El Parc Natural de l’Albufera ha fet 35 anys. En 1986 es declarava esta àrea com el primer espai protegit de la Comunitat Valenciana. Eixe mateix any, en paral·lel, l’alcalde de la ciutat i el president del Port Autònom de València signaven el conveni per a l’ampliació sud del port. Mentre es paralitzava la destrucció de l’Albufera, se sentenciava l’aniquilació de la platja de Natzaret i la degradació d’un barri costaner en suburbi portuari. Amb una mà es protegeix; amb l’altra es destrueix. És una tendència que no deixa de repetir-se.
València és una referència mundial en regeneració dunar. Portem dècades invertint en la recuperació de les dunes de l’Albufera, destruïdes amb els plans d’urbanització de la Devesa. No és tasca fàcil, però els èxits aconseguits atrauen les mirades dels gestors d’altres espais amb problemes similars, que repliquen les metodologies de renaturalització assajades ací. Mentrestant, es continua invertint diners públics en noves ampliacions del Port de València, amb el conseqüent augment de la regressió costanera a les platges del sud. Estem sent testimonis de com les tempestes es porten mar endins les noves dunes, sense possibilitat de regeneració natural per falta de sediments.
Primer es van destruir les dunes per a urbanitzar, després les reconstruïm per a potenciar la biodiversitat i finalment tornem a invertir en una infraestructura, el port, que les condemna a una mort segura. Considerant la tendència actual i pensant a llarg termini, si les coses no canvien, el mar conquistarà l’Albufera. Ens plantejarem llavors la regeneració dunar al costat de la pista de Silla? La pregunta pot semblar tan ridícula com factible la resposta.
El port també amenaça la comarca de l’Horta Nord. Un gran port necessita grans accessos i esta horta, acabada de protegir amb una ambiciosa regulació, haurà de patir de nou les esgarrapades de noves infraestructures de transport. No es pot invertir al port i alhora voler protegir l’Albufera i l’Horta de València. És incompatible.
Un altre exemple: la ZAL. Es destrueix horta per habilitar una zona d’activitats logístiques del port. S’expulsa a habitants de la Punta que durant generacions poblaven este agroecosistema tan valuós. Anys després, l’asfalt que va cobrir les hortes segueix desert. Es va desnonar gent major, traient-los de les seues alqueries i espentant-los a passar els seus darrers dies en pisos… Per a res. Una ZAL inacabada podria justificar-ne la reversió i la recuperació de l’horta que no pocs col·lectius reclamen. Però, no. Segons alguns la ZAL és irreversible.
No obstant això, la naturalització del llit nou del Túria com a connector fluvial ecològic —una obra tan faraònica com territorialment necessària a nivell ambiental— sí que es considera viable. Amb una mà es consolida la destrucció d’horta, amb l’altra es planifica la creació de nous espais verds.
S’estan anunciant ambicioses ajudes per a intervindre sobre l’Albufera. Grans projectes per a millorar-ne les condicions. Però, alguns, als quals per desgràcia la ingenuïtat se’ns acaba, tendim a pensar que preferiríem menys grans projectes, més pressupostos ordinaris i més coherència política. Com? Menys port, més horta, més aigua per a l’Albufera, un PRUG (Pla Rector d’Usos i Gestió) que acabe amb una dècada sense llei al Parc Natural i més recursos per al seu compliment i per a la gestió del dia a dia.
