El reg i la vulnerabilitat del Parc Natural

Lucía Vera Herrera
28 agost, 2023
Colònies de cianobacteris acumulats en algunes zones de l'embarcador de la Gola del Pujol per efecte de la brisa, després d'una floració desmesurada a la tardor de 2019 (foto: Lucía Vera Herrera).

El Parc Natural de l’Albufera constitueix un aiguamoll mediterrani en el qual els diferents ecosistemes aquàtics presents en els seus 211.2 km² de superfície es troben connectats i influenciats entre ells de manera espacial i temporal. Esta connectivitat dinàmica entre les seues masses d’aigua naturals i artificials ha sigut avaluada en profunditat en un recent estudi que descriu la qualitat actual dels ambients aquàtics del Parc i els seus voltants, així com la influència de la gestió del reg dels arrossars en la seua degradació.

El cultiu de l’arròs és indubtablement la principal activitat agrícola desenvolupada al Parc Natural de l’Albufera. Este monocultiu cobreix el 70% de la superfície de l’aiguamoll, la qual cosa implica l’homogeneïtzació del paisatge i la reformulació i ajust de la gestió hidrològica perquè els cicles d’inundació afavorisquen el reg i el creixement del cereal.

Mitjançant una anàlisi fisicoquímica i biològica de mostres d’aigua recol·lectades en més de 50 punts dins i fora del parc, es va avaluar la qualitat ambiental dels principals ecosistemes aquàtics, inclòs el lluent de l’Albufera; les principals séquies de reg, i els rius Túria, Magre i Xúquer, així com les tres goles. Les mostres es van arreplegar a l’inici i al final del cicle de cultiu d’arròs en 2019 amb l’objectiu d’estudiar-ne la influència sobre la qualitat dels hàbitats aquàtics d’interés. La informació obtinguda va ser mapejada cartogràficament, el que va ajudar a geolocalitzar els sistemes aquàtics més degradats, possibles focus puntuals de contaminació i la influència global que exerceix l’actual gestió de l’aigua de reg sobre l’aiguamoll.

Arrossar inundat al nord de l’aiguamoll, durant l’inici del cultiu al juny de 2019. Presenta clares condicions d’enriquiment i proliferació de microalgues (foto: Lucía Vera Herrera).

L’impacte del cultiu de l’arròs en la qualitat de l’aigua

Entre maig i octubre, el cultiu d’arròs provoca una significativa entrada d’aigua dolça a l’aiguamoll que flueix a través de les diferents parcel·les d’arrossars i tancats fins a arribar al lluent. L’obertura de les goles genera en este un procés de llavat ràpid (rapid flushing) que temporalment redueix la terbolesa, la conductivitat i els nivells de matèria orgànica, nutrients i microalgues. No obstant això, malgrat este procés de rentada, no es van trobar diferències estadísticament significatives en els nivells de nutrients en tot l’aiguamoll, la qual cosa indica una contínua sobrecàrrega d’estos.

Per a fer-nos una idea de l’estat d’enriquiment que presenta l’àrea estudiada, els punts avaluats als rius Túria i Magre van presentar més de 5 i 2 mgN/L, respectivament, superant els nivells recomanats per a restablir l’estat mesotròfic de la llacuna, necessari per a la repoblació i assentament de macròfits i altres plantes aquàtiques. D’altra banda, les séquies de reg van ser les masses d’aigua més enriquides, en presentar el 21% dels seus punts una concentració de nitrogen total superior a 10 mgN/L, i el 5% una concentració de fòsfor total superior a 1 mgP/L, tots dos límits establits en el Reial decret 509/1996 de 15 de març, relatiu als abocaments d’aigües residuals en zones catalogades com a sensibles. Des d’una perspectiva ambiental, després d’avaluar l’estat tròfic de les aigües de l’aiguamoll segons els nivells de nitrogen, tots els ecosistemes mostrejats van presentar condicions eutròfiques o hipertròfiques, inclosos els punts dels rius. Esta degradació també es reflecteix en el Potencial Ecològic, el qual va rebre la pitjor qualificació per al 39% de les masses d’aigua estudiades, incloent més del 30% de les séquies del Parc Natural i tots els punts estudiats en la llacuna. Els resultats evidencien un sistema agrícola amb una xarxa hidrogràfica greument enriquida i on no es garanteix una entrada d’aigua de bona qualitat a través dels principals rius.Els resultats evidencien un sistema agrícola amb una xarxa hidrogràfica greument enriquida i on no es garanteix una entrada d’aigua de bona qualitat a través dels principals rius.

Els resultats evidencien un sistema agrícola amb una xarxa hidrogràfica greument enriquida i on no es garanteix una entrada d’aigua de bona qualitat a través dels principals rius.

Contrastos en la qualitat de l’aigua entre el nord i el sud

A nivell espacial, es va observar una clara diferència en la qualitat de l’aigua entre les zones nord i sud de l’aiguamoll. Al nord, els sectors de reg Horta Oest, Favara i Or van presentar majors nivells de nutrients dissolts com amoni, nitrits, nitrats i matèria orgànica. Estos sectors es caracteritzen per utilitzar part dels efluents tractats de les depuradores pròximes per a proveir l’aigua de reg dels arrossars, la qual cosa podria explicar la major degradació de les seues masses d’aigua. A més, en àrees pròximes a les EDAR de Pinedo, es va observar un gradient positiu de microalgues i carboni orgànic que progressa aigües avall fins a arribar al lluent, el qual actua com a embornal final abans d’alliberar nutrients i contaminants a la mar. Esta situació planteja interrogants sobre la sostenibilitat ambiental de reutilitzar estos efluents per a inundar els arrossars del nord durant el cultiu.

La importància de la connectivitat hidrològica per a aconseguir la restauració

Els resultats de l’estudi no sols van confirmar la connectivitat entre els ecosistemes aquàtics de l’aiguamoll, sinó que també van demostrar l’impacte d’esta interacció en les variables limnològiques de l’estany de l’Albufera. Això subratlla les complexes relacions de causa i efecte entre els diferents ecosistemes aquàtics. La connectivitat hidrològica no sols estructura els diversos hàbitats aquàtics i la riquesa biològica del Parc Natural, sinó que, com s’ha comprovat, influeix en la major vulnerabilitat de l’aiguamoll davant de les pressions humanes, especialment les relacionades amb l’activitat agrícola. Esta interconnexió converteix l’aiguamoll en un sistema dinàmic en constant canvi, on els contaminants i nutrients es transporten, dispersen i acumulen en els cossos d’aigua, agreujant la problemàtica de l’eutrofització.

La connectivitat hidrològica no sols estructura els diversos hàbitats aquàtics i la riquesa biològica del Parc Natural, sinó que, com s’ha comprovat, influeix en la major vulnerabilitat de l’aiguamoll davant de les pressions humanes, especialment les relacionades amb l’activitat agrícola.

La restauració d’este aiguamoll i la preservació dels seus valuosos atributs requereixen un ardu treball científic i polític que revalore la dinàmica hidrològica com un factor clau per al seu funcionament, riquesa i vulnerabilitat. És fonamental desenvolupar plans de gestió hidrològica que prioritzen l’augment del cabal ecològic i l’optimització de la depuració d’efluents de les plantes de tractament, garantint la seua reutilització segura i sostenible en el reg dels camps d’arròs. A més, s’han d’establir límits de nutrients més estrictes a nivell local al Parc Natural i dur a terme mesures de monitoratge i correcció en els possibles punts de contaminació detectats.

El Parc Natural de l’Albufera enfronta desafiaments ambientals significatius a causa de la intensificació del cultiu d’arròs i el seu impacte en la qualitat de l’aigua. Només mitjançant un enfocament col·laboratiu i una gestió acurada dels recursos hidrològics es podrà preservar este tresor ecològic mediterrani per a les generacions futures.

És fonamental desenvolupar plans de gestió hidrològica que prioritzen l’augment del cabal ecològic i l’optimització de la depuració d’efluents de les plantes de tractament, garantint la seua reutilització segura i sostenible en el reg dels camps d’arròs.

Imatge destacada: Colònies de cianobacteris acumulats en algunes zones de l’embarcador de la gola del Pujol per efecte de la brisa, després d’una floració desmesurada a la tardor de 2019 (foto: Lucía Vera Herrera).

Lucía Vera Herrera és autora de la tesi doctoral «Connectivitat dinàmica i vulnerabilitat dels ecosistemes aquàtics en entorns agrícoles costaners: L’Albufera de València com a cas d’estudi» (Universitat de València, 2023).

Versión en castellano:

El riego y la vulnerabilidad del Parque Natural

El Parque Natural de L’Albufera constituye un humedal mediterráneo en el que los diferentes ecosistemas acuáticos presentes en sus 211.2 km2 de superficie se encuentran conectados e influenciados entre ellos de forma espacial y temporal. Esta conectividad dinámica entre sus masas de agua naturales y artificiales ha sido evaluada en profundidad en un reciente estudio que describe la calidad actual de los ambientes acuáticos del Parque y sus alrededores, así como la influencia de la gestión del riego de los arrozales en su degradación.

El cultivo del arroz es indudablemente la principal actividad agrícola desarrollada en el Parque Natural de L’Albufera. Este monocultivo cubre el 70% de la superficie del humedal, lo que implica la homogenización del paisaje y la reformulación y ajuste de la gestión hidrológica para que los ciclos de inundación favorezcan el riego y el crecimiento del cereal.

Mediante un análisis fisicoquímico y biológico de muestras de agua recolectadas en más de 50 puntos dentro y fuera del parque, se evaluó la calidad ambiental de los principales ecosistemas acuáticos, incluido el lago de L’Albufera; las principales acequias de riego, y los ríos Turia, Magro y Júcar, así como las tres golas. Las muestras se recogieron al inicio y al final del ciclo de cultivo de arroz en 2019 con el objetivo de estudiar su influencia sobre la calidad de los hábitats acuáticos de interés. La información obtenida fue mapeada cartográficamente, lo que ayudó a geolocalizar los sistemas acuáticos más degradados, posibles focos puntuales de contaminación y la influencia global que ejerce la actual gestión del agua de riego sobre el humedal.

L’Albufera se enfrenta a desafíos ambientales significativos debido a la intensificación del cultivo de arroz y su impacto en la calidad del agua

El impacto del cultivo de arroz en la calidad del agua

Entre mayo y octubre, el cultivo de arroz provoca una significativa entrada de agua dulce en el humedal, que fluye a través de las diferentes parcelas de arrozales y tancats hasta llegar al lago. La apertura de las golas genera en este un proceso de lavado rápido (rapid flushing) que temporalmente reduce la turbidez, la conductividad y los niveles de materia orgánica, nutrientes y microalgas. Sin embargo, a pesar de este proceso de lavado, no se encontraron diferencias estadísticamente significativas en los niveles de nutrientes en todo el humedal, lo que indica una continua sobrecarga de estos.

Para hacernos una idea del estado de enriquecimiento que presenta el área estudiada, los puntos evaluados en los ríos Turia y Magro presentaron más de 5 y 2 mgN/L, respectivamente, superando los niveles recomendados para restablecer el estado mesotrófico de la laguna, necesario para la repoblación y asentamiento de macrófitos y otras plantas acuáticas. Por otro lado, las acequias de riego fueron las masas de agua más enriquecidas, al presentar el 21% de sus puntos una concentración de nitrógeno total superior a 10 mgN/L, y el 5% una concentración de fósforo total superior a 1 mgP/L, ambos límites establecidos en el Real Decreto 509/1996 de 15 de marzo, relativo a los vertidos de aguas residuales en zonas catalogadas como sensibles. Desde una perspectiva ambiental, tras evaluar el estado trófico de las aguas del humedal según los niveles de nitrógeno, todos los ecosistemas muestreados presentaron condiciones eutróficas o hipertróficas, incluidos los puntos de los ríos. Esta degradación también se refleja en el Potencial Ecológico, que recibió la peor calificación para el 39% de las masas de agua estudiadas, incluyendo más del 30% de las acequias del Parque Natural y todos los puntos estudiados en el lago. Los resultados evidencian un sistema agrícola con una red hidrográfica gravemente enriquecida y donde no se garantiza una entrada de agua de buena calidad a través de los principales ríos.

Los resultados evidencian un sistema agrícola con una red hidrográfica gravemente enriquecida y donde no se garantiza una entrada de agua de buena calidad a través de los principales ríos.

Los resultados evidencian un sistema agrícola con una red hidrográfica gravemente enriquecida y donde no se garantiza una entrada de agua de buena calidad a través de los principales ríos.

Contrastes en la calidad del agua entre el norte y el sur

A nivel espacial, se observó una clara diferencia en la calidad del agua entre las zonas norte y sur del humedal. En el norte, los sectores de riego Huerta Oeste, Favara y Oro presentaron mayores niveles de nutrientes disueltos como amonio, nitritos, nitratos y materia orgánica. Estos sectores se caracterizan por utilizar parte de los efluentes tratados de las depuradoras próximas para abastecer el agua de riego de los arrozales, lo que podría explicar la mayor degradación de sus masas de agua. Además, en áreas cercanas a las EDAR de Pinedo, se observó un gradiente positivo de microalgas y carbono orgánico que progresa aguas abajo hasta llegar al lago, que actúa como sumidero final antes de liberar nutrientes y contaminantes en el mar. Esta situación plantea interrogantes sobre la sostenibilidad ambiental de reutilizar estos efluentes para inundar los arrozales del norte durante el cultivo.

 La importancia de la conectividad hidrológica para lograr la restauración

Los resultados del estudio no solo confirmaron la conectividad entre los ecosistemas acuáticos del humedal, sino que también demostraron el impacto de esta interacción en las variables limnológicas del lago de L’Albufera. Esto subraya las complejas relaciones de causa y efecto entre los diferentes ecosistemas acuáticos. La conectividad hidrológica no solo estructura los diversos hábitats acuáticos y la riqueza biológica del parque, sino que, como se ha comprobado, influye en la mayor vulnerabilidad del humedal frente a las presiones humanas, especialmente las relacionadas con la actividad agrícola. Esta interconexión convierte el humedal en un sistema dinámico en constante cambio, donde los contaminantes y nutrientes se transportan, dispersan y acumulan en los cuerpos de agua, agravando la problemática de la eutrofización.

La conectividad hidrológica no solo estructura los diversos hábitats acuáticos y la riqueza biológica del parque, sino que, como se ha comprobado, influye en la mayor vulnerabilidad del humedal frente a las presiones humanas, especialmente las relacionadas con la actividad agrícola.

La conectividad hidrológica no solo estructura los diversos hábitats acuáticos y la riqueza biológica del parque, sino que, como se ha comprobado, influye en la mayor vulnerabilidad del humedal frente a las presiones humanas, especialmente las relacionadas con la actividad agrícola.

La restauración de este humedal y la preservación de sus valiosos atributos requieren un arduo trabajo científico y político que revalorice la dinámica hidrológica como un factor clave para su funcionamiento, riqueza y vulnerabilidad. Es fundamental desarrollar planes de gestión hidrológica que prioricen el aumento del caudal ecológico y la optimización de la depuración de efluentes de las plantas de tratamiento, garantizando su reutilización segura y sostenible en el riego de los campos de arroz. Además, se deben establecer límites de nutrientes más estrictos a nivel local en el Parque Natural y llevar a cabo medidas de monitorización y corrección en los posibles puntos de contaminación detectados.

Es fundamental desarrollar planes de gestión hidrológica que prioricen el aumento del caudal ecológico y la optimización de la depuración de efluentes de las plantas de tratamiento, garantizando su reutilización segura y sostenible en el riego de los campos de arroz.

El Parque Natural de L’Albufera enfrenta desafíos ambientales significativos debido a la intensificación del cultivo de arroz y su impacto en la calidad del agua. Solo mediante un enfoque colaborativo y una gestión cuidadosa de los recursos hidrológicos se podrá preservar este tesoro ecológico mediterráneo para las generaciones futuras.

Es fundamental desarrollar planes de gestión hidrológica que prioricen el aumento del caudal ecológico y la optimización de la depuración de efluentes de las plantas de tratamiento, garantizando su reutilización segura y sostenible en el riego de los campos de arroz.

LUCÍA VERA HERRERA

Autora de la tesis doctoral «Conectividad dinámica y vulnerabilidad de los ecosistemas acuáticos en entornos agrícolas costeros: La Albufera de Valencia como caso de estudio» (Universitat de València, 2023).

Share This