Les situacions d’emergència ambiental posen a prova la capacitat real d’un territori per a respondre. Però convé fer-se una pregunta prèvia: què entenem realment per una emergència? Un episodi meteorològic extrem com la gota freda ho és, sens dubte, i la situació posterior també ho ha sigut. I en molts aspectes encara ho és. No obstant això, també ho era la situació de l’Albufera abans de la catàstrofe: la degradació progressiva de la qualitat i la quantitat d’aigua, els processos d’eutrofització i la pèrdua continuada de biodiversitat eren ja senyals clars d’un sistema en tensió.
Estes emergències no sempre irrompen de manera brusca. Avancen lentament, es normalitzen i deixen de percebre’s com a urgents, encara que els seus efectes siguen igual de profunds i, sovint, més difícils de revertir. Quan arriba un episodi extrem, el que fa és accelerar i visibilitzar una emergència que portava temps en marxa.
Un esforç continu
Entendre l’emergència d’esta manera obliga també a repensar com es respon a ella. En este context, la col·laboració entre entitats socials i empreses privades pot jugar un paper rellevant, sempre que s’entenga com un recolzament a processos ja existents i no com una substitució de responsabilitats ni com un element central del relat.
La col·laboració entre Reale Foundation i la Fundació Assut s’ha desenrotllat des d’esta lògica: reforçar un treball que ja s’estava realitzant en el territori abans de la gota freda i les riuades i que, després de la catàstrofe, requerix encara més esforç i continuïtat. Esta col·laboració va permetre dur a terme 14 accions de voluntariat. En elles, s’estima que es van retirar aproximadament 8,2 tones de residus, una dada que permet dimensionar tant la magnitud de l’impacte com l’abast real d’una resposta sostinguda en el temps.
Quan la resposta naix des de la ciutadania organitzada —persones voluntàries, col·lectius i entitats arrelades en el territori—, comptar amb recursos que aporten estabilitat marca la diferència entre una acció puntual i un procés sostingut en el temps. En este cas, la col·laboració ha permés que eixa capacitat de resposta no es diluïra després de l’emergència, sinó que poguera mantindre’s i adaptar-se a un escenari més exigent.
Més enllà de noms propis, experiències com esta mostren que la cooperació entre diferents actors pot contribuir a sostindre l’acció col·lectiva, especialment quan els reptes ambientals no són conjunturals, sinó estructurals i persistents.
Mirar l’emergència des d’esta perspectiva també permet reconéixer una cosa important: hi ha capacitat per a respondre. No perquè el problema siga menor, sinó perquè en el territori hi ha coneixement, compromís i xarxes que ja eren ací abans de les riuades provocades per la DANA d’octubre de 2024 i que han demostrat poder adaptar-se i sostindre’s en condicions difícils.
Enfortir estes capacitats —cuidant els vincles, assegurant continuïtat i aprenent de cada etapa— és una forma realista d’avançar. No elimina la complexitat del repte, però obri un horitzó possible: el d’un territori que, fins i tot en crisi, no renuncia a cuidar-se col·lectivament.
