[Entrevista associada al reportatge de portada del número 3 de L’Amfibi: El repte i l’obligació inajornables de recuperar el bon estat ecològic de L’Albufera]
—Què és la nova cultura de l’aigua?
—Una visió de l’aigua que, a partir de l’anàlisi científica multidisciplinària, apel·la a la responsabilitat necessària d’incorporar-ne l’ecologia. I que, d’acord amb això, propugna un canvi en la política de l’aigua que, front a la mirada elemental de l’estructuralisme hidràulic, més pendent de transvasaments i l’administració de volums, atenga totes les implicacions, inclosa la funció social.
—Fins a quin punt és nova?
—No és nova en el temps, però sí ho és si considerem que encara no s’ha atès com cal. El primer congrés de la NCA es remunta a 1998, a l’època dels primers plans hidrològics, al temps immediatament anterior a l’aprovació de la Directiva Marc de l’Aigua (DMA), norma europea que, malgrat alguns aspectes neoliberals, té un enfocament clarament ecològic i exigeix precisament la incorporació d’una mirada multidisciplinària a esta planificació, donat que té l’objectiu d’assolir el bon estat ecològic de les masses d’aigua com a condició necessària per a garantir-ne els usos a llarg termini.
—Però, hi ha la inèrcia de la vella política.
—I tota una herència de sobreexplotació, de contaminació… Fa quaranta anys que els aqüífers litorals afronten l’amenaça i l’agressió de la salinització, de la sobreextracció derivada de l’ocupació turística i residencial, de la intensificació agrícola, de la contaminació per l’ús de fitosanitaris i adobs… Ara toca gestionar les conseqüències d’una planificació que no ha tingut en compte els límits dels ecosistemes i s’ha enfocat des d’una perspectiva d’oferta, obstinada a portar l’aigua allà on fóra demanada, obstinada a protegir el medi ambient secundàriament, per mandat i sense limitar cap assignació ni cap ús. Això significa no entendre ni assumir que l’ecosistema no dóna per a mantindre tots els usos.
—Però, en algun aspecte haurem avançat.
—Hem avançat lleugerament en la democratització. Els organismes de planificació de conca són ara més transparents i entenen millor el que significa donar veu als ciutadans. Però, en contrast, no han desenvolupat els elements econòmics. I tampoc no han assumit l’objectiu prioritari de la DMA. Els plans de conca segueixen nedant entre dues aigües: el mandat ambiental i la satisfacció de les demandes.
«La planificació hidrològica segueix sense entendre ni assumir que l’ecosistema no dóna per a mantindre tots els usos»
—I això té conseqüències en el baix Xúquer, l’Albufera…
—Ací, els problemes es deriven sobretot de la sobreexplotació de l’aqüífer de la Manxa Oriental, tolerada durant massa temps, des d’aquell pacte entre les comunitats de Castella-la Manxa i València, liderada aleshores per un conegut delinqüent; un pacte que, sota el lema de «agua para todos», lema que en realitat volia ser «agua para todo», va implicar que es repartiren els drets a l’aigua per damunt de les possibilitats del sistema.
—S’ha frenat esta sobreexplotació?
—Des de principis de segle, en produir-se el canvi de marc de la política d’aigües, es reconeix la divergència entre els drets atorgats i les capacitats reals del sistema, però no hi ha una adaptació real dels usos a les disponibilitats. A això responen solucions cosmètiques com la modernització del regadiu de la part baixa del Xúquer i la substitució de bombaments en la part de dalt, solucions que perpetuen el problema de la sobreexplotació. És a dir, no hi ha un ajustament entre l’aigua que s’extrau i l’aigua que es recarrega anualment.
—Ja que parlem de modernització…
—La modernització, segons i com, té la seua funció i el seu sentit. Però, també pot tindre efectes negatius. Hi ha d’una banda els impactes ambientals, com la desaparició dels retorns de reg que han arribat tradicionalment a l’Albufera, i hi ha uns altres efectes no tan visibles, conseqüència de la centralització i tecnificació dels sistemes de reg; efectes que obrin el camí de la privatització de la gestió de l’aigua. Són riscos socials, econòmics, amenaces que amaguen alguns avantatges indubtables, com l’estalvi de cabals aplicats en parcel·la, la possible reducció de la contaminació per nitrats i l’augment de la rendibilitat i la comoditat per a l’agricultor.
—Però, l’Albufera rebrà els cabals estalviats en la modernització. O no és així?
—Ara per ara, la promesa de modernitzar per dotar d’aigua a l’Albufera és falsa. De fet, les organitzacions que integrem la Xarxa per una Nova Cultura de l’Aigua al Xúquer no tenim constància d’on han anat a parar els cabals estalviats en els sectors modernitzats. I no hi ha tampoc una avaluació de conjunt dels impactes ambientals derivats d’esta política. S’han avaluat alguns projectes parcials i uns altres s’han acollit a unes declaracions d’impacte obsoletes, de 1996 i 1998, en les quals es diuen coses com que la modernització no tindrà efectes sobre l’Albufera.
—D’ací que la Xarxa haja reclamat a la ministra Teresa Ribera la suspensió de les actuals obres de modernització.
—Hem demanat la paralització del sector 7 a Massalavés perquè no hi ha una avaluació d’impacte ambiental. De resultes d’algunes converses, suposem que la resposta del Ministeri serà negativa, però hem constatat que l’Administració assumeix la necessitat d’avaluacions adients i que la nostra reclamació té suficient entitat com per a pensar que, si algú demanara la suspensió cautelar per via judicial, es podria paralitzar tot el procés de modernització.
«En el nou pla de conca, hi ha la renúncia a intervindre sobre les causes del deteriorament de les masses d’aigua»
—Canvia alguna cosa el nou pla de conca?
—A banda de la propaganda i algun detall cosmètic, la característica principal és la continuïtat respecte als anteriors plans i el manteniment de l’statu quo dels usuaris fins al límit d’allò possible. Hi ha alguns ajustos marginals a la baixa d’assignacions respecte a drets concessionals, alguna variació en la presentació dels cabals ambientals, però, sobre tot, hi ha la renúncia a intervindre sobre les causes del deteriorament de les masses d’aigua. El Ministeri no ha assumit encara la idea, feta llei per la DMA, que la satisfacció de les necessitats hídriques dels ecosistemes és una restricció prèvia al repartiment de cabals per als diferents usos.
—Aconseguirem l’objectiu marcat per a 2027 per la Directiva Marc de l’Aigua?
—A l’esborrany presentat, no s’han resolt, ni des del punt de vista metodològic, ni des d’una perspectiva instrumental ni tampoc normativa, els aspectes econòmics, especialment la recuperació de costos en aplicació del principi de qui contamina paga. Qüestions polèmiques, com ara la incorporació de l’aigua procedent de dessaladores o l’assignació de cabals a l’Albufera, no queden resoltes sinó envoltades de vaguetats. I es manté la sobreexplotació de l’aqüífer de la Manxa Oriental.
La transició hídrica cap a un model de protecció del funcionament en bon estat del sistema de renovació natural de les aigües implica també una transició dels enfocaments d’oferta cap a la gestió de la demanda que està totalment absent en el nou pla. La manca d’ambició política per a actuar sobre els usos de l’aigua junt amb la creixent pressió derivada del canvi climàtic no fa sinó ajornar a un futur indeterminat la resposta als problemes actuals, contribuint així a agreujar-los. Efectivament, no s’aconseguirà l’objectiu. No hi ha lloc per a l’optimisme.
