Tono Hervás, amb el vent per l’aleta i l’aigua al bordo

Vicent Llorens
1 setembre, 2023

El seu cas no és el primer ni l’últim d’algú que, sent de Catarroja de soca-rel, haja acabat creuant el barranc per a instal·lar-se a Massanassa. O a l’inrevés, que també n’hi ha exemples. El destí i l’amor, l’amor de Paqui, ho poden tot, fins i tot tombar barreres com esta. Els seus li ho van perdonar ràpid perquè, després del greuge, Tono Hervás (1961-2023) no va fer una altra cosa que acréixer la seua naturalesa catarrogina, enfortir el seu lligam al Raval i la Rambleta, on va viure; a les Barraques, el vell barri de pescadors d’on era una part de la família, i al port de Catarroja, on va honrar la seua orgullosa condició de fill de l’Albufera. Este era el seu biòtop, els escassos tres quilòmetres que separen el poble del port, la séquia tantes vegades recorreguda amunt i avall entre la Comunitat de Pescadors, de la qual va ser secretari durant 25 anys, i l’eixida al lluent per la punta de Llebeig. Per ser com era, els seus el van disculpar ràpid i a Massanassa el van adoptar com a Tono, l’home de Paqui.

El seu medi era també l’Albufera sencera, clar. Les seues aigües i els vents. Perquè Hervás, fill de pescador i net i besnet de calafats, ha sigut valedor pioner i obstinat de la recuperació de la navegació tradicional a vela llatina. «Saber d’on venim per a saber qui som», esta era la seua màxima, un principi que, com diu el seu amic Pepe Morellá, president de l’Associació de Vela Llatina Els Peixcadors de Catarroja, «va contagiar a tota la junta directiva amb eixe caràcter seu alhora tan tranquil i apassionat».

Just i agraït, el seu llegat és la mateixa herència rebuda de molta gent, del seu pare, José María, i dels «mestres» com Vicent de Tartana, Paco Patim i Miguel Peca, i de totes les hores passades fins al final al port de Catarroja. Això, les arrels ben clavades a terra, i la barca que va bastir amb paciència i afició, és el patrimoni que llega al seu fill Simó. També a Imma, la neboda, qui conta que «Tono ho donava tot sense esperar res a canvi, somiant només amb una cosa, que no es perdera allò pel que tant havia lluitat, que la gent jove continuara interessada a mantindre l’arrelament, conservar el respecte per l’origen i el record del que som». A fe que ho ha aconseguit.

I Lola Ruiz, companya de travessies, amb la tristesa encara calenta per la desaparició sobtada de l’amic el passat 5 de febrer, ho explicava en la pàgina web d’esta associació que, gràcies a la il·lusió i l’obstinació de Tono i la resta, ha vist nàixer i consolidar-se la primera escola de navegació a vela llatina de l’Albufera i assentar-se a Catarroja esta manera senzilla i natural de recuperar i ennoblir la tradició, el significat i la memòria necessària de les barques, els aparells, les arts, els oficis, els vents, els racons i les paraules: «Només 16 hores abans estàvem tots al port després d’un matí de curset aparellant, muntant barquets, passant la paraula als nous bojos de la vela llatina, guardant les tradicions, creant Albufera». Aquells dies, en tornar els cursos després de la pandèmia, «estava feliç —recorda Imma—, com un xiquet amb sabates noves». Així es va anar Tono, content. I per a dir-li adeu no hi ha comiat millor escrit que el de Lola: «Ara anirà sempre per davant de tots, a la bona mà, amb el vent per l’aleta i l’aigua al bordo».

Versión en castellano:

Su caso no es el primero ni el último de alguien que, siendo de Catarroja de pura cepa, haya acabado cruzando el barranco para instalarse en Massanassa. O al revés, que también hay ejemplos. El destino y el amor, el amor de Paqui, lo pueden todo, hasta derribar barreras como esta. Los suyos se lo perdonaron rápido porque, después del agravio, Tono Hervás (1961-2023) no hizo sino acrecentar su naturaleza catarrogina, fortalecer su ligazón al Raval y la Rambleta, donde vivió; a Les Barraques, el viejo barrio de pescadores de donde era una parte de su familia, y al Port de Catarroja, donde honró su orgullosa condición de hijo de L’Albufera. Ese era su biotopo, los escasos tres kilómetros que separan el pueblo del puerto, la acequia tantas veces recorrida arriba y abajo entre la Comunidad de Pescadores, de la que fue secretario durante 25 años, y la salida al lluent por la Punta de Llebeig. Por ser como era, los suyos lo disculparon rápido y en Massanassa lo adoptaron como Tono, l’home de Paqui.

Su medio era también L’Albufera entera, claro. Sus aguas y sus vientos. Porque Hervás, hijo de pescador y nieto y bisnieto de calafates, ha sido valedor pionero y obstinado de la recuperación de la navegación tradicional a vela latina. «Saber d’on venim per a saber qui som», esa era su máxima, un principio que, como dice su amigo Pepe Morellá, presidente de la Associació de Vela Llatina Els Peixcadors de Catarroja, «contagió a toda la junta directiva con ese carácter suyo a la vez tan tranquilo y apasionado».

Justo y agradecido, su legado es la misma herencia recibida de mucha gente, de su padre, José María, y de los «maestros» como Vicent de Tartana, Paco Patim y Miguel Peca, y de todas las horas pasadas hasta el final en el Port de Catarroja. Eso, las raíces bien sujetas, y la barca que construyó con paciencia y afición, es el patrimonio que lega a su hijo Simó. También a Imma, su sobrina, que cuenta que «Tono lo daba todo sin esperar nada a cambio, soñando solo con una cosa, que no se perdiera aquello por lo que tanto había luchado, que la gente joven continuara interesada en mantener este arraigo, conservar el respeto por el origen y el recuerdo de lo que somos». A fe que lo ha conseguido.

Y Lola Ruiz, compañera de travesías, con la tristeza todavía caliente por la desaparición repentina del amigo el pasado 5 de febrero, lo explicaba en la web de esta asociación que, gracias a la ilusión y el empeño de Tono y los demás, ha visto nacer y consolidarse la primera escuela de navegación a vela latina de L’Albufera y asentarse en Catarroja esta manera sencilla y natural de recuperar y ennoblecer la tradición, el significado y la memoria necesaria de las barcas, los aparejos, las artes, los oficios, los vientos, los rincones y las palabras: «Solo 16 horas antes estábamos todos en el Port después de una mañana de cursillo aparejando, montando barquets, pasando la palabra a los nuevos locos de la vela latina, guardando las tradiciones, creando Albufera». Esos días, después de volver los cursos tras la pandemia, «estaba feliz —recuerda Imma—, como un niño con zapatos nuevos».

Así se fue Tono, contento. Y para decirle adiós no hay despedida mejor escrita que la de Lola: «Ara anirà sempre per davant de tots, a la bona mà, amb el vent per l’aleta i l’aigua al bordo».

Share This