[Este article està associat al reportatge Candidatura a Reserva de la Biosfera: Quin territori volem?]
El coordinador de la Reserva de la Biosfera Sierra de las Nieves explica com un territori que inicialment va rebre amb recel les figures de protecció va acabar convertint la reserva en un projecte compartit pels municipis i els seus habitants.
Quan en un context apareix per primera vegada la idea de ser Reserva de la Biosfera és habitual que apareguen interrogants comuns als que altres territoris han tingut prèviament. Per a què servixen? Què aporten realment? Implicaran noves restriccions? Qui prendrà les decisions? Quin paper tindran els sectors locals? Per què no resoldre les problemàtiques o conflictes pendents abans? A l’Albufera estes qüestions han travessat bona part del procés participatiu desenvolupat durant els últims mesos en el marc de la candidatura a Reserva de la Biosfera.
Amb la voluntat d’obrir la mirada i aprendre d’altres experiències, una de les sessions del procés va comptar amb la participació de representants de diverses Reserves de la Biosfera de l’Estat. Entre elles, la Sierra de las Nieves (Màlaga), una experiència especialment suggeridora per una raó: allò que hui es presenta com un cas d’èxit no va començar exempt de dubtes, conflictes i reticències, però sí naix d’un procés d’apropiació col·lectiva de la definició del territori. De fet, la seua trajectòria mostra fins a quin punt els processos territorials necessiten temps, confiança i aprenentatges compartits. Per a aprofundir en estes qüestions parlem amb Tomás Rueda, coordinador de la Reserva de la Biosfera de la Sierra de las Nieves.
Un parc rebut amb recel
La història de la Sierra de las Nieves no comença amb la Reserva de la Biosfera sinó amb la declaració del Parc Natural l’any 1989. Com passava en molts altres territoris —també en el cas de l’Albufera—, aquella figura de protecció va arribar sense un procés participatiu previ ni diàleg, pel que va ser rebuda amb desconfiança per bona part dels municipis afectats.
Tomás Rueda ho recorda amb una expressió tan simple com contundent: «El parc ens va caure». I afig: «A la gent dels pobles, ajuntaments, alcaldes, regidors i la gent en general els va sentar regular perquè no va ser un procés participatiu». La declaració va ser percebuda com una decisió externa que arribava sense espais previs de debat o construcció col·lectiva.
Però aquella situació va generar una conseqüència inesperada. Alcaldes i alcaldesses dels diferents municipis van començar a coincidir en la Junta Rectora del Parc Natural. Molts ni tan sols es coneixien. La serra, que antigament havia connectat els pobles, havia acabat convertint-se en una barrera i en aquells anys la desconnexió entre municipis era significativa. De manera que les reunions en aquell nou espai que configurava la Junta Rectora van permetre identificar problemes compartits i imaginar estratègies comunes.
Així naixia primer una associació i després una mancomunitat de municipis. I seria precisament este espai de col·laboració territorial el que impulsaria la candidatura a Reserva de la Biosfera. La diferència era fonamental. Mentre el parc s’havia percebut com una iniciativa externa i imposada, la reserva, tal com assenyala Rueda, «naixia des del propi territori».
La diferència entre una figura percebuda com una imposició i un projecte construït des del mateix territori va marcar el futur de la Sierra de las Nieves.

Una altra manera d’entendre la conservació
Una de les idees que Tomás Rueda repetix diverses vegades durant l’entrevista és que la Reserva de la Biosfera no va ser una iniciativa imposada des de fora. I és que esta diferència va ser clau.
La candidatura de la Sierra de las Nieves coincidix amb un moment determinant en l’evolució del programa MaB (Man and Biosphere) de la UNESCO. A mitat dels anys noranta, a través del que es coneix com l’Estratègia de Sevilla, es consolidava una idea que hui sembla evident però que aleshores encara era innovadora: la protecció dels territoris no podia limitar-se als espais naturals, havia d’incorporar també les poblacions que hi viuen, treballen i construeixen territori. De manera que es platejava explícitament la necessitat de vincular conservació i desenvolupament (o benestar) dels territoris.
Segons explica Rueda, aquell canvi de paradigma va ser determinant: «Començàrem a vore la figura de reserva de la biosfera com una possibilitat de connectar la conservació dels valors naturals amb la posada en marxa d’un programa de desenvolupament».
La proposta presentada per la mancomunitat no es limitava a protegir els espais naturals. Incloïa també els pobles, les activitats econòmiques i les persones que vivien al territori. Una idea innovadora per a l’època. Tant que, curiosament, les principals reticències no provenien de la població local sinó de la mateixa administració ambiental, que preferia restringir la reserva a l’espai estrictament protegit.
Per això, quan parla dels orígens de la candidatura, Rueda insistix en la importància que la proposta va nàixer del propi territori en un exercici de definició i decisió col·lectiva del que senten prou d’orgull. I no és per a menys.
Construir una identitat compartida
Un dels aspectes més interessants del cas de la Sierra de las Nieves és que la Reserva de la Biosfera no només va actuar com una figura de reconeixement internacional. També, i més important per a la seua perdurabilitat, va contribuir a construir una identitat territorial compartida.
Abans del procés, els municipis funcionaven de manera relativament independent i la denominació Sierra de las Nieves tenia poca presència en la vida quotidiana de moltes persones, no hi havia una identificació ni una interpel·lació. El nom, segons expressa Rueda, vingué per a unir-los.
La Reserva es convertia així en un element de cohesió capaç d’articular una visió compartida del territori. Este aspecte resulta especialment rellevant en el context de l’Albufera. Tot i que l’aiguamoll disposa d’una identitat històrica molt consolidada i malgrat les distàncies de context i procediment, la candidatura a Reserva de la Biosfera també planteja el repte de construir espais de trobada entre sectors, municipis i realitats diverses que no sempre compartixen prioritats ni diagnòstics.
La Reserva de la Biosfera no va eliminar els conflictes, però va crear espais perquè els municipis aprengueren a treballar junts i a construir una visió compartida.

La confiança es genera fent coses
Durant l’entrevista apareix reiteradament la idea que la confiança no es genera només amb discursos, sinó també amb resultats tangibles.
En el cas de la Sierra de las Nieves, la Reserva de la Biosfera va servir de marc per impulsar projectes compartits, programes de formació, servicis mancomunats i iniciatives de desenvolupament territorial. Però Rueda insistix que l’èxit no pot atribuir-se exclusivament a la declaració de la Reserva. El que realment va marcar la diferència va ser la capacitat dels municipis i els diferents agents per treballar conjuntament.
«La reserva va ser un instrument», insistix Rueda. Un instrument que va permetre als municipis actuar conjuntament i presentar-se davant altres administracions amb una veu compartida. La clau no estava tant en el reconeixement internacional com en la capacitat de generar cooperació.
A hores d’ara, segons el coordinador d’este espai, aquesta figura encara actua com «instrumento de cohesión, identitat i unió territorial».
En el cas de la Sierra de las Nieves, la Reserva es convertix així en un paraigua simbòlic sota el qual es construïxen projectes, aliances i formes de cooperació que difícilment haurien estat possibles des d’una lògica estrictament municipal.
Este és probablement un dels plantejaments més rellevants per a l’Albufera. En un territori marcat per dècades de conflictes sobre l’aigua, l’agricultura, la conservació o l’urbanisme, la qüestió no és només quina figura jurídica s’adopta sinó quins espais crea per facilitar el diàleg i l’acció col·lectiva.
La confiança no va arribar amb la declaració de la Reserva. Es va anar construint a través de projectes, decisions i experiències compartides durant dècades.
Quan els conflictes no desapareixen
La Sierra de las Nieves i l’Albufera són territoris molt diferents. Rueda ho reconeix sense embuts. Les reserves de muntanya solen afrontar problemes relacionats amb el despoblament, la connectivitat o les dificultats laborals. Un sistema humit periurbà, en canvi, es troba sotmés a múltiples pressions ambientals, econòmiques i socials. Però precisament per això resulta interessant la prudència amb què Rueda parla de les Reserves de la Biosfera.
Lluny de presentar-les com una solució màgica, insistix en els seus límits. Segons explica, hi ha reserves que han quedat reduïdes a un reconeixement simbòlic i d’altres que han sabut convertir-se en eines útils per al territori. La diferència no depén tant de la declaració com dels compromisos de les administracions i de la capacitat dels actors locals per fer-la seua.
De fet, Rueda advertix contra qualsevol expectativa excessiva: «La reserva no solucionarà els problemes». El seu valor radica en crear espais estables de trobada, generar confiança i facilitar que sectors amb interessos diferents aprenguen a fer en comú.
Potser aquesta és una de les aportacions més valuoses de la seua experiència. La Reserva no elimina els conflictes ni substituïx les polítiques públiques. Però pot generar les condicions perquè els diferents sectors d’un territori es reconeguen com a part d’un mateix projecte.
Durant les sessions participatives desenvolupades a l’Albufera, moltes persones van destacar precisament aquesta qüestió. El fet de tindre espais de trobada i diàleg relativament assossegats amb diferents col·lectius que no sempre coincidixen. Espais generats amb la pretensió de buscar elements comuns a partir de les posicions, necessitats i experiències diverses que es donen en el territori concret. Tomás suggerix que es tracta d’un procés lent que requerix de recorreguts i aprenentatges propis i diferents en cada cas. No hi ha receptes màgiques, però sí la constatació que la confiança requerix temps i compromís, elements indispensables per a l’apropiació col·lectiva de la proposta.

