Quan després del primer confinament per la pandèmia de la COVID-19 ens vam reunir diferents agents socials de l’Horta Sud per unir esforços i estratègies d’incidència en el que posteriorment acabaria sent Serà Horta Sud 2030, alguns elements recorrien transversalment totes les matèries. Eren l’horta, la marjal i els dos parcs naturals que sobreviuen a l’enorme antropització de la comarca. Totes les entitats socials que en formàvem part compartíem la convicció que àmbits com la mobilitat sostenible i inclusiva, l’economia, la transició energètica o la governança no podien desvincular-se —ni molt menys anar en contra— de la salvaguarda i la millora d’aquesta riquesa.
La premissa era —i continua sent— molt senzilla: entendre els entramats naturals i els socials com un tot. Allunyar-nos de la visió antropocèntrica ens permet comprendre la importància ecosistèmica, de conjunt, d’interdependència. Però no podem oblidar tampoc la complexitat d’aquesta, a priori, senzilla premissa; del procés de gentrificació i la seua afectació en les àrees metropolitanes a la reducció progressiva de les interaccions socials, com constata el darrer estudi sobre connexions socials i soledat elaborat per la OCDE[1], o al cada vegada menor contacte físic amb superfícies diferents a l’asfalt. En aquest últim cas resulta d’especial interés l’exercici que proposa la professora Marta Pascual i que referencia Yayo Herrero[2], de reflexió sobre les superfícies trepitjades durant els últims dies. Tampoc podem oblidar que l’Horta Sud està creixent de forma constant a un ritme superior als 3.500 habitants anuals[3], el que significa l’equivalent a la creació d’un nou municipi mitjà de la comarca cada aproximadament huit anys.
Amb tot això, tenim l’evidència que els ecosistemes se salvaguarden des de l’acció local. Ens imaginem com seria l’Horta Sud si no existiren entitats com la Fundació Assut, Acció Ecologista Agró, Mans al Terra o Per l’Horta? I sense moviments com El Saler per al Poble? La custodia del territori, ha quedat demostrat, no pot ser individual, ha de ser col·lectiva; i sols pot ser local. Únicament les entitats arrelades al territori i les persones que les conformen poden entendre la relació entre ecosistemes naturals i ecosistemes socials. Per això, enfortir el moviment associatiu local és clau. Sense ell, podem fer-nos una idea de què hauria passat en diversos camps en les últimes dècades. Igual que en la DANA. Quin hauria estat l’impacte si, en comptes del 43%[4] de la comarca (un percentatge molt superior al d’altres àrees metropolitanes de l’Estat) haguera estat antropitzat el 60%? . Qui hauria organitzat el voluntariat de neteja ls parcs naturals de forma respectuosa i conscient amb el medi i la resta d’espècies? Qui estaria pensant en la restauració dels ecosistemes de forma integral, bioterritorial, més enllà de barreres competencials concretes?
Els reptes col·lectius són molts i de gran magnitud. La majoria d’ells d’escala global, com l’emergència climàtica. Afrontar-los des de l’acció local i amb mirada global, com defensa l’ecologisme des de fa més de quatre dècades és l’única manera possible de fer-los front. També és l’única manera d’estar organitzades en xarxes afectives i efectives. Afectives perquè ens uneixen com a comunitat, entre persones i també amb la resta d’éssers vius amb els quals convivim. Efectives perquè ens preparen com a comunitat adaptada al canvi climàtic i mitigadora, resilient i amb capacitat col·lectiva de resposta davant noves emergències.
En aquest context, ens cal estar unides i treballant en xarxa. És imprescindible no sols conéixer què està passant al territori, sinó també reconéixer a qui tenim al costat. Tenir un projecte conjunt, social i de comarca és clau per a minimitzar el risc de repetició d’un episodi com la DANA de 2024, perquè permet tenir una massa crítica exercint el que s’anomena governança anticipatòria. Però també ho és perquè, en cas d’esdevenir-se, facilita l’acció àgil, coordinada, eficient i adaptada a les necessitats reals del territori. Reprenent a Yayo Herrero, es tracta de l’única manera de tornar a mirar la terra com a part de nosaltres, ja que «quan no ens reconeixem com a part de la terra, allò viu i allò mort sovint és indistingible» i, per ser comunitat, no podem oblidar ni l’entorn ni les arrels.
[1] OECD (2025), Social Connections and Loneliness in OECD Countries, OECD Publishing, Paris,
https://doi.org/10.1787/6df2d6a0-en.
[2] Herrero, Y. (2023). Els cinc elements: Una nova cultura de la terra, l’aigua, l’aire, el foc i la vida. Arcàdia Editorial.
[3] Serà Horta Sud 2030 a partir de les dades públiques disponibles a GVA Argos.
[4] Dades públiques vinculades a la base de dades descriptives de l’Agenda Urbana Española, disponibles a: Implementación | Agenda Urbana Española
