Segons dades difoses recentment per la Conselleria de Medi Ambient, l’Albufera manifesta un lent procés de recuperació. Per primera vegada en 20 anys en què es fa seguiment de les aigües, el seu estat general se situa per davall del llindar d’hipereutrofització, un símptoma que la qualitat ambiental millora a poc a poc.
Entre 2016 i 2018, s’ha constatat una disminució gradual dels nivells de clorofil·la i de la contaminació per nutrients com el nitrogen i el fòsfor. La llum del sol, vital per al creixement de les plantes aquàtiques, es va obrint pas en l’aigua tèrbola, i l’estany i els seus canals assisteixen per moments a una discreta millora d’esta vegetació submergida.
Quasi mig segle després del col·lapse ambiental provocat pels abocaments incontrolats associats al creixement urbà i industrial i a la contaminació derivada del canvi de paradigma agrícola, l’Albufera sembla voler donar la raó als qui, d’un temps ençà, coincideixen a afirmar que l’objectiu de recuperar la qualitat ecològica que tenia als anys seixanta del segle passat no és cap utopia. I ocorre tot això a pesar que les aportacions d’aigua són insuficients, la inundació hivernal es redueix, i continuen pendents algunes de les obres de sanejament que permeten la desconnexió definitiva dels sistemes residuals urbans.
La llum demana pas en l’aigua tèrbola
L’objectiu per a l’Albufera, consensuat en diversos fòrums des de fa ja tres lustres i assumit per totes les parts implicades en la gestió de l’aiguamoll, és recuperar el seu bon estat ecològic. Perquè així siga, l’aigua és la clau. De moment, l’aigua dolça. En la quantitat, la qualitat i la gestió mancomunada dels recursos hídrics, està la solució.
Però, a l’hora de la veritat, xoquen els interessos contraposats del conservacionisme i el productivisme. Front això, per a donar i llevar raons, molts apel·len a la ciència, a la posada en comú entre les seues diferents branques i a la investigació sistemàtica. Apel·len també a l’experiència de qui comprèn l’Albufera i a la necessitat de compartir coneixements i punts de vista. Ocorre a més que les responsabilitats de les diferents administracions implicades se solapen en un trencaclosques molt difícil de compondre. I, no obstant això, malgrat la complexa realitat del sistema, necessitat d’un model de gestió basat en la governança compartida, l’estat de l’aigua de l’Albufera manifesta darrerament signes de recuperació.
Raons per a l’esperança
El mes de maig passat, Medi Ambient anunciava que, gràcies als seus plans de sanejament, l’estany evidencia des de 2016 una disminució dels nivells de clorofil·la i una millora de la vegetació aquàtica. Tot això, malgrat la falta d’aportacions d’aigua, la reducció de la inundació hivernal i la contaminació encara provinent de zones urbanes i industrials.
D’estos i altres assumptes, L’Amfibi parla en este número amb María Sahuquillo, Héctor Moreno i Enric Bellido. La primera, tècnic de la Conselleria, insisteix en la necessitat de contemplar el sistema en conjunt i recuperar els fluxos naturals en les entrades i eixides d’aigua. Per la seua banda, Moreno, investigador de la Universitat Politècnica de València, adverteix de la necessitat de controlar la influència que té la proximitat del mar en la salinitat del sistema. I Bellido, representant de La Unió, demana recuperar la comunicació i trobar punts de consens.
