Les riuades del 29 d’octubre de 2024 no sols van posar a prova la resistència ecològica de l’Albufera. També van exposar, amb una claredat poc habitual, les costures del sistema de governança que regula —o intenta regular— este espai clau del territori valencià. Durant unes setmanes, l’emergència va obligar a coordinar actors, compartir informació i accelerar decisions. Però, després de la urgència i una vegada va tornar l’aigua al seu llit, sorgix de nou una qüestió recurrent: Quina capacitat real té el sistema per a governar l’aiguamoll?

Sobre això van tractar Aida Vizcaíno i Bernabé Aldeguer en el marc del simposi «L’Albufera. I ara què?», la base principal en què es recolza este especial de L’Amfibi (número 7), per a analitzar les conseqüències d’estes riuades a l’Albufera. Vizcaíno és professora de Sociologia i Aldeguer, de Ciència Política i de l’Administració; els dos de la Universitat de València. Segons es deduïx de les seues intervencions, el problema no és tant de coordinació com de model.

Un espai determinat per factors externs

Aida Vizcaíno situa el nucli del conflicte en una idea tan simple com incòmoda: L’Albufera és un espai on les decisions fonamentals es prenen, en gran manera, fora de l’aiguamoll. El parc natural rep impactes —hidrològics, urbans, agrícoles, infraestructurals— generats en el seu entorn immediat i en conques que el superen àmpliament, però manca d’instruments efectius per a intervindre sobre eixes causes.

Este desajustament no és nou. Vizcaíno recorda que històricament han coexistit dos grans models de gestió. Un és municipal, corresponent al Servici Devesa-Albufera de l’Ajuntament de València, atent a la conservació i gestió del llac i la Devesa, i un altre autonòmic, dedicat a la protecció de la totalitat de l’aiguamoll. Els dos models, sosté, estan hui en crisis. El primer perquè no controla els processos territorials que afecten l’aiguamoll; el segon perquè no disposa de competències suficients per a governar un sistema tan complex.

En qualsevol cas, la gota freda va revelar una realitat insòlita. L’emergència va provocar que s’activaren mecanismes extraordinaris de coordinació que van demostrar que una altra manera d’actuar és possible. Però eixa capacitat apareix lligada al xoc, no a la normalitat institucional.

Responsabilitats fragmentades i difuses

Bernabé Aldeguer aporta una lectura complementària, més operativa. Des del seu punt de vista, el principal dèficit del sistema és la fragmentació competencial. A l’Albufera coincidixen diverses administracions locals, autonòmiques, estatals i sectorials, cada una amb responsabilitats parcials i temps propis.

El resultat és un model en el qual ningú governa el conjunt, encara que tots gestionen una part. La Junta Rectora del parc, assenyala Aldeguer, funciona més com a espai d’informació i consulta que com a òrgan amb capacitat real de decisió. Sense recursos, sense instruments vinculants i sense una visió compartida a llarg termini, la governança es queda en un pla declaratiu.

La riuada va evidenciar esta debilitat. Mentres alguns àmbits van reaccionar amb rapidesa, uns altres van quedar atrapats en procediments lents, incompatibles amb la velocitat dels processos naturals desencadenats per la DANA.

L’emergència com a parèntesi democràtic

Un dels elements més suggeridors de la intervenció de Vizcaíno és la lectura política de l’emergència. La professora advertix que les crisis ambientals no són sol episodis d’implicacions tècniques, sinó també moments de reconfiguració democràtica. Durant la DANA, la ciutadania, el voluntariat, la comunitat científica i les administracions van trobar formes de col·laboració que no solen donar-se en temps ordinaris.

Però eixa activació té un risc: que es diluïsca quan desapareix la urgència. Vizcaíno planteja en este sentit un advertiment clar: si el sistema no és capaç de traduir eixa mobilització en canvis estructurals, pot obrir-se una nova fase de contestació social, que seria la «tercera activació ciutadana» lligada directament a la defensa del territori i l’aiguamoll. Va ocórrer a principis del segle XX, en forma de pressió ciutadana perquè l’Ajuntament de València comprara el llac i la Devesa. També, en els anys setanta, quan el moviment «El Saler per al poble» va aconseguir la paralització de la urbanització i va establir les bases de la conservació de la Devesa i l’Albufera. «Que ningú espere que la ciutadania siga impassible davant la inacció, privatització i pèrdua ambiental d’este espai simbòlic», advertix Aida Vizcaíno.

Propostes: del diagnòstic a l’arquitectura institucional

Aldeguer, per part seua, va plantejar una sèrie de línies d’actuació que apunten a una reforma profunda del model:

• una governança integrada terra–mar que supere la separació artificial entre la conca, l’aiguamoll i l’àrea marina;
• l’ús sistemàtic de la ciència aplicada i de dades en temps real per a la presa de decisions;
• uns mecanismes de participació que no siguen només consultius, sinó amb impacte efectiu;
• la planificació prospectiva i la modelització d’escenaris, especialment davant esdeveniments extrems;
• i, sobretot, finançament estable i blindatge jurídic, sense els quals qualsevol reforma queda en lletra morta.

Este professor insistix que, «sense recursos, la governança és una aspiració retòrica». Per a ell, una gestió òptima que poguera fins i tot «implementar un pla integral de recuperació ecològica i consolidar una autoritat amb mandat legal per a coordinar i unificar actuacions només serà viable mitjançant un blindatge legal i amb uns compromisos econòmics clars».

Més enllà de la normalitat

L’anàlisi convergix en un punt clau: tornar a la normalitat després de les riuades no pot significar tornar al mateix sistema que va permetre estos impactes concentrats a l’Albufera. Governar l’aiguamoll en el context actual exigix acceptar que l’emergència climàtica no és una anomalia, sinó una condició estructural. La pregunta ja no és com respondre millor a la pròxima gota freda, sinó quin tipus de sistema institucional és capaç d’anticipar-la, assumir-la i aprendre d’ella.

—

Peu de foto: La imatge correspon a una reunió celebrada en 2022 en la seu del Parc Natural, dins del projecte Contracte de l’Aiguamoll, dirigit a avançar en la governança de l’Albufera.