Eulàlia Sanjaume: «El creixement del port altera la dinàmica marina i accentua l’erosió de les platges»

Va arribar a València de xiqueta, des de Barcelona, en 1960. Dels dies de platja a la Devesa, recorda la vora tendida, interminable, el contrari que ara: «Fins que t'arribava l'aigua al genoll, havies de fer… jo què sé els metres!». En 1972, acabant la carrera i amb els buldòzers arrasant les dunes abans de detindre’s el procés urbanitzador, continuava venint. Prenia mostres d'arena per a un estudi sobre la sedimentologia del litoral de l’Albufera, anticipament de la seua tesi doctoral, en la qual ampliaria la investigació a tota la costa valenciana. Orgullosa deixebla del professor Rosselló, sempre lligada a la Universitat, Eulàlia Sanjaume va acabar sent la primera dona amb càtedra de la Facultat de Geografia. Les dinàmiques litorals són el seu fort.
Vicent Llorens
1 juliol, 2022

[Entrevista associada al reportatge de portada del número 4 de L’Amfibi: El futur de l’Albufera passa per la mar]

— Com ha canviat el litoral?

— Si mires la foto del vol americà de 1956, veus que llavors hi havia quatre casetes on ara està tot urbanitzat i construït. A partir dels anys seixanta, la costa comença a considerar-se un recurs econòmic del qual cal traure profit. Arriba el boom dels promotors immobiliaris, els ajuntaments es pugen al carro, es destrueixen les dunes per a construir passejos, urbanitzacions… En el cas de l’Albufera, és sobretot el creixement del port de València el que altera la dinàmica marina i accentua l’erosió de les platges.

En 2007, en un dictamen a propòsit de l’ampliació que anava a escometre el port, ja adverties d’això.

— En prolongar-se el dic del port en perpendicular a la costa, i pel fet que la deriva marina en esta zona es produeix longitudinalment de nord a sud, ocorre que augmenten els sediments atrapats i que l’àrea exposada a este efecte que diem «ombra d’onatge» s’engrandeix. En conseqüència, l’erosió avança cap a les platges de Sueca. L’anàlisi de l’evolució de l’estat morfològic de la platja de la restinga realitzat per l’equip del professor Josep Pardo, amb dades entre 1984 i 2020, ho confirma. L’única zona que no té el problema és la més pròxima al cap de Cullera, perquè este funciona com a retenidor de sediments.

Té solució esta afecció del port?

— Quan vaig començar a treballar en la tesi, entre els anys setanta i vuitanta, als Estats Units ja recorrien al dragatge permanent, a càrrec dels ports, com a solució a la retenció de sediments que estos provocaven i per a traslladar el que s’acumulava en una part a la zona que patia l’erosió. Això, encara que siguen dragatges periòdics, és una cosa que en la Universitat hem reclamat constantment des de fa molt de temps sense que de moment se’ns haja fet cas.

Fins a quin punt són patents els efectes del canvi climàtic?

— Per descomptat, més enllà d’estes alteracions locals, hi ha altres factors generals d’erosió costanera. Arran del canvi climàtic, la temperatura de la mar està creixent, i això comporta, degut a este efecte de l’expansió tèrmica, que el nivell de la mar també puge i la línia de costa retrocedisca. I hi ha una altra causa global que té a vore amb això mateix: l’augment de la quantitat i la intensitat dels temporals. Fins fa poc, els grans temporals no superaven els quatre metres d’ona ni eren tan habituals. Amb el Glòria, l’altura de l’ona va arribar als vuit metres, i les conseqüències són molt més notables.

«Em fa molta por que la Direcció de Costes construïsca l’escullera de més de cent metres que té projectada en la desembocadura de la gola del Pujol. Les conseqüències sobre les platges del sud del parc natural serien desastroses»

— Quines solucions hi ha front a l’erosió?

— Qualsevol cosa abans que un espigó. Els espigons traslladen el problema a qui ve darrere, a la platja del costat. I traslladen també la «solució», entre cometes, que és posar més espigons. A propòsit d’això, em fa molta por que la Direcció de Costes construïsca l’escullera de més de cent metres que té projectada en la desembocadura de la gola del Pujol. Les conseqüències sobre les platges del sud del parc natural serien desastroses.

— És millor opció la regeneració de platges? Molts critiquen que l’arena aportada desaparega amb el primer temporal.  

— De regeneracions s’han fet moltes i de moltes maneres. Si l’aportació del sediment es fa amb arena més fina de la que correspon, esta no resisteix l’embat cada vegada major de les ones. I, per tant, és tirar els diners a la mar. Així que sempre he dit que, perquè funcione, el diàmetre del gra d’arena no ha de ser inferior a dos mil·límetres. Quan preparava la tesi, el gruix mitjà de les arenes de tota la costa era de 0,29 mil·límetres. Fa uns anys, esta mitjana havia descendit fins als 0,11. I conste que l’arena de regeneració no té per què procedir exclusivament de platges o fons marins. També pot fer-ho de pedreres.

— Entre l’energia i el sediment, s’estableix una relació de poder desigual.

— Si n’hi ha molt de sediment i poca energia, la platja creix. Si és a l’inrevés, ocorre el cas contrari. I això és el que passa, que el litoral té dèficit de sediments. El material que abans transportaven els rius fins a la costa no arriba perquè queda retingut als embassaments. L’Ebre, per exemple, té més de dos-cents embassaments. Este efecte, molt preocupant, també es dóna al Túria, el Millars, el Xúquer… Per això caldria valorar les opcions de recuperar estos sediments i retornar-los al sistema litoral.

«El material que abans transportaven els rius fins a la costa no arriba perquè queda retingut als embassaments. Caldria valorar les opcions de recuperar estos sediments i retornar-los al sistema litoral»

— Hi ha qui proposa la instal·lació d’esculls artificials.

— A conseqüència de l’erosió, el pendent de les platges s’ha accentuat. I això, alhora, incrementa l’erosió. Abans, les platges de la Devesa eren dissipatives. El pendent era tan suau que les ones trencaven molt lluny. Ara, les ones trenquen a la mateixa vora i la mar s’emporta molta arena que, a causa de les trampes sedimentàries, no es reposa. Els esculls i altres solucions artificials ajuden a esmorteir l’energia de les ones.

— Estes intervencions, no causen un impacte al medi?

— La valoració d’impacte ambiental ha de fer-se sempre. Però, si no arriben sediments de manera natural, cal intentar que ho facen de manera artificial. L’adopció d’estes mesures correctores requereix anàlisis prèvies. El primer que caldria fer en vistes a proposar solucions és una batimetria de les costes d’arena, mesurar la variació de la fondària cada 20 centímetres fins arribar a un calat d’uns dos metres i mig.

— Se salvaran el litoral i l’Albufera de la intrusió marina?

— La salinització del sistema seria un desastre. Cal fer tot el possible per preservar-lo de les amenaces i revertir els danys. És sorprenent la poca consciència que tenim a València sobre el valor de l’Albufera, sobre el privilegi que suposa per moltes raons poder tindre i mantindre un aiguamoll litoral com este a deu minuts de la ciutat. En molts altres llocs, el cuidarien com el major dels tresors.

Versión en castellano:

Eulàlia Sanjaume: «El crecimiento del puerto altera la dinámica marina y acentúa la erosión de las playas»

Llegó a Valencia de niña, desde Barcelona, en 1960. De los días de playa en La Devesa, recuerda la orilla tendida, interminable, lo contrario que ahora: «Hasta que te llegaba el agua a la rodilla, tenías que hacer… ¡yo qué sé los metros!». En 1972, acabando la carrera y con los bulldozers arrasando las dunas antes de detenerse el proceso urbanizador, seguía viniendo. Tomaba muestras de arena para un estudio sobre la sedimentología del litoral de L’Albufera, anticipo de su tesis doctoral, en la que ampliaría la investigación a toda la costa valenciana. Orgullosa discípula del profesor Rosselló, siempre ligada a la Universidad, Eulàlia Sanjaume acabó siendo la primera mujer con cátedra de la Facultad de Geografía. Las dinámicas litorales son su fuerte.

— ¿Cómo ha cambiado el litoral?

— Si miras la foto del vuelo americano de 1956, ves que entonces había cuatro casetas donde ahora está todo urbanizado y construido. A partir de los años sesenta, la costa empieza a considerarse un recurso económico del que hay que sacar partido. Llega el boom de los promotores inmobiliarios, los ayuntamientos se suben al carro, se destruyen las dunas para construir paseos, urbanizaciones… En el caso de L’Albufera, es sobre todo el crecimiento del puerto de Valencia lo que altera la dinámica marina y acentúa la erosión de las playas.

— En 2007, en un dictamen a propósito de la ampliación que iba a acometer el puerto en los años siguientes, ya advertías de ello.

— Al prolongarse el dique del puerto en perpendicular a la costa, y debido a que la deriva marina en esta zona se produce longitudinalmente de norte a sur, ocurre que aumentan los sedimentos atrapados y que el área expuesta al efecto que llamamos «sombra de oleaje» se agranda. En consecuencia, la erosión avanza hacia las playas de Sueca. El análisis de la evolución del estado morfológico de la playa de la restinga realizado por el equipo del profesor Josep Pardo, con datos entre 1984 y 2020, lo confirma. La única zona que no tiene el problema es la más próxima al cabo de Cullera, porque este funciona como retenedor de sedimentos.

— ¿Tiene solución esta afección del puerto?

— Cuando empecé a trabajar en la tesis, entre los años setenta y ochenta, en Estados Unidos ya recurrían al dragado permanente, a cargo de los puertos, como solución a la retención de sedimentos que estos provocaban y para trasladar lo que se acumulaba en una parte a la zona que sufría la erosión. Esto, aunque sean dragados periódicos, es algo que en la Universidad hemos reclamado constantemente desde hace mucho tiempo sin que de momento se nos haya hecho caso.

— ¿Hasta qué punto son patentes los efectos del cambio climático?

— Por supuesto, más allá de estas alteraciones locales, hay otros factores generales de erosión costera. A raíz del cambio climático, la temperatura del mar está creciendo, y ello comporta, debido al efecto de la expansión térmica, que el nivel del mar también suba y la línea de costa retroceda. Y hay otra causa global que tiene que ver con eso mismo: el aumento de la cantidad y la intensidad de los temporales. Hasta hace poco, los grandes temporales no superaban los cuatro metros de ola ni eran tan habituales. Con el Gloria, la altura de la ola alcanzó los ocho metros, y las consecuencias son mucho más notables.

«Me da mucho miedo que la Dirección de Costas construya la escollera de más de cien metros que tiene proyectada en la desembocadura de la Gola del Pujol. Las consecuencias sobre las playas del sur del parque natural serían desastrosas»

— ¿Qué soluciones hay frente a la erosión?

— Cualquier cosa antes que un espigón. Los espigones trasladan el problema al que viene detrás, a la playa de al lado. Y trasladan también la «solución», entre comillas, que es poner más espigones. A propósito de esto, me da mucho miedo que la Dirección de Costas construya la escollera de más de cien metros que tiene proyectada en la desembocadura de la Gola del Pujol. Las consecuencias sobre las playas del sur del parque natural serían desastrosas.

— ¿Es mejor opción la regeneración de playas? Muchos critican que la arena aportada se vaya con el primer temporal.  

— Regeneraciones se han hecho muchas y de muchas maneras. Si la aportación del sedimento se hace con arena más fina de la que corresponde, esta no resiste el empuje cada vez mayor de las olas. Y, por lo tanto, es tirar el dinero al mar. Así que siempre he dicho que, para que funcione, el diámetro del grano de arena no debe ser inferior a dos milímetros. Cuando preparaba la tesis, el grosor medio de las arenas de toda la costa era de 0,29 milímetros. Hace unos años, esta media había descendido hasta los 0,11. Y conste que la arena de regeneración no tiene por qué proceder exclusivamente de playas o fondos marinos. También puede hacerlo de canteras.

— Entre la energía y el sedimento, se establece una relación de poder desigual.

— Si hay mucho sedimento y poca energía, la playa crece. Si es al revés, ocurre lo contrario. Y esto es lo que pasa, que el litoral tiene déficit de sedimentos. El material que antes transportan los ríos hasta la costa no llega porque queda retenido en los embalses. El Ebro, por ejemplo, tiene doscientos y pico embalses. Este efecto, muy preocupante, también se da en el Turia, el Mijares, el Júcar… Por eso habría que valorar las opciones de recuperar estos sedimentos y devolverlos al sistema litoral.

«El material que antes transportaban los ríos hasta la costa no llega porque queda retenido en los embalses. Habría que valorar las opciones de recuperar estos sedimentos y devolverlos al sistema litoral»

— Hay quien propone la instalación de arrecifes artificiales.

— A consecuencia de la erosión, la pendiente de las playas se ha acentuado. Y eso, a su vez, incrementa la erosión. Antes, las playas de La Devesa eran disipativas. La pendiente era tan suave que las olas rompían muy lejos. Ahora, las olas rompen en la misma orilla y el mar se lleva mucha arena que, debido a las trampas sedimentarias, no se repone. Los arrecifes y otras soluciones artificiales ayudan a amortiguar la energía de las olas.

— Estas intervenciones, ¿no causan un impacto en el medio?

— La valoración de impacto ambiental ha de hacerse siempre. Pero, si no llegan sedimentos de manera natural, hay que intentar que lo hagan de forma artificial. La adopción de estas medidas correctoras requiere análisis previos. Lo primero que habría que hacer en vistas a proponer soluciones es una batimetría de las costas de arena, medir la variación de la profundidad cada 20 centímetros hasta alcanzar un calado de unos dos metros y medio.

— ¿Se salvarán el litoral y L’Albufera de la intrusión marina?

— La salinización del sistema sería un desastre. Hay que hacer todo lo posible por preservarlo de las amenazas y revertir los daños. Es sorprendente la poca conciencia que tenemos en Valencia sobre el valor de L’Albufera, sobre el privilegio que supone por muchas razones poder tener y mantener un humedal litoral como este a diez minutos de la ciudad. En muchos otros lugares, lo cuidarían como el mayor de los tesoros.

Share This