La catàstrofe de la DANA ens ha sobrepassat i ha saturat la nostra capacitat de reacció i d’anàlisi. Ens ha sorprés, encara que la ciència porta dècades avisant sobre este tipus de fenòmens, que seran cada vegada més forts i freqüents. Les administracions no han sabut previndre i no han tingut capacitat de reacció immediata (suplida per la ciutadania, que ha actuat com un formiguer). Passen els dies i continua la sensació de desorganització en la gestió de la crisi humana. Ara tot indica que la falta de mires arriba a l’Albufera. La riuada va arrossegar la destrucció de pobles i polígons fins al parc natural, en un desastre ambiental sense precedents. No sembla que s’estiga comprenent l’escala del problema, que no pot ser resolt amb les ocurrències individuals de cada administració.
Dilluns, la Conselleria de Medi Ambient va anunciar que havia posat en marxa un pla de xoc per a minimitzar l’impacte de la DANA a l’Albufera (Gabinet de Comunicació Presidència de la Generalitat de 12/11/2024).
No me’n fie. No conec els detalls, però no em fie d’un «pla de xoc» dissenyat sol des d’una conselleria. Estan coordinats amb l’Ajuntament de València? I amb els ministeris? O fins i tot entre conselleries? Veient com ha sigut la resposta a esta catàstrofe humana, molt em tem que la desorganització continua en la gestió de la catàstrofe ambiental. Estem en una fase en la qual preval que la ciutadania perceba que les institucions públiques treballen i es mouen, encara que siga de manera caòtica i independent.
No em fie que anem a eixir d’este desastre ambiental gràcies a les estructures administratives que fa un mes ja eren incapaces de mantindre l’Albufera i la seua marjal.
L’Albufera ja estava fotuda abans de la DANA. Sense un pla de gestió, amb insuficients recursos tècnics, humans i materials per a gestionar este aiguamoll. Amb aigües verdes, fem per tots costats, un deficient manteniment de canals i motes (compensat amb prou faenes pel treball d’agricultors). Tot en el marc d’una gran complexitat administrativa amb mil finestretes, descoordinació i diversificació de competències: Confederació Hidrogràfica, Costes, Conselleria de Medi Ambient, Agricultura, Ajuntament de València, Junta de Desagüe…
Si fa un mes el sistema no funcionava, com ens arreglarem ara que l’Albufera ha rebut un tsunami de residus en els arrossars del nord, en el llac i les platges? Una altra vegada cadascun pel seu costat?
Ni tan sols crec que siguem capaços d’avaluar el mal patit sense l’ajuda de recursos externs. La complexitat tècnica de la situació és terrible. M’agradaria saber, per exemple, com pretenen retirar els residus perillosos i medicaments dispersos pels arrossars del nord i per diferents zones del llac (ja parcialment integrats en el fang o barrejats en la vegetació). Quedaran els arrossars i el llac marcats per este abocament durant dècades?
Necessitem coordinació. Totes les institucions han d’anar a una i existeixen eines per a això. Per exemple: una Comissió de Coordinació entre l’Administració General de l’Estat, la Generalitat Valenciana i (com a mínim) l’Ajuntament de València. Necessitem que es contracte un equip de tècnics, administratius, consultors amb dedicació completa perquè facen de Secretariat de Gestió de la Crisi Ambiental, assistint a les diferents administracions, coordinant les actuacions immediates amb principi de prudència, realitzant un COMPLET DIAGNÒSTIC de la gravetat i l’abast espacial de l’impacte rebut al Parc Natural de l’Albufera, encarregant informes a experts en cada matèria, elaborant escenaris d’actuació, proposant alternatives tècniques i plantejant plans d’acció a curt, mitjà i LLARG termini. També per a coordinar i unificar els fons econòmics que hauran d’arribar per al diagnòstic profund, les ajudes a agricultors, la possible descontaminació, la restauració de camps, séquies, motes, dics de l’Albufera i EL SEU POSTERIOR MANTENIMENT. Este òrgan de coordinació s’hauria d’encarregar d’informar, consultar i involucrar als diferents sectors: agricultors, pescadors, grups ecologistes, universitats…
L’Albufera ha laminat la riuada i ha deslliurat de la inundació a pobles com el Saler, el Palmar i Pinedo, on les aigües han arribat fins a la vora de les cases. Necessitem recuperar l’Albufera no sols per amor a la naturalesa, les plantes o els animals. Necessitem recuperar l’Albufera perquè la necessitem per a viure i per a adaptar-nos a un canvi climàtic que converteix un mamífer, l’Homo sapiens, en espècie amenaçada.
Només amb una cosa similar a un ens de coordinació únic, estarem a l’altura del desastre ambiental patit, l’abast del qual seria un escàndol menysvalorar.
—
Javier Jiménez Romo és biòleg i habitant de l’Albufera.
Imatge: Un camp d’arròs de la marjal de Massanassa cobert per residus arrossegats per la barrancada de la rambla del Poyo (foto: Carlos Gonzalo).
