La investigació científica, la gestió de l’aigua i l’acció sobre el territori s’alien per a recuperar este mol·lusc en perill i, amb això, contribuir a la millora ambiental de l’Albufera.
Sota l’aigua d’algunes séquies i ullals de l’Albufera sobreviuen encara els últims petxinots. Estos mol·luscos d’aigua dolça, desconeguts per a la gran majoria de la població, formen part dels ecosistemes valencians des de fa segles. Enterrats parcialment en el sediment, filtren l’aigua de manera contínua i participen en processos naturals que contribuïxen a l’equilibri ecològic de l’aiguamoll. Hui les seues poblacions travessen una situació delicada i la seua recuperació s’ha convertit en un dels objectius de l’anomenada «Aliança pel Petxinot».
En l’agenda de la conservació de l’Albufera, les aus aquàtiques, les anguiles o fins i tot espècies invasores com el carranc blau solen acaparar l’atenció. Els petxinots, no obstant això, han romàs tradicionalment ocults sota l’aigua i la urgència, ignorats i al marge de les preocupacions d’actualitat. No obstant això, constituïxen un xicotet grup d’espècies molt revelador a l’hora d’avaluar la salut dels ecosistemes aquàtics.
«No pots protegir el que no coneixes», resumix Blanca Pérez, tècnica responsable del projecte de la Fundació Oceanogràfic. Esta frase sintetitza un dels principals reptes que afronta la seua conservació. A diferència d’altres animals més visibles, el deteriorament de les poblacions de nàiades ha avançat durant anys de manera silenciosa, sense a penes cridar l’atenció fora de l’àmbit especialitzat.
Representants de la Generalitat Valenciana, la Fundació Oceanogràfic, la Fundación Aguas de Valencia i Global Omnium durant una acció de comunicació de la campanya (foto: Generalitat Valenciana).
Un patrimoni biològic desconegut
A la Comunitat Valenciana sobreviuen tres espècies de nàiades: Unio mancus, Potomida littoralis i Anodonta anatina. Les dos primeres figuren en el Catàleg Valencià d’Espècies de Fauna Amenaçades i totes elles presenten poblacions en retrocés.
Estos animals viuen parcialment enterrats en el fons de séquies i canals, ullals, rius, marjals i altres ambients d’aigua dolça. Des d’allí desenvolupen una activitat constant de filtració que influïx en diversos processos ecològics. Retenen partícules en suspensió, microorganismes i matèria orgànica, ajuden a estabilitzar els sediments i formen part dels processos naturals que influïxen en la qualitat de l’aigua i en el funcionament dels ecosistemes aquàtics.
Una nàiada adulta pot arribar a filtrar fins a 50 litres d’aigua al dia, una capacitat que durant dècades va contribuir als processos naturals de depuració de les aigües de l’Albufera.
El seu paper ecològic resulta especialment interessant en un espai com l’Albufera, on la qualitat de l’aigua, les aportacions hídriques, l’activitat agrícola i la conservació de la biodiversitat determinen un equilibri inestable i complex.
Durant dècades, els petxinots van ser una presència comuna en les séquies i canals de l’Albufera. Algunes referències històriques descriuen poblacions molt abundants, amb densitats de diversos centenars d’exemplars per metre quadrat en determinats punts de l’aiguamoll. Aquelles concentracions contribuïen de manera permanent als processos naturals de filtració de l’aigua.
D’esquerra a dreta, exemplars d’Anodonta anatina, Potomida littoralis, Unio mancus i Corbicula fluminea (cloïssa asiàtica) capturats a la Marjal de la Safor. Les tres primeres són espècies autòctones, mentre que la quarta és un bivalve exòtic (foto: Servici de Vida Silvestre, Generalitat Valenciana).
Senyals del declivi
La desaparició progressiva de les nàiades respon a múltiples amenaces. Una de les dificultats per a conservar-les és precisament que es troben exposades a nombrosos factors que actuen simultàniament.
Els seguiments realitzats durant els darrers anys mostren un descens continuat de les poblacions conegudes i una presència molt reduïda d’exemplars juvenils, un dels senyals que més preocupa els especialistes. Segons explica Blanca Pérez, els equips que porten anys treballant sobre estes espècies han observat un deteriorament especialment acusat durant l’última dècada.
La qualitat de l’aigua exercix un paper fonamental. Com que es tracta d’organismes filtradors, les nàiades processen contínuament grans quantitats d’aigua per a alimentar-se. Tot allò que circula per l’ecosistema acaba passant també pel seu organisme. «Els tòxics els acumulen tots. Són animals filtradors i tot el que van filtrant ho van bioacumulant», explica la biòloga. La seua longevitat agreuja a més probablement esta exposició. Algunes espècies de nàiades poden viure diverses dècades, acumulant durant anys els efectes de la contaminació, les alteracions hidrològiques i altres canvis ambientals. A estos factors s’afigen la modificació de cabals, els períodes de sequera, les tasques de dragatge i reparació de les séquies i la pèrdua de qualitat dels hàbitats aquàtics. Tant l’entrevista com la literatura científica disponible sobre les nàiades valencianes coincidixen a assenyalar que el declivi respon a una combinació de pressions acumulades.
L’impacte de les espècies invasores
Entre les amenaces més visibles apareix el carranc blau. L’expansió d’esta espècie invasora ha transformat nombrosos ecosistemes aquàtics valencians i els seus efectes també arriben a les poblacions de nàiades. «El carranc blau trenca les valves i s’alimenta dels exemplars adults. Per culpa del carranc blau han desaparegut poblacions que teníem localitzades en el medi natural», assenyala Pérez. La cloïssa asiàtica, una de les espècies invasores més agressives a escala global, constituïx un altre dels elements que els especialistes seguixen amb atenció. Com ocorre en altres aiguamolls europeus, la introducció d’espècies exòtiques altera les dinàmiques ecològiques i afig noves pressions sobre organismes que ja afronten una situació vulnerable.
Un petxinot amb signes de depredació per carranc blau (foto: SVS, GVA).
Un gran filtrador d’aigua
La capacitat filtradora de les nàiades constituïx un dels seus aspectes més interessants. Però, més enllà d’este paper de depuradores naturals, la seua funció ecològica és més àmplia i complexa. Estos mol·luscos processen constantment l’aigua que circula al seu voltant i retenen partícules que posteriorment incorporen al seu metabolisme o depositen en el sediment.
La magnitud d’eixa activitat resulta notable. «Una nàiada adulta pot arribar a filtrar fins a 50 litres d’aigua al dia», explica Blanca Pérez. Quan les poblacions són abundants, la capacitat conjunta de filtració aconseguix volums molt elevats. Històricament, les comunitats de petxinots formaven part dels mecanismes naturals que ajudaven a sostindre l’equilibri ecològic i la qualitat ambiental dins dels sistemes aquàtics valencians.
La recuperació d’estes espècies no resoldrà per si sola els problemes ambientals de l’Albufera. No obstant això, la seua desaparició suposaria també la pèrdua d’un particular agent dins del sistema, amb una funció ecològica que ha acompanyat l’aiguamoll durant generacions.
Una reproducció extraordinàriament complexa
Si les amenaces són nombroses, la biologia de les nàiades tampoc facilita les tasques de conservació. El seu cicle reproductiu és un dels més singulars entre els organismes d’aigua dolça. Les femelles incuben durant mesos unes diminutes larves anomenades gloquidis. Quan un peix hoste adequat passa prop, eixes larves són alliberades i s’adherixen temporalment a les seues brànquies o aletes. Allí romanen durant una fase de desenvolupament imprescindible per a completar la seua metamorfosi. Posteriorment es desprenen i cauen al fons, on continuen creixent fins a convertir-se en juvenils.
El procés no acaba ací. Durant les primeres setmanes encara no funcionen com a organismes filtradors i han de travessar noves fases de desenvolupament abans d’adquirir les característiques pròpies dels exemplars adults. A més, no tots els peixos servixen com a hostes. Dins dels programes de conservació es treballa principalment amb barb mediterrani i altres espècies autòctones compatibles amb este procés biològic.
Les larves del petxinot necessiten adherir-se temporalment a les brànquies de determinats peixos per a completar el seu desenvolupament, un dels cicles reproductius més complexos entre els organismes d’aigua dolça.
Per tant, la conservació del petxinot depén també de la conservació d’altres components de l’ecosistema. «Per a protegir els petxinots és important protegir també els seus peixos hostes», explica Pérez. La qualitat de l’aigua, la connectivitat dels hàbitats, la presència de peixos adequats i el bon estat de rius i séquies formen part d’una mateixa xarxa ecològica.
Una alumna de l’Institut de Sueca i Blanca Pérez, tècnica de la Fundació Oceanogràfic, alliberen barbs en una séquia (foto: F. O.).
Ciència aplicada i treball de camp
La necessitat de donar resposta a la situació d’estes espècies ha donat lloc a l’«Aliança pel Petxinot», impulsada per la Fundació Oceanogràfic, la Fundación Aguas de Valencia i la Generalitat Valenciana amb el suport de Global Omnium. El projecte combina la investigació científica, la reproducció controlada, el seguiment de poblacions i actuacions de conservació sobre el terreny.
Des de 2021, la Fundació Oceanogràfic col·labora amb la Piscifactoria del Palmar en programes orientats a millorar el coneixement sobre estes espècies i desenvolupar tècniques que permeten reforçar les poblacions existents. Els treballs inclouen la localització d’exemplars reproductors, el maneig de peixos hostes, l’obtenció de juvenils i el manteniment d’individus en condicions controlades.
Juntament amb la investigació es porten a terme també tasques de seguiment en el medi natural, amb prospeccions periòdiques, i actuacions de rescat quan determinades intervencions hidràuliques afecten poblacions conegudes.
L’Albufera és un espai clau per a la conservació de les nàiades de la Comunitat Valenciana a causa de la seua àmplia distribució en l’intricada xarxa de séquies i canals, amb suficient varietat de condicions com per a albergar les tres espècies (foto: V. L. / Fundació Assut).
Les séquies com a refugi ecològic
Una de les particularitats del cas valencià és que moltes poblacions de nàiades sobreviuen actualment en séquies i canals vinculats històricament al regadiu.
Estes infraestructures agrícoles exercixen hui una funció que va molt més enllà de la distribució de l’aigua. En nombrosos casos actuen com a corredors ecològics i refugi per a espècies aquàtiques que han desaparegut d’altres entorns.
Compatibilitzar el manteniment de la xarxa hidràulica amb la conservació de la biodiversitat constituïx un dels principals reptes de gestió en l’entorn de l’Albufera.
La guia de bones pràctiques publicada per la Generalitat Valenciana en 2021 proposa mesures destinades a minimitzar l’impacte de dragatges i neteges sobre les poblacions de petxinots. Entre elles figuren la revisió dels sediments extrets, la localització d’exemplars desplaçats i la coordinació dels treballs amb personal tècnic especialitzat. La supervivència de les nàiades se situa així en un espai on, com ocorre sovint a l’Albufera, convergixen l’agricultura, la gestió de l’aigua i la conservació de la biodiversitat.
El manteniment de les séquies per part de les comunitats de regants, mitjançant dragatges periòdics, suposa una de les principals afeccions als exemplars que les habiten per extracció directa del llit. D’ací la importància de revisar el fang extret per a recuperar exemplars i retornar-los a l’aigua (foto: V. L. / Fundació Assut).
Del laboratori al territori
Juntament amb el treball científic, l’Aliança pel Petxinot incorpora també activitats de divulgació i sensibilització dirigides a acostar estes espècies a la ciutadania. El projecte preveu accions educatives i espais visitables destinats a mostrar el treball desenvolupat al voltant de la conservació de les nàiades valencianes. Blanca Pérez insistix que «la recuperació d’estes espècies no es pot entendre de manera aïllada, perquè la seua evolució està estretament lligada a l’estat general dels ecosistemes on viuen». En séquies, canals i ullals, els petxinots continuen formant part d’una xarxa ecològica complexa. Així ocorre a l’Albufera i en la seua conca, on els treballs impulsats per esta aliança busquen millorar el coneixement sobre estes espècies i reforçar unes poblacions l’evolució de les quals continua estretament vinculada a la de l’aiguamoll.
La recuperació del petxinot depén de la qualitat de l’aigua, la conservació dels peixos hostes i el manteniment de les séquies on encara sobreviuen les seues poblacions.
Blanca Pérez en el laboratori de la Fundació Oceanogràfic, observant una nàiada juvenil amb el microscopi (foto: F. O.).
Blanca Pérez: «No pots protegir el que no coneixes»
Per què són importants les nàiades?
«Exercixen un paper molt important per a l’ecosistema. Són animals filtradors i participen en processos naturals que ajuden al funcionament dels sistemes aquàtics».
Què amenaça més hui el petxinot?
«Els afecten molts factors al mateix temps: la qualitat de l’aigua, els tòxics que acumulen, els canvis en els cabals, els dragatges i les espècies invasores».
Quin és el perill del cranc blau?
«El cranc blau trenca les valves i s’alimenta dels exemplars adults. Hi ha poblacions que han desaparegut per esta causa».
Per què és tan difícil recuperar-les?
«El seu cicle reproductiu és molt complex. Necessiten peixos hostes per a completar el desenrotllament de les larves i això obliga a treballar també sobre la conservació d’estos peixos».
Quin missatge traslladaries a la gent?
«No pots protegir el que no coneixes. És important donar a conéixer este tipus d’animals menys visibles però fonamentals per als ecosistemes».
La investigación científica, la gestión del agua y la acción sobre el territorio se alían para recuperar este molusco en peligro y, con ello, contribuir a la mejora ambiental de L’Albufera.
Bajo el agua de algunas acequias y ullals de L’Albufera sobreviven todavía los últimos petxinots. Estos moluscos de agua dulce, desconocidos para la gran mayoría de la población, forman parte de los ecosistemas valencianos desde hace siglos. Enterrados parcialmente en el sedimento, filtran el agua de forma continua y participan en procesos naturales que contribuyen al equilibrio ecológico del humedal. Hoy sus poblaciones atraviesan una situación delicada y su recuperación se ha convertido en uno de los objetivos de la llamada «Alianza por el Petxinot».
En la agenda de la conservación de L’Albufera, las aves acuáticas, las anguilas o incluso especies invasoras como el cangrejo azul suelen acaparar la atención. Los petxinots, sin embargo, han permanecido tradicionalmente ocultos bajo el agua y la urgencia, ignorados y al margen de las preocupaciones de actualidad. No obstante, constituyen un pequeño grupo de especies muy revelador a la hora de evaluar la salud de los ecosistemas acuáticos.
«No puedes proteger lo que no conoces», resume Blanca Pérez, técnica responsable del proyecto de la Fundación Oceanogràfic. Esta frase sintetiza uno de los principales retos que afronta su conservación. A diferencia de otros animales más visibles, el deterioro de las poblaciones de náyades ha avanzado durante años de forma silenciosa, sin apenas llamar la atención fuera del ámbito especializado.
Un patrimonio biológico desconocido
En la Comunitat Valenciana, sobreviven tres especies de náyades: Unio mancus, Potomida littoralis y Anodonta anatina. Las dos primeras figuran en el Catálogo Valenciano de Especies de Fauna Amenazadas y todas ellas presentan poblaciones en retroceso.
Estos animales viven parcialmente enterrados en el fondo de acequias y canales, ullals, ríos, marjales y otros ambientes de agua dulce. Desde allí desarrollan una actividad constante de filtración que influye en diversos procesos ecológicos. Retienen partículas en suspensión, microorganismos y materia orgánica, ayudan a estabilizar los sedimentos y forman parte de los procesos naturales que influyen en la calidad del agua y en el funcionamiento de los ecosistemas acuáticos.
Su papel ecológico resulta especialmente interesante en un espacio como L’Albufera, donde la calidad del agua, los aportes hídricos, la actividad agrícola y la conservación de la biodiversidad determinan un equilibrio inestable y complejo.
Durante décadas, los petxinots fueron una presencia común en las acequias y canales de L’Albufera. Algunas referencias históricas describen poblaciones muy abundantes, con densidades de varios centenares de ejemplares por metro cuadrado en determinados puntos del humedal. Aquellas concentraciones contribuían de forma permanente a los procesos naturales de filtración del agua.
Señales del declive
La desaparición progresiva de las náyades responde a múltiples amenazas. Una de las dificultades para conservarlas es precisamente que se encuentran expuestas a numerosos factores que actúan simultáneamente.
Los seguimientos realizados durante los últimos años muestran un descenso continuado de las poblaciones conocidas y una presencia muy reducida de ejemplares juveniles, una de las señales que más preocupa a los especialistas. Según explica Blanca Pérez, los equipos que llevan años trabajando sobre estas especies han observado un deterioro especialmente acusado durante la última década.
La calidad del agua desempeña un papel fundamental. Al tratarse de organismos filtradores, las náyades procesan continuamente grandes cantidades de agua para alimentarse. Todo aquello que circula por el ecosistema termina pasando también por su organismo. «Los tóxicos los acumulan todos. Son animales filtradores y todo lo que van filtrando lo van bioacumulando», explica la bióloga.
Su longevidad agrava además probablemente esa exposición. Algunas especies de náyades pueden vivir varias décadas, acumulando durante años los efectos de la contaminación, las alteraciones hidrológicas y otros cambios ambientales. A estos factores se añaden la modificación de caudales, los periodos de sequía, las labores de dragado y reparación de las acequias y la pérdida de calidad de los hábitats acuáticos. Tanto la entrevista como la literatura científica disponible sobre las náyades valencianas coinciden en señalar que el declive responde a una combinación de presiones acumuladas.
El impacto de las especies invasoras
Entre las amenazas más visibles aparece el cangrejo azul. La expansión de esta especie invasora ha transformado numerosos ecosistemas acuáticos valencianos y sus efectos también alcanzan a las poblaciones de náyades. «El cangrejo azul rompe las valvas y se alimenta de los ejemplares adultos. Por culpa del cangrejo azul han desaparecido poblaciones que teníamos localizadas en el medio natural», señala Pérez.
La almeja asiática, una de las especies invasoras más agresivas a escala global, constituye otro de los elementos que los especialistas siguen con atención. Como ocurre en otros humedales europeos, la introducción de especies exóticas altera las dinámicas ecológicas y añade nuevas presiones sobre organismos que ya afrontan una situación vulnerable.
Un gran filtrador de agua
La capacidad filtradora de las náyades constituye uno de sus aspectos más interesantes. Pero, más allá de este papel de depuradores naturales, su función ecológica es más amplia y compleja. Estos moluscos procesan constantemente el agua que circula a su alrededor y retienen partículas que posteriormente incorporan a su metabolismo o depositan en el sedimento.
La magnitud de esa actividad resulta notable. «Una náyade adulta puede llegar a filtrar hasta 50 litros de agua al día», explica Blanca Pérez. Cuando las poblaciones son abundantes, la capacidad conjunta de filtración alcanza volúmenes muy elevados. Históricamente, las comunidades de petxinots formaban parte de los mecanismos naturales que ayudaban a sostener el equilibrio ecológico y la calidad ambiental dentro de los sistemas acuáticos valencianos.
La recuperación de estas especies no resolverá por sí sola los problemas ambientales de L’Albufera. Sin embargo, su desaparición supondría también la pérdida de un particular agente dentro del sistema, con una función ecológica que ha acompañado al humedal durante generaciones.
Una reproducción extraordinariamente compleja
Si las amenazas son numerosas, la biología de las náyades tampoco facilita las tareas de conservación. Su ciclo reproductivo es uno de los más singulares entre los organismos de agua dulce. Las hembras incuban durante meses unas diminutas larvas llamadas gloquidios. Cuando un pez hospedador adecuado pasa cerca, esas larvas son liberadas y se adhieren temporalmente a sus branquias o aletas. Allí permanecen durante una fase de desarrollo imprescindible para completar su metamorfosis. Posteriormente se desprenden y caen al fondo, donde continúan creciendo hasta convertirse en juveniles.
El proceso no termina ahí. Durante las primeras semanas todavía no funcionan como organismos filtradores y deben atravesar nuevas fases de desarrollo antes de adquirir las características propias de los ejemplares adultos. Además, no todos los peces sirven como hospedadores. Dentro de los programas de conservación se trabaja principalmente con barbo mediterráneo y otras especies autóctonas compatibles con este proceso biológico.
Por tanto, la conservación del petxinot depende también de la conservación de otros componentes del ecosistema. «Para proteger los petxinots es importante proteger también sus peces hospedadores», explica Pérez. La calidad del agua, la conectividad de los hábitats, la presencia de peces adecuados y el buen estado de ríos y acequias forman parte de una misma red ecológica.
Ciencia aplicada y trabajo de campo
La necesidad de respuesta ante la situación de estas especies ha dado lugar a la «Alianza por el Petxinot», impulsada por la Fundación Oceanogràfic, la Fundación Aguas de Valencia y la Generalitat Valenciana con el respaldo de Global Omnium. El proyecto combina la investigación científica, la reproducción controlada, el seguimiento de poblaciones y actuaciones de conservación sobre el terreno.
Desde 2021, la Fundación Oceanogràfic colabora con la Piscifactoría de El Palmar en programas orientados a mejorar el conocimiento sobre estas especies y desarrollar técnicas que permitan reforzar las poblaciones existentes. Los trabajos incluyen la localización de ejemplares reproductores, el manejo de peces hospedadores, la obtención de juveniles y el mantenimiento de individuos en condiciones controladas.
Junto a la investigación se desarrollan también tareas de seguimiento en el medio natural, con prospecciones periódicas, y actuaciones de rescate cuando determinadas intervenciones hidráulicas afectan a poblaciones conocidas.
Las acequias como refugio ecológico
Una de las particularidades del caso valenciano es que muchas poblaciones de náyades sobreviven actualmente en acequias y canales vinculados históricamente al regadío. Estas infraestructuras agrícolas desempeñan hoy una función que va mucho más allá de la distribución del agua. En numerosos casos actúan como corredores ecológicos y refugio para especies acuáticas que han desaparecido de otros entornos. Compatibilizar el mantenimiento de la red hidráulica con la conservación de la biodiversidad constituye uno de los principales retos de gestión en el entorno de L’Albufera.
La guía de buenas prácticas publicada por la Generalitat Valenciana en 2021 propone medidas destinadas a minimizar el impacto de dragados y limpiezas sobre las poblaciones de petxinots. Entre ellas figuran la revisión de sedimentos extraídos, la localización de ejemplares desplazados y la coordinación de los trabajos con personal técnico especializado. La supervivencia de las náyades se sitúa así en un espacio donde, como ocurre a menudo en L’Albufera, convergen la agricultura, la gestión del agua y la conservación de la biodiversidad.
Del laboratorio al territorio
Junto al trabajo científico, la Alianza por el Petxinot incorpora también actividades de divulgación y sensibilización dirigidas a acercar estas especies a la ciudadanía. El proyecto prevé acciones educativas y espacios visitables destinados a mostrar el trabajo desarrollado alrededor de la conservación de las náyades valencianas.
Blanca Pérez insiste en que «la recuperación de estas especies no puede entenderse de forma aislada, porque su evolución está estrechamente ligada al estado general de los ecosistemas donde viven». En acequias, canales y ullals, los petxinots siguen formando parte de una red ecológica compleja. Así es en L’Albufera y su cuenca, donde los trabajos impulsados por esta alianza buscan mejorar el conocimiento sobre estas especies y reforzar unas poblaciones cuya evolución continúa estrechamente vinculada a la del humedal.
—
Blanca Pérez: «No puedes proteger lo que no conoces»
¿Por qué son importantes las náyades?
«Realizan un papel muy importante para el ecosistema. Son animales filtradores y participan en procesos naturales que ayudan al funcionamiento de los sistemas acuáticos».
¿Qué amenaza más hoy al petxinot?
«Les afectan muchos factores al mismo tiempo: la calidad del agua, los tóxicos que acumulan, los cambios en los caudales, los dragados y las especies invasoras».
¿Cuál es el peligro del cangrejo azul?
«El cangrejo azul rompe las valvas y se alimenta de los ejemplares adultos. Hay poblaciones que han desaparecido por esta causa».
¿Por qué es tan difícil recuperarlas?
«Su ciclo reproductivo es muy complejo. Necesitan peces hospedadores para completar el desarrollo de las larvas y eso obliga a trabajar también sobre la conservación de esos peces».
¿Qué mensaje trasladarías a la gente?
«No puedes proteger lo que no conoces. Es importante dar a conocer este tipo de animales menos visibles pero fundamentales para los ecosistemas».
El periódico en castellano está en proceso de maquetación
La versión en castellano se sitúa en cada noticia a continuación
del texto en valenciano
De momento, esto es así para los contenidos publicados a partir de julio de 2022, coincidiendo con la publicación en papel del número 4 de L’Amfibi. También puedes descargar el PDF en castellano —a partir del núm. 4— en el apartado ‘EL PERIÒDIC EN PDF’.
