El Parc Natural de l’Albufera de València alberga un complex entramat de diferents ecosistemes aquàtics. Així, trobem el nucli del parc, que és la llacuna central, xicotetes masses d’aigua permanents o temporals al recer del cordó dunar anomenades mallades, surgències d’aigua subterrània anomenades ullals i tot un sistema artificial de canals de regadiu entre els camps de cultiu de l’arròs. En tot aquest conjunt heterogeni de sistemes vertebrats per la presència d’aigua, la desitjada presència de vegetació submergida determina de forma fonamental la salut de tot el sistema. D’aquesta forma, i com si d’un complex edifici es tractara, els diferents ecosistemes aquàtics serien els arcs que integren i donen forma al parc natural, mentre que la vegetació submergida hauria de ser la clau de volta que sustenta tot el conjunt i permet el seu adequat funcionament.
Petjades del passat
Fins a les darreries dels anys seixanta, els diferents sistemes aquàtics del parc tenien els fons coberts per denses i saludables praderes de vegetació submergida, en molts casos dominades per caròfits (comunament coneguts com asprella; Prósper 1910). Estes praderes complien múltiples funcions que permetien el manteniment d’una bona qualitat de l’aigua, facilitant que la quantitat de microalgues i nutrients a l’aigua es trobara en nivells baixos; també servien d’aliment a les aus aquàtiques, i de refugi per a diversos organismes aquàtics que vivien entre estes praderes. A més, fruit de la seua activitat reproductiva, estes praderes generaren al sediment un ric banc d’oòspores (així s’anomenen les «llavors» dels caròfits). Estes llavors tenen la capacitat de romandre en repòs fins que es donen les condicions favorables per a germinar i suposen autèntiques petjades del passat. Mitjançant l’estudi de les oòspores trobades a capes profundes del sediment de la llacuna del parc, s’ha pogut retrocedir en el temps i conèixer la gran diversitat vegetal de la qual va gaudir l’Albufera fins fa seixanta anys: més de deu espècies diferents de caròfits! (Rodrigo et al. 2009), així com saber que algunes d’estes oòspores encara podrien germinar sota condicions adequades pel que fa a la qualitat de l’aigua (Rodrigo i Alonso-Guillén 2013).
Restes al present
Com és ben sabut, el procés d’eutrofització que pateix l’Albufera des dels anys seixanta va acabar dràsticament amb la vegetació submergida de la llacuna (Dafauce 1975). Actualment la llacuna encara es troba en un estat altament eutròfic i la vegetació submergida es limita a unes xicotetes praderes d’espècies d’angiospermes que toleren aigües eutròfiques (fonamentalment dels gèneres Myriophyllum i Ceratophyllum) recentment aparegudes. Aquest fet evidencia els desitjats signes de recuperació de la llacuna, encara que falta molt per aconseguir l’estat del passat. D’altra banda, la bona gestió al parc i els projectes de restauració efectuats per a recuperar les mallades i els ullals, han fet que aquests sistemes hagen recuperat part de les tan importants praderes submergides i haja millorat la qualitat de les aigües. La major part d’eixa vegetació procedeix dels bancs de llavors d’aquests sistemes, representant, doncs, el present d’un passat saludable.
Previsions per al futur
Parlar del futur en ecologia implica parlar de canvi climàtic. Més encara quan es tracta d’ecosistemes aquàtics somers, com els que formen el Parc Natural de l’Albufera de València. Aquests sistemes son molt vulnerables front a l’actual canvi climàtic i gran part d’aquesta vulnerabilitat es deu a l’efecte que tindrà sobre la vegetació submergida. L’augment de la temperatura fa que hi haja més evaporació d’aigua i, per tant, que aquesta es concentre en nutrients, i que les dosis de radiació ultraviolada subaquàtica que arriben a una certa fondària siguen més elevades. Experimentalment, s’ha pogut demostrar que la vegetació submergida (concretament els caròfits) es veuen molt negativament afectats per aquesta concatenació de canvis en l’ambient (Rojo et al. 2019). I, per tant, el seu perjudici es transmet a tota la comunitat aquàtica que l’envolta i al funcionament de tot el sistema (Puche et al. 2019). Tota aquesta experimentació sobre la vegetació submergida i la seua resposta front al canvi climàtic és, doncs, necessària per tal d’entendre possibles causes de la nova desaparició o la falta de recuperació de la vegetació, i pronosticar com reaccionarà davant els actuals i futurs canvis ambientals. Amb aquesta idea en ment, el grup d’Ecologia Integrativa de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva amb ajuda de l’equip del parc i, especialment, del de l’àrea de reserva del Tancat de la Pipa, porten més d’una dècada estudiant els caròfits a través d’experiments tant al laboratori com al camp.
Integrant passat, present i futur
L’evolució de la vegetació submergida al Parc Natural de l’Albufera de València ha determinat l’estat i el funcionament de tot aquest conjunt. Així doncs, basant-se en els romanents de la vegetació aquàtica al sediment dels diferents sistemes del parc, en els coneixements adquirits dels experiments duts a terme amb aquests organismes en un context de canvi climàtic, i a través de plans de gestió i restauració, s’han de centrar esforços per tal de recuperar, protegir i reforçar estes praderes submergides, una autèntica clau de volta indispensable per sustentar aquests sistemes aquàtics tan valuosos com amenaçats.
