La Casa de la Demanà és un Bé de Rellevància Local (BRL) i arquitectònicament és una de les últimes petjades de les alqueries tradicionals que hi havia al poble: construïda en el segle XVIII, té un edifici principal de dues altures, un annex d’una planta i el corral. Ens aturem en el vestíbul: ací és on es duia a terme l’acte de la «demanà», la subhasta dels «puestos» de caça del llac de l’Albufera per a cada temporada. Es convocava al personal amb el toc de la campana —per això també es coneix com a casa de la Campaneta— ubicada a la xicoteta torre de l’edifici. Era una jornada per als «senyorets», però també per a les classes populars: els carrers del Saler s’omplien de casetes, de colors i d’alegria.
Gent benestant de la ciutat de València anava acompanyada de barquers locals, perquè els aconsellaren sobre els espais més idonis. També es presentaven al sorteig «caçadors pobres», com relata Vicente Blasco Ibáñez al seu icònic Cañas y barro (1902). L’escriptor menciona diverses vegades al seu llibre la Casa de la Demanà —la defineix com a «edifici de dos pisos, que semblava gegantesc entre les barraques»— i la importància que tenia la subhasta al poble: «A pesar de esta aglomeración no se alteraba el silencio que parecía dominar a todos apenas pisaban el umbral. Se notaba la misma ansiedad muda que reina en los tribunales cuando se resuelve la suerte de un hombre, o en los sorteos al decidirse la fortuna. Si alguien hablaba era en voz baja, con tímido cuchicheo, como en la alcoba de un enfermo». O quan escriu que el tio Paloma temia més «llegar tarde a la demaná que perder misa». Tot va començar a canviar quan l’Ajuntament de València va comprar el conjunt de la Devesa i l’Albufera a l’estat el 1927 i els punts de caça es van anar restringint, especialment als anys setanta; la dècada dels vuitanta les restriccions es van ampliar i en 1987, un any després de la declaració de parc natural, es va prohibir definitivament la caça a tot el llac.
L’associació juvenil
Ens apropem a temps més actuals. Els propietaris de la Casa de la Demanà, els germans Castelló, van deixar de viure-hi per motius personals. L’any 2004, amics del poble els hi demanaren la clau per poder emmagatzemar temporalment material de les festes del Saler. Allà començaren a especular sobre la possibilitat de tindre-hi accés de manera més habitual, donar-li un ús i crear una mena d’espai social autogestionat per a la gent del poble. Als propietaris els va semblar bona idea, a canvi d’un lloguer molt simbòlic. Així va nàixer l’Associació Juvenil Amics de la Casa de la Demanà.
Van rehabilitar l’alqueria amb dues ajudes de l’administració que van ascendir a 97.000 euros. Als estatuts de l’associació deixaren clar el seu objectiu, com explica el vicepresident, Miguel Sanz: «Recuperar, mantindre i divulgar la cultura del poble del Saler i el seu entorn albuferenc». La Casa de la Demanà prompte es va convertir en l’espai cívic que mancava al poble: va acollir classes de ioga, assajos de batucada, visites de col·legis, aniversaris de gent del poble, reunions i sopars de la comissió fallera, mítings de partits polítics, reunions de la Junta Rectora del Parc Natural de l’Albufera i un llarg etcètera. Paral·lelament, van fer un museu —anava al programa electoral del PP, però mai no el van fer— dins de la casa que actualment encara es pot vore. Hi trobem motius i panells explicatius relacionats amb la flora i fauna de l’Albufera i la Devesa i hi ha instruments de les tres pràctiques històriques del llac: la pesca, la caça i el cultiu de l’arròs. «És una de les coses que ens agradaria que es mantinguera quan passe a mans de l’Ajuntament», manifesta Sanz.
L’edifici ha estat el contenidor de diverses associacions: a banda de l’Associació Cultural Casa de la Demanà —va perdre fa tres anys el nom de «juvenil» perquè els membres fundadors ja superaven la trentena—, ha sigut seu de l’Associació Veïnal del Saler, de la Falla del Saler, de l’Associació Veïnal de la Devesa del Saler, de l’Associació d’Usuaris del Port del Saler, del Club de Vela Margalló, de la Fira de l’Albufera i de la Fundació Assut. En l’últim pis es va habilitar un coworking on s’ha treballat, per exemple, l’edició del periòdic L’Amfibi que teniu a les mans. Per tant, malgrat haver sigut de propietat privada, esta alqueria de tres cents anys de vida ha exercit durant vint anys d’espai fet per i per a la gent del poble del Saler.
«Es va rehabilitar l’alqueria amb dues ajudes de l’administració que van ascendir a 97.000 euros. Als estatuts de l’associació deixaren clar el seu objectiu, com explica el vicepresident, Miguel Sanz: ‘Recuperar, mantindre i divulgar la cultura del poble del Saler i el seu entorn albuferenc’»
De l’autogestió popular a l’administració municipal
Si l’autogestió ha funcionat correctament estes dues dècades, per què ara s’ha decidit cedir-la a l’Ajuntament de València? La primera raó és que els propietaris volien vendre i el consistori volia comprar. Però no podem ometre que des de l’Associació Cultural Casa de la Demanà es va impulsar la transacció, una decisió que va generar no pocs dubtes i debats al si de l’entitat. Alguns volien continuar com sempre, al·legant que amb la compra de l’Ajuntament perdien la capacitat total de decidir i que el seu ús podria canviar amb un hipotètic canvi de govern: «I si ve la dreta i el converteix en un museu de la caça?», es pregunten, amb temor, algunes veus.
Enric Dasí, expresident de l’associació i actual vocal de la junta directiva, conta que no podien continuar per falta de recursos humans: «La majoria de la directiva som les mateixes persones des de fa 18 anys. No hi ha hagut un relleu, som poqueta gent. Són molts anys, moltes despeses, molta feina». Començaren 80 socis i ara en queden 35: «L’autogestió està molt bé, però fa falta gent per abanderar-la». Miguel Sanz admet que tots tenen la «incertesa» davant el canvi de mans de la propietat; tanmateix, sosté que era «inevitable», ja que la casa tampoc es podia mantindre només amb els diners dels associats. «Els dubtes són molts, però els avantatges també: usar la casa sense preocupacions ni d’estar pendent d’anar a obrir a la gent, no haver de pagar lloguer, llum i aigua, etc. I si compra l’Ajuntament, dis-me il·lús, hauria de ser per al poble. Pot continuar duent la gestió el veïnat rendint uns comptes a la corporació municipal. Dependrà de l’activisme que hi haja al poble», observa Dasí.
«Si l’autogestió ha funcionat correctament estes dues dècades, per què ara s’ha decidit cedir-la a l’Ajuntament de València? La primera raó és que els propietaris volien vendre i el consistori volia comprar. Però no podem ometre que des de l’Associació Cultural Casa de la Demanà es va impulsar la transacció»
Què passarà a partir d’ara?
A l’Ajuntament de València expliquen que falta resoldre una xicoteta qüestió tècnica per fer efectiva la compra de l’immoble; després, s’iniciarà un procés participatiu perquè el veïnat del Saler decidisca què vol a la Casa de la Demanà. Una vegada recopilada la informació, es licitarà la redacció del projecte i, posteriorment, l’execució de les obres. La burocràcia farà que passen anys fins que es puguen utilitzar les instal·lacions; per fer-nos una idea, a finals de 2019 el consistori va adquirir la Trilladora del Tocaio del Palmar i tot just acaba de finalitzar el procés participatiu. En este impàs, l’associació demana poder emprar la casa amb normalitat perquè no tenen «un sostre» sota el qual reunir-se. Fonts municipals asseguren que hi ha «un compromís» de fer accessible la vivenda durant eixe període de temps. A la carta dels desitjos, Sanz afegeix que els agradaria que es respectaren totes les activitats que es fan ara a la Casa de la Demanà perquè continue sent, com des de fa vint anys, punt de trobada del veïnat del poble del Saler.
Caserna de reivindicacions socials
El Saler és un poble sofert, que ja en el franquisme va patir la desmesurada urbanització dels que volgueren convertir la Devesa en una ciutat turística a l’estil de Benidorm. D’aquell urbanisme depredador encara queden molts rastres: les torres, l’abandonat hotel Sidi Saler i el Parador Nacional encara actiu, amb camp de golf i accés privatiu a la platja. La mobilització ciutadana en plena dictadura franquista —considerada la primera ecologista de València— va aconseguir aturar el pla d’ordenació.
D’aquelles lluites beu el veïnat actual, que també s’ha hagut d’enfrontar a infraestructures que han trencat l’estructura social del poble. I des de fa vint anys, la seua caserna ha estat la Casa de la Demanà. La gran reivindicació de l’associació és clara: recuperar el port del Saler. La construcció de la CV-500 als anys seixanta va traslladar-lo a l’altra banda de l’autopista, en uns terrenys que abans eren arrossars. «Entre cometes, perquè el que es va fer realment és un embassament de ciment, no és el port que tenia abans el Saler», objecta Miguel Sanz.
L’obstinació pel port té una raó, la importància que té històricament i socialment per al Saler, com explica Sanz: «El poble naix del port; era on s’emmagatzemava la sal abans de transportar-se a València, la sal que s’extreia de les salines del Racó de l’Olla, hui centre d’interpretació. D’ací ve el topònim del Saler». Les primeres referències que hi ha del poble daten de l’època de Jaume I i es fa referència a esta explotació salinera. «La nostra intenció era tornar a connectar el Saler amb l’antic port, que és el que li dóna vida al poble. Moltes persones majors deixaren d’anar quan es va traslladar a l’altra banda de l’autopista, amb una passarel·la en altura que no era accessible per a elles. És gent que s’ha criat al port, que es banyava allà abans que a la platja quan les aigües estaven netes. Són persones que han mamat el port i en queden completament incomunicades», lamenta Sanz. El trasllat també va perjudicar econòmicament els que feien passejos turístics en barca.
L’associació no reclama tornar el port al seu lloc original, però sí reconnectar el poble retirant la passarel·la —que psicològicament l’allunya— i posant un pas de vianants. L’eliminació del pas en altura comptava amb les crítiques dels qui defensaven que un semàfor generaria embussos. Finalment es va aconseguir «gràcies» a què un camió-grua amb un gàlib que superava l’altura de la passarel·la la va derrocar. També demanen inversions: «És l’únic port de l’Albufera que encara no s’ha restaurat ni s’han fet inversions. Els únics reductes que queden del Saler antic són la Casa de la Demanà i el port».
Una altra qüestió que han reivindicat durant estos anys és el trasllat de la seu de la DGT, centre d’exàmens que va obrir a principis dels anys vuitanta, al bell mig del Parc Natural de l’Albufera, i per on quasi cada dia passen desenes de vehicles privats i fins i tot camions de gran envergadura per fer la prova teòrica i la pràctica per a conduir. Paral·lelament, des de l’Associació Cultural Casa de la Demanà també han treballat per qüestions que milloren el dia a dia del poble com l’arribada del gas natural, el canvi d’enllumenat perquè l’antic —fanals de polígon industrial— tenia un gran impacte lumínic, la creació d’una rodona per reduir la velocitat de l’avinguda dels Pinars i l’arribada dels Reixos d’Orient al port del Saler per acostar-los als xiquets, entre altres iniciatives.
