La pesca artesanal forma part de la història de l’Albufera des d’almenys 1250, quan Jaume I ne va autoritzar la pràctica en el llac. Hui, esta activitat tradicional afronta un escenari cada vegada més complex: deterioració de la qualitat de l’aigua, descens de les captures i falta de relleu generacional. Episodis extrems recents, com la DANA de 2024, han tornat a evidenciar la vulnerabilitat ecològica de l’aiguamoll.
L’any passat 2025 es va commemorar el 775 aniversari de l’activitat pesquera a l’Albufera en record del Privilegi dictat en 1250 per Jaume I autoritzant qualsevol veí o habitant del Regne a agafar peixos pagant el quint del seu valor, per la qual cosa la pesca artesanal, reconeguda com a Bé d’Interés Cultural (BIC) per la Generalitat Valenciana en 2016, és la més antiga activitat econòmica en l’aiguamoll.
Encara que els pescadors van ser els senyors del llac fins al segle XVII, en què van arribar a capturar fins a 27.000 arroves de peix, a partir del segle XVIII el cultiu de l’arròs va reduir la superfície del llac —i per tant la pesca—, el qual va passar a ser controlat pels agricultors. No obstant això, les dos activitats van ser compatibles, encara que amb alguns enfrontaments per la regulació de la Gola de l’Albufera que comunicava amb la mar, fonamental per a l’entrada dels peixos i l’evacuació de l’aigua de reg de l’arrossar. El desenrotllament industrial i urbà dels anys setanta del segle XX va produir una tremenda eutrofització de les aigües del llac, que van passar a ser una sopa verda, provocant la desaparició de la vegetació aquàtica (Chara o asprella) i amb ella la gambeta, i la reducció de les espècies nobles, el llobarro i l’anguila, que van ser substituïdes per la llisa. A més, actualment es capturen altres espècies no autòctones, com la carpa, la lucioperca i el carranc blau, recurs interessant pel seu valor gastronòmic i econòmic.
Les captures d’espècies tradicionals com el llobarro i l’anguila han caigut de forma molt acusada en les últimes dècades, mentres la llisa ha passat a dominar la pesca en el llac.
Són tres les comunitats històriques de pescadors, Catarroja, Silla i el Palmar, però actualment només esta última disposa de llotja per a la venda del peix i llocs fixos de pesca o redolins. En el passat va haver-hi fins a 323 pescadors en actiu en 104 redolins, però en l’actualitat només hi ha 59 pescadors que pesquen l’anguila i el carranc en altres tants redolins. La resta d’espècies de peixos es capturen mitjançant xarxes en les aigües de la llacuna.
Les captures de 30.000 quilos de llobarro i 100.000 quilos d’anguila han passat respectivament a uns centenars i uns 6.000-8.000 quilos. La llisa va tindre un màxim en els anys 80-90, amb 450.000 kg, però en l’actualitat s’ha reduït a tan sols uns 150.000 kg. Este canvi en les captures suposa un clar perjuí econòmic per als pescadors, perquè el valor econòmic de la llisa és molt inferior al de l’anguila i el llobarro. La pesca de l’angula en les goles no pot considerar-se una activitat tradicional, perquè es va iniciar en les primeres dècades del segle XX, i suposa una reducció del reclutament de l’espècie, per la qual cosa cal una nova normativa que n’impedisca la pesca per a consum humà, i permeta dedicar les angules a la repoblació de les aigües continentals, com ve fent amb èxit la Conselleria de Medi Ambient durant dècades.
Dels més de tres cents pescadors que van arribar a treballar a l’Albufera a penes queden hui unes desenes. La majoria manté l’activitat per tradició més que com a mitjà de vida.
La pesca artesanal no sols és una mera activitat econòmica, sinó que ha sigut un estil de vida durant moltes generacions de pescadors, que forma part del patrimoni cultural de l’Albufera, i que ha donat lloc a una gastronomia molt preuada: l’allipebre o la cebollà d’anguila, l’anguila fregida o al forn, l’arròs allipebrat o al forn amb anguila, la paella d’anguila i pato o llobarro, l’espardenya, la llisa adobada, i un llarg etcètera; receptes que constituïxen un gran patrimoni immaterial. A més, els pescadors realitzen un servici ecosistèmic en ser vigilants de la situació del llac i eliminar biomassa d’espècies invasores que podrien afectar l’equilibri ecològic de la llacuna.
El futur de la pesca a l’Albufera està condicionat per diversos problemes. La mala qualitat d’aigua del llac i el reduït cabal de renovació en són els principals, però també ho són la regulació de les comportes i l’acumulació de sediments en el fons de canals i llacuna, que limiten l’entrada de peixos i la navegació i impedixen el desenrotllament de la vegetació aquàtica. La part més superficial d’estos sediments es mobilitza durant els temporals i passa a la columna d’aigua, que es torna de color marró. L’acumulació i podriment de la palla de l’arròs en els tancats, quan no és possible la seua recollida o crema en arribar les pluges tardorenques, provoca una gran mortalitat de peixos, la qual cosa es repetix amb una certa freqüència, com l’any passat, originant un perjuí als pescadors i problemes ambientals.
D’altra banda, la falta de relleu generacional és un problema seriós per al futur de la pesca, perquè els jóvens no estan interessats a dedicar-se professionalment a esta activitat, degut en part a la duresa del treball, la falta de reconeixement social i la baixa rendibilitat.
La mala qualitat de l’aigua, l’escàs cabal de renovació i l’acumulació de sediments en canals i llac figuren entre els factors que condicionen hui el futur de la pesca.
Així mateix, l’activitat pesquera professional a l’Albufera no està reconeguda oficialment per part de les autoritats, la qual cosa provoca que els pescadors no puguen estar donats d’alta com a tals, sinó com a treballadors del sector agrari, i a més els exclou d’ajudes per vedes, parades biològiques, desastres naturals com la DANA, etc. Esta situació resulta incomprensible, perquè encara que les aigües de l’Albufera són dolces en l’actualitat, abans van ser salades, i podrien tornar a ser-ho si el nivell de la mar puja pel canvi climàtic, i en qualsevol cas les espècies pesqueres, llises, llobarros i anguiles, són marines, per la qual cosa és inaudita esta falta de reconeixement institucional.
Una nova amenaça és la recent legislació de la Unió Europea, que tracta d’imposar una nova època de veda i limitar les captures d’anguila en els mesos de gener a març per a garantir la migració d’exemplars reproductors a la mar, però sense estudis locals per a avaluar la situació de les poblacions i les fuites a la mar al llarg de l’any que justifiquen el canvi de normativa. A això s’unix la proposta del Ministeri per a la Transició Ecològica per a la declaració de l’anguila com a espècie en perill d’extinció, la qual cosa suposaria la prohibició total de la seua pesca. El mal estat de les poblacions de l’anguila té origen en la desaparició del seu hàbitat natural i en la fragmentació dels rius per preses i assuts que impedixen els seus moviments migratoris. No obstant això, sí que cal una nova regulació de les captures que permeta als exemplars reproductors de gran calibre emigrar a la mar per a completar el seu cicle biològic. A Espanya es pesca el 3.8% de les anguiles d’Europa i el Mediterrani (1.855 tones), per la qual cosa l’efecte de la prohibició en la població global seria mínim. La reproducció de l’anguila en captivitat, aconseguida per investigadors de la UPV fa ja 14 anys, podria pal·liar la pressió sobre les captures d’angules.
Finalment, els contaminants emergents d’origen antròpic (PFAS, fàrmacs, etc.) que apareixen en les aigües del llac podrien suposar un problema en el futur, perquè després de la DANA es van detectar residus en alguns exemplars de peixos, encara que en l’actualitat ja no apareixen. Tots els valencians són responsables de la presència d’estos contaminants en les aigües, i no es pot permetre que afecten els peixos de l’Albufera, per la qual cosa s’imposa la seua reducció i depuració.
Després de la gota freda es van detectar residus de contaminants emergents en alguns peixos, una presència puntual que posteriorment va deixar d’observar-se però que va evidenciar la vulnerabilitat del sistema.
El poble valencià pot ajudar a la pesca a l’Albufera valorant els seus productes, els tradicionals i els innovadors, perquè la transformació d’alguns d’ells (anguila marinada o fumada, llisa filetejada i adobada, etc.) podria suposar un estímul per a mantindre una pesca sostenible i rendible per uns altres 775 anys.
—
Sobre l’autor: Miguel Jover és doctor enginyer agrònom, catedràtic d’Universitat, representant de la UPV en la Junta Rectora del Parc Natural de l’Albufera.
