Mor Antonio Vizcaíno Matarredona, històric director del Servici Devesa-Albufera

Bosco Dies i Vicent Llorens
16 març, 2026

El biòleg Antonio Vizcaíno Matarredona, que durant molts anys va ser director del Servici Devesa-Albufera de l’Ajuntament de València i una de les figures claus vinculades a la recuperació de la Devesa, ha mort hui. Els qui ho van conéixer destaquen el seu coneixement directe del territori i la seua capacitat per a gestionar un espai complex, sotmés a pressions molt diverses i amb múltiples actors implicats.

L’article que reproduïm a continuació és el resultat d’una entrevista que vam mantindre amb ell el 20 de setembre de 2016 amb motiu de la publicació d’un llibre dedicat als 30 anys de la declaració del parc natural de l’Albufera: Trenta anys, trenta mirades. Parc Natural de l’Albufera, 1986-2016 (Edicions 96 / Fundació Assut). En ella, Vizcaíno repassava els inicis de la protecció de la Devesa i l’Albufera, els conflictes d’aquells primers anys i alguns dels reptes ambientals que, encara hui, continuen marcant el futur d’este espai.

Antonio Vizcaíno Matarredona durant l’entrevista, en setembre de 2016 (foto: Bosco Dies).

Antonio Vizcaíno, el guardià de la Devesa

Els començaments van ser durs. Alguns, als qui degueren molestar les primeres mesures adoptades per l’equip del Servei Devesa-Albufera, com la del tancament al trànsit del vial interior de la Devesa, van provocar un incendi en la pinada, van cremar l’embarcador municipal de la Mata del Fang i fins i tot van atacar la seu de l’oficina, on es va botar foc a la biblioteca. Hi deixaven pintades amenaçadores: «El millor biòleg és un biòleg mort» i coses per l’estil. Li van punxar les rodes del cotxe en més d’una ocasió. A partir d’aquells fets, molta gent devia figurar-se els biòlegs amb cua, banyes i trident.

I Antonio Vizcaíno és biòleg, especialitzat en botànica. Excepte un interval de tres anys, en què va ser relegat del càrrec, és des de 1995 cap del Servei Devesa-Albufera de l’Ajuntament de València. No obstant açò, ha treballat en aquesta oficina des de la seua creació l’any 1981, al principi com a monitor, guiant itineraris per a escolars, després com a tècnic mitjà i després com a biòleg, per oposició. La seua relació amb l’Albufera es va iniciar una mica abans, quan Guillermo de Felipe, amb el qual treballava realitzant projectes d’ordenació del territori, li va proposar desenvolupar el capítol sobre flora i vegetació corresponent als Estudios previos para la ordenación del monte de la Dehesa del Saler.

Malgrat aquell parèntesi, diversos dels entrevistats en aquest llibre coincideixen a valorar l’habilitat de Vizcaíno per a bregar amb els responsables polítics d’aquest servei municipal. Per descomptat, sembla un home tranquil. Parla amb pausa i no ha perdut l’accent de la seua Villena natal. Es lleva importància: «He de dir que tots els polítics amb els quals he treballat, barallant-me més o menys i amb més o menys aportació de diners, tots, tenien molt clar que calia protegir aquest espai. Les reivindicacions i les victòries dels anys setanta havien calat i ningú les ha discutides mai». Diversos dels protagonistes d’aquest llibre coincideixen també a destacar el bon treball que ha fet l’oficina per la recuperació i la conservació de l’ecosistema i el paisatge de la Devesa. Bona part del mèrit és seu.

La Devesa de l’Albufera és la barra sorrenca litoral que s’estén entre la llacuna i el mar, un paradís natural que va estar a punt de sucumbir sota la rajola del desenvolupisme. És també el lloc on cada matí, des de la vora de la platja, Vizcaíno fotografia l’eixida del sol. No perd la sorpresa per aquest paisatge. Matina per afició i per estar una mica pendent d’aquest tros de terra, i de mar, que sent com a propi, una dedicació que el treball de despatx no sempre li permet.

Li preguntem per la Devesa i per l’Albufera, solament per la llacuna, els dos espais de titularitat municipal la gestió de la qual correspon a l’oficina. Ens explica que han centrat els seus esforços en la primera, perquè en la llacuna i en les mates poc es pot fer —excepte treballs de manteniment i conservació— mentre l’aigua que hi arriba no siga de bona qualitat. I ací, ja que parlem de les mates, fem un incís sobre la seua gestió: malgrat que hi ha qui advoca a favor de les cremes controlades en el canyissar perquè la vegetació rebrote i arrele amb més força, Vizcaíno ha constatat que aquesta pràctica —perfectament acceptable en una altra època, quan hi havia un aprofitament econòmic del canyís i la bova— perjudica les espècies de flora que no toleren l’augment de la salinitat del sòl que provoca el foc. «En tot cas —diu—, és un assumpte les implicacions del qual en l’ecosistema mereixerien un estudi més detallat i a llarg termini».

Ens parla de les grans actuacions de regeneració en el front litoral: «Els projectes Life són les fites, les que han donat prestigi internacional al servei. Era la primera vegada que s’escometia una restauració dunar a Europa afavorida per un organisme oficial i de forma modèlica. Fins llavors, en algunes zones de l’Atlàntic i el Mediterrani, podria haver-hi hagut experiències de reposició d’arena i revegetació amb ammophilas, però nosaltres contemplem des del principi la recuperació de tota la biocenosi pròpia de l’ecosistema: la vegetació de sobrevent, de sotavent i de la cresta de les dunes».

En referir-se al conjunt del parc natural, destaca la lenta millora en la qualitat de l’aigua i hi manifesta alguna inquietud. L’inquieta, per exemple, la presència creixent de visitants en la Devesa i en la llacuna de l’Albufera, i, ja que són zones de molt fàcil accés, especialment sensibles a la pressió humana, reconeix la dificultat de gestionar-ne l’ús públic i concretar normatives. El preocupa també la regressió del litoral i l’avanç del mar, i pensa que cal estar preparats per al que puga passar: «Abans que oposar-nos als canvis o negar-los, faríem millor de veure’ls venir i preparar-nos per a adaptar-nos a ells».

I diu que segueix havent-hi unes diferències molt notables entre els usuaris i els gestors del parc; que açò ocorre, per exemple, en el cas del tractament de la palla de l’arròs, un problema per al qual l’Administració no ha aconseguit prendre mesures que satisfacen totes les parts implicades: «A diferència d’altres llocs, ací encara no existeix un consens social sòlid a favor del parc, de l’interès general, de la millora de la qualitat de vida. No obstant açò, estic convençut que l’hi haurà en un futur. Deixarem d’anar cadascú a la nostra i entendrem que no es tracta que uns guanyem i uns altres perdem, sinó que tots guanyem, que guanye sempre el parc natural».

Versión en castellano:

Muere Antonio Vizcaíno Matarredona, histórico director del Servicio Devesa-Albufera

El biólogo Antonio Vizcaíno Matarredona, que durante muchos años fue director del Servicio Devesa-Albufera del Ayuntamiento de València y una de las figuras claves vinculadas a la recuperación de La Devesa, ha fallecido hoy. Quienes lo conocieron destacan su conocimiento directo del territorio y su capacidad para gestionar un espacio complejo, sometido a presiones muy diversas y con múltiples actores implicados.

El artículo que reproducimos a continuación es el resultado de una entrevista que mantuvimos con él el 20 de septiembre de 2016 con motivo de la publicación de un libro dedicado a los 30 años de la declaración del parque natural de L’Albufera: Trenta anys, trenta mirades. Parc Natural de l’Albufera, 1986-2016 (Edicions 96 / Fundació Assut). En ella, Vizcaíno repasaba los inicios de la protección de La Devesa y L’Albufera, los conflictos de aquellos primeros años y algunos de los retos ambientales que, todavía hoy, siguen marcando el futuro de este espacio.

Antonio Vizcaíno, el guardián de La Devesa

Los comienzos fueron duros. Algunos, a quienes debieron de molestar las primeras medidas adoptadas por el equipo del Servicio Devesa-Albufera, como la del cierre al tráfico del vial interior de La Devesa, provocaron un incendio en la pinada, quemaron el embarcadero municipal de la Mata del Fang y hasta atacaron la sede de la oficina, donde ardió la biblioteca. Dejaban pintadas amenazadoras: «El mejor biólogo es un biólogo muerto» y cosas por el estilo. Le pincharon las ruedas del coche en más de una ocasión. De aquella, mucha gente debía de figurarse a los biólogos con rabo, cuernos y tridente.

Y Antonio Vizcaíno es biólogo, especializado en botánica. Salvo un intervalo de tres años, en que fue relegado del cargo, es desde 1995 jefe del Servicio Devesa-Albufera del Ayuntamiento de Valencia. No obstante, ha trabajado en esta oficina desde su creación en 1981, al principio como monitor, guiando itinerarios para escolares, luego como técnico medio y después como biólogo, por oposición. Su relación con L’Albufera se inició un poco antes, cuando Guillermo de Felipe, con quien trabajaba realizando proyectos de ordenación del territorio, le propuso desarrollar el capítulo sobre flora y vegetación correspondiente a los Estudios previos para la ordenación del monte de la Dehesa del Saler.

Pese a aquel paréntesis, varios de los entrevistados en este libro coinciden en valorar la habilidad de Vizcaíno para lidiar con los responsables políticos de este servicio municipal. Desde luego, parece un hombre tranquilo. Habla con pausa y no ha perdido el acento de su Villena natal. Se quita importancia: «He de decir que todos los políticos con los que he trabajado, con mayor o menor pelea y aportación de dinero, todos, tenían muy claro que había que proteger este espacio. Las reivindicaciones y los logros de los años setenta habían calado y nadie los ha discutido nunca». Varios de los protagonistas de este libro coinciden también en destacar el buen trabajo que ha hecho la oficina por la recuperación y la conservación del ecosistema y el paisaje de La Devesa. Buena parte del mérito es suyo.

La Devesa de l’Albufera es la barra arenosa litoral que media entre la laguna y el mar, un paraíso natural que estuvo a punto de sucumbir bajo el ladrillo del desarrollismo. Es también el lugar donde todas las mañanas, desde la orilla de la playa, Vizcaíno fotografía la salida del sol. No pierde el asombro por este paisaje. Madruga por afición y por estar un poco pendiente de este pedazo de tierra, y de mar, que siente como propio, algo que el trabajo de despacho le impide a menudo.

Le preguntamos por La Devesa y por L’Albufera, solo por la laguna, los dos espacios de titularidad municipal cuya gestión corresponde a la oficina. Nos cuenta que han centrado sus esfuerzos en la primera, porque en la laguna y en las matas poco se puede hacer —salvo trabajos de mantenimiento y conservación— mientras el agua que llegue no sea de buena calidad. Y aquí, ya que hablamos de las matas, hacemos un inciso sobre su gestión: Pese a que hay quien aboga por hacer quemas controladas en el carrizal para que la vegetación rebrote y arraigue con más brío, Vizcaíno ha constatado que esta práctica —perfectamente aceptable en otra época, cuando había un aprovechamiento económico del carrizo y la enea— perjudica a las especies de flora que no toleran el aumento de la salinidad del suelo que provoca el fuego. «En todo caso —dice—, es un asunto cuyas implicaciones en el ecosistema merecerían un estudio más detallado y a largo plazo».

Nos habla de las grandes actuaciones de regeneración en el frente litoral: «Los proyectos Life son los hitos, los que han dado prestigio internacional al servicio. Era la primera vez que se acometía una restauración dunar en Europa auspiciada por un organismo oficial y de forma modélica. Hasta entonces, en algunas zonas del Atlántico y el Mediterráneo, podría haber habido experiencias de reposición de arena y revegetación con ammophilas, pero nosotros contemplamos desde el principio la recuperación de toda la biocenosis propia del ecosistema: la vegetación de barlovento, de sotavento y de la cresta de las dunas».

Al referirse al conjunto del parque natural, destaca la lenta mejoría en la calidad del agua y manifiesta alguna inquietud. Le inquieta por ejemplo la presencia creciente de visitantes en La Devesa y en la laguna de L’Albufera, y, puesto que son zonas de muy fácil acceso, especialmente sensibles a la presión humana, reconoce la dificultad de gestionar su uso público y concretar normativas. Le preocupa también la regresión del litoral y el avance del mar, y piensa que hay que estar preparados para lo que pueda pasar: «Antes que oponernos a los cambios o negarlos, haríamos mejor en verlos venir y prepararnos para adaptarnos a ellos».

Y dice que sigue habiendo unas diferencias muy notables entre los usuarios y los gestores del parque, que esto ocurre por ejemplo en el caso del tratamiento de la paja del arroz, un problema para el que la Administración no ha conseguido tomar medidas que satisfagan a todas las partes implicadas: «A diferencia de otros lugares, aquí aún no existe un consenso social sólido a favor del parque, del interés general, de la mejora de la calidad de vida. Sin embargo, estoy convencido de que lo habrá en un futuro. Dejaremos de ir cada cual a la nuestra y entenderemos que no se trata de que unos ganemos y otros perdamos, sino de que todos ganemos, de que gane siempre el parque natural».

 

Share This
L'Amfibi
Resum de privacitat

Aquest lloc web utilitza cookies per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les cookies s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.


Aquest lloc web solament utilitza cookies tècniques (estrictament necessàries). Segons el Reglament General de Protecció de Dades, les cookies tècniques estan exemptes de l'obligació del consentiment del seu ús.

Les cookies tècniques són per exemple, les necessàries per a la navegació en la web, les cookies de personalització de la interfície d'usuari, autenticació o identificació d'usuari, seguretat de l'usuari, sessió del reproductor multimèdia, equilibri de càrrega, les de complement o plugin per a intercanviar continguts socials, les de cistella de la compra i les que ens ajuden a emplenar formularis.

Les cookies no tècniques (no usades en aquesta web), sí que exigeixen l'obtenció de consentiment del seu ús. Les més habituals són les d'anàlisis i les publicitàries.