El calfament accelerat, els episodis extrems i noves dinàmiques ecològiques alteren els diagnòstics clàssics sobre l’estany i exigixen revisar les estratègies per a recuperar-ne el bon estat ecològic.
Durant dècades, la imatge dominant de l’Albufera ha sigut la d’un estany d’aigües verdes i denses. Antonio Camacho, catedràtic d’Ecologia de la Universitat de València (UV), director del grup de Limnologia de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (ICBiBE-UV), porta anys estudiant eixa transformació. Recorda que les generacions actuals no han conegut el lluent d’aigües transparents amb vegetació submergida que descriuen els testimoniatges històrics. «L’Albufera que quasi tots hem vist és una sopa verda», resumix. Una sopa de cianobacteris.
Abans l’estany va funcionar d’una altra manera. Les aigües clares permetien el desenrotllament d’extenses prades de macròfits, plantes aquàtiques capaces d’absorbir nutrients amb gran eficàcia. Eixe equilibri va començar a trencar-se a la fi dels anys seixanta, quan l’augment d’aportacions orgàniques i de nutrients va afavorir el creixement massiu del fitoplàncton. En proliferar, estes microalgues reduïxen la llum que arriba al fons i impedixen el desenrotllament de les plantes submergides, la qual cosa consolida l’estat térbol que ha caracteritzat el lluent durant dècades.
En els darrers anys, no obstant això, l’estany ha mostrat altres colors: roig, taronja, marró i negre; «este últim, associat a podridures i hipòxies que provoquen les tan temudes mortaldats piscícoles»—. Per a este investigador, eixes variacions no semblen episodis aïllats, sinó més bé manifestacions d’un sistema que passa per una fase distinta.
Aigües roges
En la tardor i l’hivern del cicle hidrològic 2023-2024, les aigües van adquirir una tonalitat vermellosa-ataronjada inèdita. Després de diversos mesos d’incertesa, es va saber que el fenomen va estar associat al creixement massiu d’un cianobacteri de la família Leptolyngbyaceae que no s’havia descrit abans en l’estany. La seua proliferació va duplicar els nivells habituals de fitoplàncton.
Camacho i el seu equip van analitzar l’episodi mitjançant tècniques de metagenòmica, que permeten estudiar l’ADN de tots els microorganismes presents en l’aigua i reconstruir quines espècies dominen a cada moment. El resultat va revelar la presència d’un organisme amb avantatges competitius poc comuns. Posseïx ficoeritrina, un pigment que capta fraccions de llum que altres microalgues no utilitzen. En un estany hipertròfic com l’Albufera, on l’abundància de nutrients afavorix el creixement massiu d’algues, eixa capacitat resulta determinant. En sistemes tan carregats de nutrients, explica Camacho, el creixement del fitoplàncton respon quasi automàticament a les condicions ambientals. Si hi ha llum i nutrients disponibles, les microalgues proliferen amb rapidesa.
L’episodi es va produir després dels mesos més càlids registrats al parc natural i després d’un setembre excepcionalment plujós. Per a Camacho, la temperatura exercix un paper determinant en la reorganització del fitoplàncton. L’Albufera va passar després per fases marrons abans de recuperar el verd habitual, reflex de canvis en els microorganismes que dominen el sistema a cada moment.
Canvis acumulats
Per a Camacho, estos episodis formen part de transformacions més àmplies que afecten l’estany, com l’augment de les temperatures, els episodis meteorològics extrems o els canvis en la conca. L’increment sostingut de la temperatura, la intensificació d’esdeveniments extrems i la pujada del nivell de la mar estan modificant les condicions de base del sistema. La intrusió marina i la vulnerabilitat del cultiu de l’arròs formen part d’eixe escenari.
La gota freda d’octubre de 2024 i les riuades associades van introduir pertorbacions microbiològiques significatives. Els estudis impulsats per la Generalitat Valenciana i l’Administració central van detectar entrades massives de patògens i un augment de gens associats a resistències bacterianes després dels abocaments d’aigües residuals. La combinació entre contaminants emergents i bacteris urbans va deixar empremta en la comunitat microbiana.
El biòleg insistix que l’Albufera actua com a receptor del que ocorre en la seua conca. Així, durant la riuada, alhora que va facilitar el drenatge d’aigües en zones afectades, va absorbir càrregues extraordinàries. Observa també canvis a escala regional. La presència creixent de flamencs respon, en part, a la degradació d’altres aiguamolls mediterranis. «Els animals van on poden», assenyala. I recorda que el balanç hidrològic de l’estany ha variat de manera substancial en les darreres dècades. La pressió sobre la conca és més intensa que en el passat i els cabals entrants, menors. La millora en depuració ha reduït determinades càrregues, però la capacitat de renovació de l’aigua és més limitada.
Ajustar la gestió
Este context obliga a revisar enfocaments arrelats, diu Camacho. «En circumstàncies de canvi, les receptes perpètues no caben», afirma. La gestió requerix incorporar el caràcter variable del sistema i recolzar-se en ferramentes científiques capaces de detectar amb precisió les seues respostes.
Algunes línies de treball se centren en l’arrossar. Determinades pràctiques de maneig poden reduir les emissions de metà associades al cultiu inundat. Quan eixa reducció es quantifica científicament, pot convertir-se en crèdits de carboni, certificats que representen emissions evitades i que poden comercialitzar-se en els mercats de compensació climàtica. Segons els estudis citats per Camacho, estos mecanismes permetrien finançar mesures ambientals en l’arrossar i millorar la rendibilitat del cultiu.
Pel que fa a l’adaptació enfront de l’augment del nivell de la mar, la restauració de dunes i zones de transició entre la mar i l’Albufera apareix com una altra línia de treball. «L’Albufera no s’ha mort malgrat tot el que li ha passat». Malgrat els impactes acumulats, l’investigador subratlla que el sistema conserva una notable capacitat de resiliència biològica i física. De qualsevol forma, les oscil·lacions observades en els darrers cicles hidrològics descriuen un estany sotmés a variacions successives en la composició biològica i en les condicions físiques, en un entorn climàtic i territorial distint al que hem conegut en dècades anteriors.
—
Peu de foto: Imatges de les aigües, de filtres d’aigua i de microscòpia de fluorescència corresponents a períodes d’aigües roges-ataronjades, marrons i les típiques aigües verdes de l’Albufera.
