Les novetats de la PAC post-2020 no responen a les necessitats de l’agricultura de proximitat, agroecològica i exercida amb dignitat. La major flexibilitat en l’adaptació estatal permet exigir una resposta regional a les demandes urgents que no són només sectorials, sinó també col·lectives.
Cultivar sempre ha sigut molt més conèixer que explotar. Les agricultores i els agricultors són custodis d’esta cultura que millora, recull, preserva i s’insereix en una xarxa complexa i històrica de cicles socionaturals per assegurar que totes puguem gaudir d’aliments sans, sòls fèrtils, aire i aigua nets i paisatges que ens travessen, com a l’Albufera i l’Horta de València.
No podem oblidar que l’aprofitament de recursos escassos, com l’aigua o les terres fèrtils, genera conflictes —per exemple, entre l’agricultura i l’urbanisme— o que el cultiu com activitat global i mercantil empobreix les agricultores i «malnodreix» les consumidores. Des de 1957 fins ara, 60 anys separen el naixement de la Política Agrària Comú i la seua reforma per al període 2021-2027. Anys que coincideixen amb el desenvolupament de l’agricultura industrial i la creixent desaparició del camperolat europeu. Al País Valencià, el 23,5 per cent de les terres de cultiu s’han abandonat en tan sols 20 anys (1995-2015) segon dades de la Conselleria d’Agricultura. La major partida pressupostària a la Unió Europea no ha aconseguit frenar esta sagnia comunitària, tot i ser un dels seus principals objectius fundacionals.
La PAC ha suposat un respirador artificial per a una agricultura assetjada per molts fronts: l’estat ecològic dels camps empitjora, els preus en origen continuen baixant, el medi rural continua despoblant-se, els costos de producció augmenten i l’acaparament de terres, juntament amb la falta de relleu generacional al camp, implica dificultats afegides al sosteniment col·lectiu de l’única activitat essencial per a la nostra supervivència: la producció d’aliments. Només el 29 per cent dels ingressos dels preceptors de la PAC en 2020 procedia de rendes agràries. Este fet és fonamental a l’hora de qüestionar esta política, ja que existeix un fort descontent entre xicotetes i mitjanes agricultores professionals que veuen com les ajudes flueixen cap a terratinents, per als qui la seua activitat principal ni tan sols és l’agropecuària. És previsible que este fet es mantinga en la nova PAC del període 2021-2027, considerant agricultor genuí a una persona que obtinguera entre el 20 i el 30 per cent dels seus ingressos de l’activitat agrària. D’altra banda, l’agricultura a temps parcial és cada vegada més la realitat de moltes agricultores, obligades a migrar a altres sectors en no poder, paradoxalment, viure de l’agricultura. Com assenyala la Coalició PorOtraPAC, podem i hem de fer-ho millor, ens hi va la vida. Sense acompanyar-se de polítiques complementàries que aborden el component especulatiu dels mercats d’aliments, la injusta retribució que les grans distribuïdores i comercialitzadores fan als agricultors, i la competència feroç en mercats internacionals, les mesures de la PAC només podran repartir misèria.
És greu, alhora que lògic, que les demandes de les unions d’agricultors se centren en la pròrroga de les línies de fons o la quantia d’estos, atès que la viabilitat de moltes xicotetes i mitjanes explotacions es veu amenaçada pels preus per davall de cost que es paguen en el mercat pels productes agrícoles. És fonamental que una política agrària responga a l’emergència climàtica i a la crisi ambiental i d’esgotament de recursos. Sobretot, és preocupant que la PAC post-2020 no aborde estes situacions amb cap fórmula, ni que s’acoble amb polítiques dirigides a garantir que els mercats retribuïsquen els costos de producció i garantisquen que l’agricultura siga una opció per a les joves europees. A la vista de la nova reforma, i parafrasejant el refrany, només ens queda dir allò de «PAC per a hui, fam per a demá».
