La gota freda i les riuades que van colpejar l’entorn de l’Albufera van funcionar com un test d’estrés per a un sistema ecològic complex i per a l’arquitectura administrativa que el gestiona. Les intervencions en les jornades «L’Albufera. I ara què?» de les responsables tècniques de les tres administracions amb competències directes —Ajuntament de València, Generalitat Valenciana i Confederació Hidrogràfica del Xúquer— permeten reconstruir una visió conjunta de l’impacte, la resposta i les costures que han quedat al descobert.

Des de l’escala més immediata de l’emergència fins a la planificació hidrològica a llarg termini, les ponències de Marta Sanía, María Sahuquillo, Concha Durán i Mamen Regidor dibuixen un relat coral: L’Albufera va respondre, però ho va fer al límit de la seua capacitat.

La DANA no va ser una anomalia, sinó una prova de resistència per a L’Albufera.

La gestió d’una emergència ambiental inèdita

La resposta inicial va recaure sobre l’Ajuntament de València, a través del Servici Devesa-Albufera. Marta Sanía va relatar una intervenció concebuda des del primer moment com una emergència mediambiental, no com una simple neteja. La riuada havia transformat l’estany en un receptor massiu de residus arrossegats des de la conca: canyes, troncs, restes urbanes, materials perillosos i fins i tot vehicles.

«El primer, evidentment, va ser una inspecció i avaluació de danys als dies següents d’ocórrer», va explicar Sanía, descrivint les jornades de reconeixement amb barca que van permetre cartografiar les acumulacions més crítiques. El volum estimat —entre 85.000 i 88.000 metres cúbics— va obligar a desplegar maquinària amfíbia escassa, accessos improvisats i campes temporals impermeabilitzades.

La prioritat, va subratllar, va ser no agreujar el mal: «Per a nosaltres era important que, ja que actuàvem per una qüestió d’emergència mediambiental, en eixa execució no generàrem un impacte negatiu sobre el llac». La retirada de residus va ser només el primer pas d’un procés que va incloure seguiment de l’aigua, protocols per a l’avifauna i, més tard, restauració vegetal i control d’espècies invasores.

La riuada no sols va deixar residus: va activar tots els punts febles del sistema.

La química de l’impacte, les dades de l’aigua

Mentres avançava la neteja visible, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHJ) va activar un seguiment intensiu de la qualitat de l’aigua. Des de l’Àrea de Qualitat de les Aigües, Concha Durán va aportar la dimensió menys visible, però decisiva, de l’episodi. «Hem analitzat fins a la data de hui més de 12.000 paràmetres en el llac», va assenyalar, en detallar un programa de mostrejos setmanals en séquies, estany i aigües subterrànies durant els primers mesos després de les riuades. Els resultats van confirmar una afectació desigual, amb majors concentracions de contaminants en el nord i l’oest del sistema, coincidint amb els principals punts d’entrada d’arrossegaments.

Amb el pas del temps, molts indicadors es van normalitzar, però no tots. Durán va ser clara en assenyalar un problema estructural: «Moltes de les substàncies que estem detectant no procedixen de les EDAR, sinó que tenen origen agrícola». La contaminació difusa, amplificada per la riuada, va tornar a aparéixer com un dels grans reptes pendents, especialment en aigües subterrànies, on els nitrats continuen marcant valors elevats.

L’aiguamoll com a amortidor (i com a sistema tensionat)

La lectura ecològica més àmplia va arribar des de la Generalitat Valenciana. María Sahuquillo, cap del Servici de Zones Humides, va situar l’episodi en el context del funcionament global de l’aiguamoll i de la seua evolució recent.

Les imatges de satèl·lit van mostrar com l’Albufera i les marjals associades van actuar com una infraestructura natural de laminació. «És molt remarcable l’extremada capacitat que té este aiguamoll de laminar estes avingudes», va afirmar, en comparar la pujada gradual del nivell del llac amb la violència del cabal a la rambla de Poio.

L’Albufera és capaç d’esmorteir les avingudes, però cada vegada amb menys marge.

Els canvis fisicoquímics van ser ràpids: substitució d’aigües verdes per aigües marrons, caiguda dràstica de clorofil·la, descens de conductivitat i desaparició en poques setmanes dels primers indicadors de contaminació puntual. «Tots estos indicadors primers, un mes després, ja havien desaparegut», va explicar.

No obstant això, Sahuquillo va advertir contra una lectura complaent. L’anàlisi de sediments va revelar contaminants antics, com el crom, que no són nous, sinó «l’herència de contaminació d’eixos anys en què tot s’abocava a l’Albufera». A més, la gota freda i les riuades consegüents van arribar en un moment en el qual el sistema ja mostrava signes de retrocés després d’anys de millora, en un context de calfament de l’estany i alteració dels cicles ecològics associats al canvi climàtic.

L’escala llarga: planificar per a no començar de zero cada vegada

La quarta mirada va ser la que més es va remuntar en el temps. Des de l’Oficina de Planificació Hidrològica de la CHJ, Mamen Regidor va repassar més de dos dècades d’estudis, plans i programes orientats a recuperar l’estany. Des de l’estudi de desenrotllament sostenible de principis de la dècada dels anys 2000 fins a l’actual Pla Especial de l’Albufera, els objectius estan definits: reduir nutrients, assegurar aportacions hídriques i millorar la governança.

El problema ja no és saber què fer, sinó quan s’executaran les mesures pendents.

«Este objectiu no s’anava a aconseguir sol», va recordar Regidor en referir-se als límits de fòsfor i clorofil·la fixats per la Directiva Marc de l’Aigua, la normativa europea que establix objectius comuns per a protegir, restaurar i gestionar de manera sostenible les aigües superficials i subterrànies. El problema, segons va explicar, no ha sigut tant la planificació com la seua execució. Diverses de les mesures clau per a reduir nutrients —col·lector oest, xarxes separatives, interceptors— seguixen sense complir els calendaris previstos.

La DANA reobri ara el debat. «Hem de vore com s’encaixen estes peces per a donar un impuls, esperem que definitiu, en la recuperació de l’estany de l’Albufera», va afirmar, apel·lant a integrar les actuacions post-DANA en el pròxim cicle de planificació hidrològica. I va llançar un recordatori final: «El pla hidrològic de conca no és una cosa de la Confederació, és un pla de tots».

Conclusió compartida

Les quatre responsables, des d’àmbits distints, coincidixen en una idea central: L’Albufera respon, però cada vegada amb menys marge. Pot absorbir avingudes, diluir impactes i mostrar recuperacions ràpides, però ho fa acumulant tensions que reapareixen amb cada episodi extrem o per poc que s’aprofundisca en els aspectes de la qualitat ambiental.

Sense actuar sobre les causes estructurals, cada nova DANA serà més difícil de gestionar.

La gota freda no va ser una anomalia, sinó un advertiment. Va mostrar que la coordinació entre administracions és possible quan hi ha urgència, que el coneixement científic existix i que la resposta tècnica pot ser eficaç. També va deixar clar que, sense abordar les causes estructurals —contaminació difusa, sanejament incomplet, calfament del sistema—, cada nova riuada serà més difícil de gestionar que l’anterior. En eixe encreuament entre emergència i planificació es juga el futur del l’Albufera. I, com va quedar clar en les jornades, ja no es tracta de saber què cal fer, sinó quan es farà.

—

Peu de foto: Depòsit de canyes i altres materials en el litoral de Pinedo (foto: V. L.).