«Als onze anys ja eixia a pescar amb canya i tornava a casa amb set o vuit quilos de llissa. Als catorze, formava part de les quadrilles de jornalers que anaven amb els barquetots a carregar els sediments que s’acumulaven en la desembocadura de la séquia de l’Overa i que traslladaven als tancats per a reblir els camps d’arròs. Als setze anys treballava i cobrava com un més dels segadors que feien la campanya de l’arròs. I als vint-i-quatre, en tornar de la mili i conforme als estatuts de la Comunitat de Pescadors, ja era patró de ple dret i es guanyava la vida tirant el redolí». Tanmateix, des de principis dels anys vuitanta, per culpa de la contaminació de l’Albufera i la consegüent crisi de la pesca, es va vore obligat a compatibilitzar l’ofici per al qual havia nascut amb una ocupació en el Servici Devesa-Albufera de l’Ajuntament de València.
Als seixanta i tants es va jubilar, sense deixar mai de ser pescador. I als vuitanta i pocs, el desembre passat, ens deixava per sempre, sobtadament, com hauria signat. Fins a aquell dia, la seua figura de pescador noble i templat, sempre coronada amb una gorra de llana abrasada pel sol, sobreeixia cada matí a la plaça de la Sequiota, a l’hora acostumada, entre els parroquians abonats a l’esmorzar i els turistes matiners. Així va ser fins al final. Salvador Ferrer Sancanuto (1939-2022), un dels socis històrics de la Comunitat de Pescadors del Palmar, va tindre la vida que va voler, aquella naturalesa irrevocable de pescador genuí i, com explica Boro, el seu únic fill, algun orgull més, com el d’haver sigut fill d’Elisa —li agradava que al poble el conegueren com el tio Boro el de la tia Elisa—, marit de Carmen, de la qual va estar sempre «enamorat de veritat», i avi de Zoe, el seu ullet dret.
En 2016, l’entrevistàrem a la seua terrassa de tots els dies, en el bar de la Comunitat de Pescadors, per a un llibre commemoratiu que faria balanç dels trenta anys transcorreguts des de la declaració del parc natural de l’Albufera a partir de les reflexions de molts dels qui van ser protagonistes en aquells temps —a esta publicació, Trenta anys, trenta mirades (Edicions 96/Fundació Assut, 2017), pertanyen el primer paràgraf d’este article i els entrecomillats que segueixen—. El tio Boro mai no va ocultar la seua postura ni les seues crítiques: «Vaig fer molta força perquè la Comunitat de Pescadors del Palmar fora favorable a la declaració del parc. Pensava que amb això, amb la implicació de l’administració i amb subvencions, es recuperarien l’Albufera i la pesca. Però, no va ser així. El parc natural no ha servit pràcticament per a res. En els últims vint anys s’ha fet molt poc».
Deia menysprear la política i, no obstant això, va manifestar sempre un caràcter combatiu i generós. Va defensar els seus, la Comunitat, enfront dels qui, fins i tot sent també pescadors, eren abans propietaris de terres potencialment requalificables: «Jo donava les meues raons pensant en els pescadors, el poble, no en els quatre gats que volien fer-se rics». Els va defensar fins i tot abans, també contra les formes superbes de la burocràcia franquista. Com aquella vegada en què, en una reunió oficial per un assumpte de pesca, va dir-li impresentable al cap provincial de l’ICONA, un home arrogant que no admetia debat: «Em vaig alçar i em vaig anar mentre el funcionari amenaçava amb cridar la Guàrdia Civil». D’allò, encara a principis dels anys setanta, van ser testimonis el regidor de torn i el jurat de la Comunitat.
La generositat del tio Boro s’eixamplava més enllà. Ho certificaven les antropòlogues Beatriz Santamarina Campos i Aida Vizcaíno Estevan en la presentació del seu estudi sobre els sistemes de pesca tradicional a l’Albufera: «Especialment, ens sentim en deute amb Salvador Ferrer Sancanuto, el tio Boro el de la tia Elisa, per la seua saviesa, pel seu bon fer i per la seua paciència, i perquè sense la seua voluntariosa i desinteressada col·laboració no hauria estat possible fer el nostre treball» (Pescar en la memòria, Institució Alfons el Magnànim, 2021). Uns altres també donem fe d’això i li estarem per sempre agraïts.
Peu de foto: Salvador Ferrer Sancanuto, el tio Boro, en el seu barquet de pesca, davant de l’entrada de la séquia del Racó de l’Olla, arreplegant el tir pla, art de pesca que s’empra per a anar a la llissa, en una imatge de 2013 (foto: Mar Violeta Ortega Reig / Fundació Assut).
