El seu cas no és el primer ni l’últim d’algú que, sent de Catarroja de soca-rel, haja acabat creuant el barranc per a instal·lar-se a Massanassa. O a l’inrevés, que també n’hi ha exemples. El destí i l’amor, l’amor de Paqui, ho poden tot, fins i tot tombar barreres com esta. Els seus li ho van perdonar ràpid perquè, després del greuge, Tono Hervás (1961-2023) no va fer una altra cosa que acréixer la seua naturalesa catarrogina, enfortir el seu lligam al Raval i la Rambleta, on va viure; a les Barraques, el vell barri de pescadors d’on era una part de la família, i al port de Catarroja, on va honrar la seua orgullosa condició de fill de l’Albufera. Este era el seu biòtop, els escassos tres quilòmetres que separen el poble del port, la séquia tantes vegades recorreguda amunt i avall entre la Comunitat de Pescadors, de la qual va ser secretari durant 25 anys, i l’eixida al lluent per la punta de Llebeig. Per ser com era, els seus el van disculpar ràpid i a Massanassa el van adoptar com a Tono, l’home de Paqui.
El seu medi era també l’Albufera sencera, clar. Les seues aigües i els vents. Perquè Hervás, fill de pescador i net i besnet de calafats, ha sigut valedor pioner i obstinat de la recuperació de la navegació tradicional a vela llatina. «Saber d’on venim per a saber qui som», esta era la seua màxima, un principi que, com diu el seu amic Pepe Morellá, president de l’Associació de Vela Llatina Els Peixcadors de Catarroja, «va contagiar a tota la junta directiva amb eixe caràcter seu alhora tan tranquil i apassionat».
Just i agraït, el seu llegat és la mateixa herència rebuda de molta gent, del seu pare, José María, i dels «mestres» com Vicent de Tartana, Paco Patim i Miguel Peca, i de totes les hores passades fins al final al port de Catarroja. Això, les arrels ben clavades a terra, i la barca que va bastir amb paciència i afició, és el patrimoni que llega al seu fill Simó. També a Imma, la neboda, qui conta que «Tono ho donava tot sense esperar res a canvi, somiant només amb una cosa, que no es perdera allò pel que tant havia lluitat, que la gent jove continuara interessada a mantindre l’arrelament, conservar el respecte per l’origen i el record del que som». A fe que ho ha aconseguit.
I Lola Ruiz, companya de travessies, amb la tristesa encara calenta per la desaparició sobtada de l’amic el passat 5 de febrer, ho explicava en la pàgina web d’esta associació que, gràcies a la il·lusió i l’obstinació de Tono i la resta, ha vist nàixer i consolidar-se la primera escola de navegació a vela llatina de l’Albufera i assentar-se a Catarroja esta manera senzilla i natural de recuperar i ennoblir la tradició, el significat i la memòria necessària de les barques, els aparells, les arts, els oficis, els vents, els racons i les paraules: «Només 16 hores abans estàvem tots al port després d’un matí de curset aparellant, muntant barquets, passant la paraula als nous bojos de la vela llatina, guardant les tradicions, creant Albufera». Aquells dies, en tornar els cursos després de la pandèmia, «estava feliç —recorda Imma—, com un xiquet amb sabates noves». Així es va anar Tono, content. I per a dir-li adeu no hi ha comiat millor escrit que el de Lola: «Ara anirà sempre per davant de tots, a la bona mà, amb el vent per l’aleta i l’aigua al bordo».
