Fa a penes tres-cents anys, abans de l’expansió agrària iniciada en la segona meitat del segle XVIII, el llac de l’Albufera era molt més extens que ara. Llavors, els seus pobladors es dedicaven principalment a la pesca, els arrossars estaven limitats a algunes zones de la ribera del Xúquer i l’espai que hui ocupen estos, unes catorze mil hectàrees, era en gran part cobert d’aigua i de la vegetació pròpia dels aiguamolls naturals. Les illes del Palmar i l’Estell formaven una estreta llengua de terra que, croada per canals i passos entre el canyar, s’endinsava en el gran llac.
El Palmar era un xicotet poblat de barraques fetes amb atovons de canyes i fang on pescadors del Cabanyal, de Russafa i dels pobles riberencs de l’Albufera descansaven després de llargues jornades de treball. L’Estell era un pantà lluent i fronterer esguitat de mates de bovar i senillar on el bestiar pasturava a plaer, les garses instal·laven les seues colònies i dormidors, i els contrabandistes trobaven refugi.
En canvi, hui, el Palmar és un poble de cases d’una o dues plantes els baixos de les quals alberguen a sovint restaurants de cuina tradicional i on els pescadors, com les barraques, són una minoria amenaçada d’extinció. La vella i estreta illa de l’Estell és un gran tancat de vora 300 hectàrees d’arrossar entreteixit de séquies, fitat de casetes de motor i de marjal, i emmarcat per dos grans canals, les carreres de la Junça i la Reina, les quals desemboquen en l’estany de la Plana, vestigi d’aquell aiguamoll primitiu.
1. La Trilladora del Tocaio
La Trilladora del Tocaio és un dels edificis històrics del Palmar. Lligat tradicionalment a l’agricultura de l’arròs, la seua construcció data de principis del segle XX. Fins ací arribaven les barques de vela llatina carregades amb les garbes d’arròs acabat de segar. Dins de l’edifici, un «modern» artefacte mecànic separava l’arròs de la palla. La combustió de la palla feia funcionar la màquina de vapor que, al seu torn, posava en marxa la trilladora, tirant el fum pel gran fumeral. Amb l’arribada de les modernes recol·lectores, capaces de separar el gra de la palla per elles mateixes, les trilladores van deixar de ser necessàries. (Vegeu p. 23)
2.El Palmar
De tots els pobles de l’Albufera, el Palmar és el que més directament trau el cap a les seues aigües. Per tant, ha sigut tradicionalment el més exposat a les difícils condicions de vida de l’aiguamoll: febres epidèmiques, aïllament, absència d’electricitat i aigua potable… El Palmar era com una illa a la qual només podia accedir-se amb barca i, difícilment, amb carro, superant les séquies. Els tres ponts que l’uneixen per carretera a terra ferma no van ser construïts fins als anys trenta del segle passat.
Els seus primers pobladors van ser en la seua majoria pescadors del barri valencià de Russafa, els quals es van instal·lar ací amb les seues famílies a partir de la segona meitat del segle XVIII. En 1854, per exemple, al Palmar hi havia 65 barraques i una ermita. Els seus veïns van viure sempre en barraques fins que el progrés, que va facilitar l’accés a materials de construcció més manejables i resistents, i algunes contingències, com el gran incendi de 1885, van anar a poc a poc provocant la seua substitució per les noves cases de poble.
3. La barraca dels Arandes
La barraca va ser l’habitatge típic dels llauradors de l’horta de València i dels pescadors de l’Albufera. Per a la seua construcció s’empraven els materials de la zona. En el cas de l’Albufera, els més accessibles eren bàsicament la canya i el fang. I el borró per al sostre. Supervivent d’aquell incendi de 1885, la barraca dels Arandes és la més antiga de les poques que resten hui al poble, i l’única que encara conserva els seus murs de tova originals, de metre i mig d’alçària. Entre estos murs, hui incomprensiblement amenaçats de ruïna, sota la teulada armada de bigues i costelles de fusta i coberta de borró, ha viscut sempre, fins que va morir fa pocs anys, Antoniet el Guitarra.
4. La Comunitat de Pescadors
Documentada ja abans de la conquesta cristiana al segle XIII, la pesca en l’Albufera es remunta molt temps enrere, i va constituir sempre el principal aprofitament econòmic del llac. L’anguila, el llobarro i la llissa han sigut les captures més apreciades tradicionalment. Hui, l’anguila i la llissa encara es venen a la llotja del poble, i hi ha un projecte de recuperació del llobarro, però ja ningú viu només de la pesca. Com una manifestació cultural quasi residual, a la seu de la Comunitat de Pescadors del Palmar es continuen sortejant cada segon diumenge de juliol els puestos de pesca fixos de l’Albufera, els redolins. Així es fa des de temps immemorials.
5. El tancat de l’Estell
El tancat de l’Estell és una de les zones més característiques del Parc Natural de l’Albufera. Antiga illa, hui segueix abstreta enmig de la marjal. Durant segles, activitats com la recol·lecció de plantes, la ramaderia, la pesca, la caça i l’agricultura han determinat la fisonomia d’este espai. També els contrabandistes van utilitzar esta zona com a pas i com a refugi, afavorits per la presència dissuasiva de bous.
El cultiu de l’arròs va associat a continus canvis en el paisatge, sempre espectacular. Des de la fi de la tardor fins ben entrat l’hivern, la marjal roman inundada. Són els mesos de la perellonà: les comportes de les goles es tanquen i els nivells d’aigua en el llac i l’arrossar fan per igualar-se. Mediat l’hivern i acabada la temporada de caça, les comportes s’obrin, els motors es posen en marxa per a desguassar els camps i la terra queda llista per a ser llaurada. Al mes de maig, l’arrossar es cobreix novament d’aigua i se sembra. Els camps verdegen a la fi de la primavera i les espigues es van daurant durant l’estiu fins que, per setembre i octubre, se sega l’arròs i el cicle torna a començar.
6. El motor de Dalt
El motor de Dalt i el nucli de cases de l’Estell estan situats justament en el límit sud de la llengua de terra original que s’endinsava en el llac. La zona que es correspon amb aquella antiga illa, més aviat península, se situa lògicament per damunt del nivell de l’Albufera. Així, este motor, a diferència d’uns altres que s’empren en el desguàs, té la funció de bombar aigua de la carrera de la Reina a fi que esta supere la xicoteta elevació del terreny i puga distribuir-se per l’arrossar.
Fins que no va arribar l’electricitat a l’Estell, el motor de Dalt, també dit de Daniel, va funcionar amb màquina de vapor i motor de gasoil. I, abans, segurament hi hauria en este lloc una sénia. Si la porta està oberta i Palau, el motorista, està dins, l’excursionista respectuós no haguera de deixar passar l’oportunitat de preguntar-li i aprendre una miqueta.
7. Les cases de l’Estell
Este nucli de cases se situava en la punta sud de l’illa de l’Estell. La casa original, la qual es conserva en el centre, construïda a les darreries del segle XVIII, està recentment rehabilitada i conserva encara detalls d’un passat ramader, com els corrals amb les argolles que servien per a lligar els bous. La casa més pròxima al motor de Dalt es va construir més tard i es va convertir en la casa principal.
Una mica apartat d’estes antigues cases i els seus corrals, entre les naus i sitges de la SAT Muceval i l’empresa Arroz Tartana, destaquen dues barraques recentment reformades i, sobretot, l’edifici principal, la casa dels Gorets, construït a principis del segle XX segons certs cànons de l’arquitectura modernista.
8. Els motors de desguàs
A partir de les cases i corrals de l’Estell, el camí recorre el tancat i passa davant d’un seguit de casetes d’eines i motors de desguàs. El primer és el motor de Ramon o del Mig, que s’empra també per a bombar aigua a una xicoteta zona d’arrossar. Més enllà de la ruta, el motor dels Fondets s’alça en la zona més deprimida del tancat, molt prop d’on conflueixen les carreres de la Junça i la Reina, en una zona on es conserva un valuós reducte de vegetació palustre.
El motor de Rojas és un dels edificis més grans, en el qual destaquen els vestigis de l’antic moll on, durant la collita, es descarregaven les garbes de l’arròs segat, i el sequer on s’estenia ja trillat per al seu assecat. L’entorn del motor del Canyar va ser, fins ben entrat el segle XX, com també ho era la zona dels Fondets, una replaça o espai d’aigües lliures que encara no havia sigut enterrada per al cultiu de l’arròs.
De l’Albufera dels pescadors a l’Albufera dels llauradors
L’Albufera ha estat secularment sotmesa a una notable influència de la mar. De fet, abans que albufera va ser golf. A poc a poc, la restinga litoral es va anar tancant, però les aigües marines —i els peixos— arribaven a l’estany a través d’un antic pas natural, la gola de l’Albufera, controlat pels pescadors. L’aigua de la mar se sumava a les aportacions de les conques dels rius Xúquer i Túria fins que els agricultors, cada vegada més nombrosos, pendents que l’excés de sal no fera malbé les collites, es van fer amb la gestió hídrica del llac. Perquè els fóra més senzill, van construir les goles artificials actuals, dotades de comportes que impedeixen l’entrada d’aigua salada i permeten el desguàs de l’arrossar cap a la mar. En poc de temps, l’Albufera dels pescadors va passar així a convertir-se en l’Albufera dels agricultors. En el plànol de Juan Bautista Romero de 1761, es veu la punta de fletxa que conformaven el Palmar i l’Estell endinsant-se en l’Albufera.
Custòdia del territori
Des de 2011, mitjançant un acord de custòdia del territori amb la Comunitat de Regants de l’Estell i Rojas, i amb la col·laboració d’empreses i institucions com National Geographic, Loterías del Estado i GA Alimentaria, la Fundació Assut duu a terme iniciatives relacionades amb la integració i adequació de les pràctiques agrícoles, la recuperació del patrimoni, la gestió racional de la caça, la millora de l’hàbitat i la promoció d’activitats i usos compatibles amb l’agricultura. L’acord de custòdia contempla també l’execució de programes d’investigació i accions d’educació i divulgació que estiguen dirigits a millorar el coneixement i la implicació de la societat en la conservació d’este tipus d’espais. En la foto, esmorzar en juliol de 2011 per a la signatura de l’acord.
