudios e investigaciones comarcal de La Safor. Nos interesa, para la ocasión, su faceta de investigador especializado en la pesca en el Mediterráneo y de teórico atento a la economía azul, la línea estratégica de la Unión Europea —y de más allá— que, por su gran potencial de innovación y crecimiento, confía al mar y sus recursos el papel principal de nuevo motor del progreso y el desarrollo sostenible.

— ¿Cómo afecta la realidad de la economía a L’Albufera y su área marina?

— Hablar de L’Albufera, incluyendo el área marina, es hablar de una zona muy antropizada, un territorio modelado por el ser humano, determinado por la proximidad de una gran ciudad, de un gran puerto comercial, y, por lo tanto, muy condicionada por esta presión socioeconómica brutal. Pero es hablar también de una joya ambiental, paisajística y con un gran potencial para el desarrollo económico local.

— La gran ciudad, el gran puerto, ¿no están a la vez determinados por la proximidad de L’Albufera y, en general, por las exigencias y obligaciones del desarrollo sostenible?

— Ese es el gran reto: el desarrollo sostenible. En estas zonas tan intensamente pobladas, tan importantes económicamente, se tiene que conseguir que la gestión ambiental esté ligada a la gestión económica y social. En territorios tan particulares y valiosos, el equilibrio tiene que existir por fuerza. El problema es que, en lugares como estos, la presión económica y social es mucho más fuerte que la voluntad del compromiso ambiental.

«El puerto de València tendría que liderar el compromiso social con la conservación del litoral de L’Albufera. Y, si no lo hace, la sociedad se lo tendría que exigir»

— Pero, muchos de los recursos económicos dependen de un medio ambiente bien conservado.

—  Por eso, quienes dependen económicamente del territorio y sacan partido de él tienen que involucrarse en su cuidado. Tenemos que pensar más allá del corto plazo, en no matar el recurso. Esto es más evidente en el sector primario, en actividades como la pesca; pero, pasa a todos los niveles: con la industria, porque los residuos también pueden afectar a la zona marítima, y con el puerto, por las mismas razones y por otras que también perjudican al área marina y el litoral.

— No matar el recurso…

— Los pescadores lo tienen cada vez más claro e interiorizado, sobre todo los más jóvenes. Saben que la subsistencia de la pesca pasa por cuidar el medio marino. Creen cada vez más en su condición de garantes. Y así tiene que ser también en cuanto a otros sectores económicos. Además, la pesca nos ha dado muchas lecciones sobre cómo los políticos deben tener en cuenta a los agentes implicados social y económicamente en el territorio. El esfuerzo por que la gobernanza sea real y efectiva es una cuestión prioritaria.

— Se ha de mantener vivo el recurso, pero se trata también de considerar y compensar los impactos.

— Del mismo modo que exigimos a los pescadores que sean respetuosos, también los puertos comerciales y otros sectores tienen que ser garantes del buen estado del mar. De una manera consecuente y proporcional a su liderazgo económico, han de ser igualmente líderes en la conservación y la defensa del medio ambiente. No hay otra opción.

«El progreso, o implica mejoras en el nivel de vida o no es progreso, será otra cosa, y el nivel de vida entre otras cosas viene marcado por la calidad y conservación de nuestro entorno, del aire, del agua, del territorio…»

— ¿No hay el peligro de que esto quede en simples campañas de imagen por parte de estos sectores y empresas líderes?

— Siempre que hablamos de este tipo de responsabilidades y compromisos, nos vienen a la cabeza las prácticas de lavado de cara, éticamente reprobables, el famoso green washing. Por supuesto, esto se tiene que evitar. Estos sectores, y especialmente el de la logística y el transporte marítimos, dada su pujanza económica, tienen que jugar efectivamente un papel líder en la sostenibilidad. En cuanto al puerto de València, habría de liderar el compromiso social con la conservación del litoral de L’Albufera. Esto, como poco. Y, si no lo hace, la sociedad se lo tendría que exigir. Nadie puede decir que el equilibrio sea sencillo, pero la vieja lucha entre desarrollo económico y conservacionismo ha de superarse de una vez por todas. Esa dicotomía entre progreso y conservación del medio ambiente es absolutamente anacrónica. El progreso, o implica mejoras en el nivel de vida o no es progreso, será otra cosa, y el nivel de vida entre otras cosas viene marcado por la calidad y conservación de nuestro entorno, del aire, del agua, del territorio… Por otro lado, la conservación del medio ambiente requiere de unos recursos, de una concienciación, de ser realmente una prioridad. Y esto viene cuando hay progreso.

— La dicotomía a la que aludes parece responder a una simplificación interesada.

— No se pueden identificar de una manera inmediata los intereses particulares con los intereses económicos. Se ha de ir más allá. Es cierto que existe toda una economía ligada a la conservación, al mantenimiento de este tesoro. A pesar de la destrucción sufrida y las presiones actuales, L’Albufera es una perla, con un potencial económico capital en este sentido. Conservar y mejorar L’Albufera y su mar puede implicar un aumento de la facturación para cualquier restaurante de aquí, pero sobre todo implica un aumento de la calidad de vida de cada uno de los vecinos del entorno. Pocas ciudades pueden presumir de tener un parque natural a las puertas. Ha de cuidarse como un tesoro.

«Conservar y mejorar L’Albufera y su mar puede implicar un aumento de la facturación para cualquier restaurante local, pero sobre todo implica un aumento de la calidad de vida de cada uno de los vecinos del entorno»

— Este tipo de turismo ligado a la conservación del medio marino y de la misma Albufera, ¿hasta qué punto es estratégico?

— La economía del mar es uno de los campos con más potencial de crecimiento para los próximos años. El mar es ignoto en gran parte, sus potencialidades son enormes. Los críticos dicen que, puesto que ya hemos agotado la tierra, vayamos a por el mar. En todo caso, esta economía azul o estrategia de crecimiento azul parte de la premisa del aprovechamiento sostenible, y es una de las grandes líneas estratégicas mundiales, de la Unión Europea y, por lo tanto, de los países del Mediterráneo. Entre los diferentes sectores económicos que se identifican como motores de este crecimiento, están los del comercio marítimo, la energía, la minería, la acuicultura, la industria farmacéutica… Y, de toda la lista, el turismo costero es el gran motor. Pero este listado debería de hacernos reflexionar hacia donde vamos.

— Y el crecimiento del puerto de València, por lo tanto, forma parte de esta estrategia.

— La ampliación del puerto está relacionada con la apuesta por el crecimiento azul: del comercio marítimo, del turismo de cruceros… Es la tendencia. ¿Cómo hacer que sea sostenible? En los mismos principios de la economía azul, hay una insistencia evidente en esta sostenibilidad. Falta ver cómo se hace, cómo se pasa de las palabras a los hechos. Vuelvo a lo mismo: los gestores del puerto de València tienen que ser protagonistas también en este sentido. Los intereses socioeconómicos y ambientales van de la mano. La buena salud del ecosistema es una exigencia. No hay otra opción. La gestión económica, social y ambiental de los mares constituye un todo indisociable.

Share This