[Este article està associat al reportatge Candidatura a Reserva de la Biosfera: Quin territori volem?]
La resposta ciutadana al projecte d’ampliació del Guggenheim va obrir a Urdaibai un debat sobre el model territorial, la Reserva de la Biosfera i la manera de prendre decisions que afecten la comarca. Eider Gotxi analitza una experiència que transcendix el cas basc.
Urdaibai va ser declarada Reserva de la Biosfera l’any 1984. Situada a la comarca de Busturialdea, a Biscaia, integra 21 municipis i uns 45.000 habitants en un territori d’altíssim valor ecològic, paisatgístic i cultural. En 2023 es crea la plataforma Guggenheim Urdaibai Stop com a resposta a l’amenaça, cada cop més pròxima, de la creació de dos noves seus del museu Guggenheim, una a Gernika i una altra a Murueta, un projecto impulsat per les institucions basques.
Segons explica Eider Gotxi, una de les portaveus de la plataforma, el problema no era el projecte en si mateix, sinó la manera com havia sigut plantejat: sense diagnòstic previ, sense participació ciutadana i sense donar resposta a les necessitats que la comarca arrossegava des de feia dècades. Tal i com explica Gotxi, darrere de la imatge idíl·lica associada a la reserva i dels seus valors ambientals i culturals hi ha també una realitat social marcada per dècades de transformacions econòmiques i per la sensació compartida que moltes necessitats bàsiques continuen sense resposta. «Tenim problemes històrics relacionats amb la sanitat, l’aigua, les infraestructures o el futur del sector primari. I ens trobem amb un projecte decidit des de la Diputació que no respon a cap d’estes necessitats», explica.
A això se sumava una qüestió especialment sensible: una de les ubicacions previstes se situava en plena zona nucli de la Reserva de la Biosfera, un espai amb diverses figures de protecció ambiental, incloent-hi espais Ramsar, zones d’especial conservació i àrees de protecció per a les aus. Segons expliquen des de la plataforma, les lleis vigents no permetien el desenvolupament del projecte i la ciutadania no el volia, de manera que la plataforma «ho va prendre com un mandat popular».
La Reserva com a argument compartit
Una de les aportacions més interessants del cas Urdaibai és que la figura de Reserva de la Biosfera va deixar de ser simplement una categoria administrativa per a convertir-se en un marc compartit des del qual articular la crítica al projecte.
Eider Gotxi explica que els col·lectius que s’oposaven a l’ampliació eren molt diversos. Hi havia grups ecologistes, associacions veïnals, persones preocupades per la massificació turística, sectors vinculats a la defensa del patrimoni cultural o del paisatge i també persones que simplement consideraven que la comarca tenia altres prioritats.
No tots compartien els mateixos arguments. Però sí coincidien en una idea fonamental: el projecte era incompatible amb el model territorial que, almenys sobre el paper, representa una Reserva de la Biosfera.
Per a la plataforma, la Reserva aporta elements que van més enllà de les figures tradicionals de protecció. No es tracta únicament de conservar hàbitats o espècies. També implica promoure formes de desenvolupament compatibles amb els límits ecològics i garantir la participació de la població local en les decisions que afecten el territori.
Este enfocament els permetia fugir d’un debat plantejat sovint com una confrontació dicotòmica entre desenvolupament i conservació. «La qüestió no és si hi ha desenvolupament o no», ve a dir Gotxi al llarg de l’entrevista. «La qüestió és quin desenvolupament es vol impulsar i si és compatible amb els valors del territori».
Quan el conflicte genera pedagogia
Hi ha una paradoxa especialment interessant en esta història. Durant dècades, una part de la població havia viscut la Reserva de la Biosfera amb certa ambivalència. Per a moltes persones, la figura estava associada sobretot a restriccions o limitacions sobre els usos del territori. Però el conflicte del Guggenheim va provocar una relectura col·lectiva del significat de la Reserva.
La plataforma va dedicar una part important dels seus esforços a explicar què implica viure en una Reserva de la Biosfera, identificant aspectes negatius, però emfatitzant aquells positius, com els valors que protegix i els elements pels quals havia estat reconeguda internacionalment per la UNESCO. Van organitzar 163 xarrades, recorreguts pel territori, activitats divulgatives i trobades veïnals. L’objectiu no era només mobilitzar. Era també construir coneixement compartit. Segons explica Eider Gotxi, este treball va contribuir a modificar la percepció social de la Reserva, una de les primeres victòries de la plataforma.
Escoltar abans de decidir
Si hi ha un element que apareix una vegada i una altra en el relat d’Eider Gotxi és la participació. Durant anys, la plataforma va reclamar l’obertura d’un procés participatiu real. Les institucions rebutjaven esta possibilitat argumentant que no era viable. Finalment, després de la pressió social acumulada, es va posar en marxa un procés que van anomenar d’escolta ciutadana.
Les paraules són importants i la diferència entre conceptes no és menor. Per a Gotxi, escoltar i participar no són sinònims. El procés d’escolta es va produir quan moltes de les decisions principals ja estaven preses. Tanmateix, la plataforma va decidir implicar-s’hi, jugar encara que el tauler no fora just ni equilibrat. Va organitzar reunions als 21 municipis de la comarca, va repartir milers de fullets informatius i va animar la població a participar aportant arguments i reflexions pròpies.
Quan es va posar en marxa el procés d’escolta ciutadana, de les 1.014 narratives recollides a través d’entrevistes breus a la població, més de 800 expressaven una valoració positiva de la Reserva de la Biosfera i del que representava per al territori. Però el resultat va ser encara més contundent: més del 75 per cent de les persones entrevistades es van mostrar contràries al projecte. A més, el procés va permetre fer visibles altres preocupacions que fins aleshores havien quedat en segon pla: l’habitatge, la situació del sector primari, la massificació turística, les infraestructures, el futur de la joventut a la comarca… D’alguna manera, el debat sobre el Guggenheim va acabar obrint una conversa molt més ampla sobre el model territorial de Busturialdea.
Mesos després, les institucions anunciaven la paralització de l’ampliació del Guggenheim. Encara que inicialment van atribuir la decisió exclusivament a criteris propis, la pressió social i els resultats del procés d’escolta van acabar apareixent en el relat públic sobre la cancel·lació.
I ara què?
Potser la pregunta més interessant arriba precisament després de la victòria. Què passa quan desapareix el projecte, l’amenaça que havia concentrat tota l’atenció? «Hem llevat l’elefant de la sala», diu Gotxi. «Ara podem començar a mirar cap endavant».
Diverses entitats de la comarca estan treballant ara en propostes alternatives vinculades a la recerca, la formació, la memòria, el patrimoni, l’educació ambiental o el sector primari. Iniciatives que busquen generar activitat econòmica i ocupació sense reproduir les dinàmiques associades al turisme de masses.
I potser esta és també una de les grans preguntes que travessen hui moltes Reserves de la Biosfera i moltes candidatures emergents: com compatibilitzar conservació, desenvolupament econòmic, identitat local i participació social.
Els espais protegits no són només territoris que cal conservar. Són també espais on les comunitats negocien el seu futur. I este futur, tal com remarca Gotxi, difícilment es pot construir sense informació rigorosa, sense processos transparents i sense una ciutadania capaç de participar en les decisions que afecten el lloc on viu.
En este sentit, les reflexions de Gotxi, encara que situades en el context d’Urdaibai, van més enllà del seu propi territori en assenyalar que «els espais protegits no pertanyen a una generació concreta, sinó que són una herència rebuda i una responsabilitat compartida». Potser és precisament això el que hi havia en joc a Urdaibai. I potser és també una de les preguntes que comença a formular-se a hui l’Albufera. En un moment en què l’Albufera debat sobre els significats, oportunitats i riscos associats a una futura candidatura, esta experiència resulta especialment suggeridora. Perquè mostra que les figures de protecció no són només instruments jurídics. També són relats col·lectius que poden ser apropiats, reinterpretats o qüestionats per les comunitats que hi viuen.
—
Imatge de capçalera: Eider Gotxi durant una entrevista en la ràdio a Bermeo (font: Itsuki Irratia).
