El Parc Natural de l’Albufera és el principal aiguamoll de la Comunitat Valenciana i un dels més importants de la conca del Mediterrani. Este paisatge humanitzat, cobert quasi plenament per l’arrossar, constitueix un hàbitat alternatiu al natural que facilita la presència permanent de gran quantitat d’aus aquàtiques. També és un lloc fonamental per a l’alimentació i el descans de milers d’aus, especialmente limícoles, que es desplacen entre els llocs de nidificació del centre i nord d’Europa i els d’hivernada a Àfrica. En este cas, però, el parc natural a penes compta amb espais propicis per a elles, les necessitats de les quals són més específiques. La intensificació agrària de l’arrossar, l’escassetat d’hàbitats aquàtics naturals i les molèsties derivades del trànsit de vehicles i persones dificulten que siga així.
Alimentació i descans
«Arrossars de pas» és un projecte que tracta d’afavorir l’existència de llocs d’alimentació i descans per a les aus aquàtiques migratòries a l’Albufera. Els tècnics busquen camps als quals el cultiu de l’arròs haja fallat —per problemes en la germinació, afecció de plagues i malalties o un desenvolupament incontrolat de males herbes— i proposen els propietaris una gestió que els deixe lliures de vegetació —«fanguejats»— i amb els nivells d’aigua adequats.
En paraules de Bosco Dies, assessor de la Fundació Assut, «la idea sorgeix de l’interès que té per a les aus que existisquen zones no conreades lliures de vegetació i amb nivells d’inundació baixos entre els mesos de juliol i octubre, coincidint amb la migració postnupcial de moltes espècies». Assegura Dies que «durant esta època, en estes zones, en les quals es remou la terra i s’elimina la vegetació amb tractors, sol registrar-se una gran quantitat d’aus, especialmente limícoles, amb comptatges i censos de diversos centenars d’exemplars observats simultàniament».
Territs, tiforts, picarots, xerlovites, redonells, corriols, bequerudes i tètols són alguns dels grups d’aus més beneficiats per esta mesura, donat que aprofiten llocs oberts, lliures de vegetació i poc profunds als quals alimentar-se dels xicotets invertebrats que viuen al llim dels arrossars.
Beneficis per a les aus i l’arrossar
Durant diverses setmanes, abans que es culla el cereal i s’inunden els arrossars entrada la tardor, esta mesura, la qual garanteix l’existència de xicotets i necessaris illots de vida en este espès mar d’arròs, beneficiarà milers d’aus limícoles, a les quals se sumen flamencs, picaports, ànecs i altres aus aquàtiques.
En el projecte, que compta amb el suport de GA Alimentaria, estan ja col·laborant diversos agricultors locals, els quals es beneficien per la seua banda d’una gestió que controla el creixement de «males herbes» als camps —plantes adventícies perjudicials també per a les parcel·les veïnes— i contribueix a preparar-los per a la campanya vinent.
El declivi del tètol cuanegre
Entre les espècies afavorides pel projecte «Arrossars de pas» destaquen el tètol cuanegre, el redonell i el territ picarut, aus limícoles que mostren un marcat declivi a Europa. Pablo Vera, tècnic de SEO/BirdLife, explica que es tracta «d’aus migratòries que nidifiquen en zones del centre i nord d’Europa i que majoritàriament passen l’hivern a les regions equatorials d’Àfrica». Entre les causes del seu declivi, assenyala «la pèrdua i degradació de l’hàbitat, la qual cosa és especialment crítica en els viatges migratoris, on requereixen trobar espais amb aigües obertes i someres adequats per a descansar i alimentar-se». A hores d’ara, segons Vera, «estos hàbitats són pràcticament inexistents durant l’estiu a l’Albufera, per la qual cosa moltes aus no poden detindre’s i es veuen obligades a allargar el seu viatge centenars de quilòmetres fins a trobar un altre lloc adequat, amb el perjudici que açò suposa per al seu estat físic».
“És una espècie migrant que requereix espais amb aigües obertes i someres“
El delicat estat de conservació del tètol cuanegre, la presència del qual és coneguda des de fa segles a l’Albufera, ha motivat que des de diferents països europeus —Regne Unit, Holanda, Portugal— s’hagen posat en marxa projectes i estudis dirigits a garantir la conservació d’esta espècie, no solament als països on nidifica sinó també als llocs claus per a la conservació de l’espècie. No en va, durant la darrera dècada, en algunes zones s’ha perdut més de dos terços de la població.
