El Parc Natural de l’Albufera constitueix un aiguamoll mediterrani en el qual els diferents ecosistemes aquàtics presents en els seus 211.2 km² de superfície es troben connectats i influenciats entre ells de manera espacial i temporal. Esta connectivitat dinàmica entre les seues masses d’aigua naturals i artificials ha sigut avaluada en profunditat en un recent estudi que descriu la qualitat actual dels ambients aquàtics del Parc i els seus voltants, així com la influència de la gestió del reg dels arrossars en la seua degradació.
El cultiu de l’arròs és indubtablement la principal activitat agrícola desenvolupada al Parc Natural de l’Albufera. Este monocultiu cobreix el 70% de la superfície de l’aiguamoll, la qual cosa implica l’homogeneïtzació del paisatge i la reformulació i ajust de la gestió hidrològica perquè els cicles d’inundació afavorisquen el reg i el creixement del cereal.
Mitjançant una anàlisi fisicoquímica i biològica de mostres d’aigua recol·lectades en més de 50 punts dins i fora del parc, es va avaluar la qualitat ambiental dels principals ecosistemes aquàtics, inclòs el lluent de l’Albufera; les principals séquies de reg, i els rius Túria, Magre i Xúquer, així com les tres goles. Les mostres es van arreplegar a l’inici i al final del cicle de cultiu d’arròs en 2019 amb l’objectiu d’estudiar-ne la influència sobre la qualitat dels hàbitats aquàtics d’interés. La informació obtinguda va ser mapejada cartogràficament, el que va ajudar a geolocalitzar els sistemes aquàtics més degradats, possibles focus puntuals de contaminació i la influència global que exerceix l’actual gestió de l’aigua de reg sobre l’aiguamoll.
L’impacte del cultiu de l’arròs en la qualitat de l’aigua
Entre maig i octubre, el cultiu d’arròs provoca una significativa entrada d’aigua dolça a l’aiguamoll que flueix a través de les diferents parcel·les d’arrossars i tancats fins a arribar al lluent. L’obertura de les goles genera en este un procés de llavat ràpid (rapid flushing) que temporalment redueix la terbolesa, la conductivitat i els nivells de matèria orgànica, nutrients i microalgues. No obstant això, malgrat este procés de rentada, no es van trobar diferències estadísticament significatives en els nivells de nutrients en tot l’aiguamoll, la qual cosa indica una contínua sobrecàrrega d’estos.
Per a fer-nos una idea de l’estat d’enriquiment que presenta l’àrea estudiada, els punts avaluats als rius Túria i Magre van presentar més de 5 i 2 mgN/L, respectivament, superant els nivells recomanats per a restablir l’estat mesotròfic de la llacuna, necessari per a la repoblació i assentament de macròfits i altres plantes aquàtiques. D’altra banda, les séquies de reg van ser les masses d’aigua més enriquides, en presentar el 21% dels seus punts una concentració de nitrogen total superior a 10 mgN/L, i el 5% una concentració de fòsfor total superior a 1 mgP/L, tots dos límits establits en el Reial decret 509/1996 de 15 de març, relatiu als abocaments d’aigües residuals en zones catalogades com a sensibles. Des d’una perspectiva ambiental, després d’avaluar l’estat tròfic de les aigües de l’aiguamoll segons els nivells de nitrogen, tots els ecosistemes mostrejats van presentar condicions eutròfiques o hipertròfiques, inclosos els punts dels rius. Esta degradació també es reflecteix en el Potencial Ecològic, el qual va rebre la pitjor qualificació per al 39% de les masses d’aigua estudiades, incloent més del 30% de les séquies del Parc Natural i tots els punts estudiats en la llacuna. Els resultats evidencien un sistema agrícola amb una xarxa hidrogràfica greument enriquida i on no es garanteix una entrada d’aigua de bona qualitat a través dels principals rius.Els resultats evidencien un sistema agrícola amb una xarxa hidrogràfica greument enriquida i on no es garanteix una entrada d’aigua de bona qualitat a través dels principals rius.
Els resultats evidencien un sistema agrícola amb una xarxa hidrogràfica greument enriquida i on no es garanteix una entrada d’aigua de bona qualitat a través dels principals rius.
Contrastos en la qualitat de l’aigua entre el nord i el sud
A nivell espacial, es va observar una clara diferència en la qualitat de l’aigua entre les zones nord i sud de l’aiguamoll. Al nord, els sectors de reg Horta Oest, Favara i Or van presentar majors nivells de nutrients dissolts com amoni, nitrits, nitrats i matèria orgànica. Estos sectors es caracteritzen per utilitzar part dels efluents tractats de les depuradores pròximes per a proveir l’aigua de reg dels arrossars, la qual cosa podria explicar la major degradació de les seues masses d’aigua. A més, en àrees pròximes a les EDAR de Pinedo, es va observar un gradient positiu de microalgues i carboni orgànic que progressa aigües avall fins a arribar al lluent, el qual actua com a embornal final abans d’alliberar nutrients i contaminants a la mar. Esta situació planteja interrogants sobre la sostenibilitat ambiental de reutilitzar estos efluents per a inundar els arrossars del nord durant el cultiu.
La importància de la connectivitat hidrològica per a aconseguir la restauració
Els resultats de l’estudi no sols van confirmar la connectivitat entre els ecosistemes aquàtics de l’aiguamoll, sinó que també van demostrar l’impacte d’esta interacció en les variables limnològiques de l’estany de l’Albufera. Això subratlla les complexes relacions de causa i efecte entre els diferents ecosistemes aquàtics. La connectivitat hidrològica no sols estructura els diversos hàbitats aquàtics i la riquesa biològica del Parc Natural, sinó que, com s’ha comprovat, influeix en la major vulnerabilitat de l’aiguamoll davant de les pressions humanes, especialment les relacionades amb l’activitat agrícola. Esta interconnexió converteix l’aiguamoll en un sistema dinàmic en constant canvi, on els contaminants i nutrients es transporten, dispersen i acumulen en els cossos d’aigua, agreujant la problemàtica de l’eutrofització.
La connectivitat hidrològica no sols estructura els diversos hàbitats aquàtics i la riquesa biològica del Parc Natural, sinó que, com s’ha comprovat, influeix en la major vulnerabilitat de l’aiguamoll davant de les pressions humanes, especialment les relacionades amb l’activitat agrícola.
La restauració d’este aiguamoll i la preservació dels seus valuosos atributs requereixen un ardu treball científic i polític que revalore la dinàmica hidrològica com un factor clau per al seu funcionament, riquesa i vulnerabilitat. És fonamental desenvolupar plans de gestió hidrològica que prioritzen l’augment del cabal ecològic i l’optimització de la depuració d’efluents de les plantes de tractament, garantint la seua reutilització segura i sostenible en el reg dels camps d’arròs. A més, s’han d’establir límits de nutrients més estrictes a nivell local al Parc Natural i dur a terme mesures de monitoratge i correcció en els possibles punts de contaminació detectats.
El Parc Natural de l’Albufera enfronta desafiaments ambientals significatius a causa de la intensificació del cultiu d’arròs i el seu impacte en la qualitat de l’aigua. Només mitjançant un enfocament col·laboratiu i una gestió acurada dels recursos hidrològics es podrà preservar este tresor ecològic mediterrani per a les generacions futures.
És fonamental desenvolupar plans de gestió hidrològica que prioritzen l’augment del cabal ecològic i l’optimització de la depuració d’efluents de les plantes de tractament, garantint la seua reutilització segura i sostenible en el reg dels camps d’arròs.
Lucía Vera Herrera és autora de la tesi doctoral «Connectivitat dinàmica i vulnerabilitat dels ecosistemes aquàtics en entorns agrícoles costaners: L’Albufera de València com a cas d’estudi» (Universitat de València, 2023).
