[Entrevista associada al reportatge de portada del número 2 de L’Amfibi: Europa, l’Albufera i l’arrossar, tots pendents de la reforma de la Política Agrícola Comú]
—Quin balanç fas del darrer cicle de la PAC?
—La PAC fins ara no ha servit per a emprendre la reforma que requereix l’agricultura; més encara, la revolució necessària que ha de detindre el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat. La major part del territori està destinada a l’agricultura i moltes de les espècies depenen de l’estat del medi agrari.
—I per al cas concret de l’Albufera?
—Parlar de la PAC i l’Albufera és parlar sobretot de les mesures agroambientals que s’apliquen a l’arròs per a millorar la qualitat ambiental del cultiu i, en conseqüència, de l’aiguamoll. Però, amb l’esquema actual, les mesures agroambientals no tenen un altre efecte que complementar la renda dels agricultors arrossers.
—És un dels objectius d’esta política, lògicament.
—Vaja per davant que, perquè hi haja agricultura, ha d’haver-hi agricultors que es guanyen la vida amb ella. I per això hi ha unes ajudes directes. Però estes altres ajudes a les mesures agroambientals han de garantir la responsabilitat ambiental de l’arrossar, el qual és una peça clau per al funcionament de l’Albufera i per a aconseguir que el Parc Natural complisca amb el seu objectiu primer de conservar la biodiversitat.
—Fins a quin punt es compleix este objectiu?
—En SEO/BirdLife, concretament, tenim dades de censos i seguiments que revelen que les garses de l’Albufera, un grup d’aus la presència de les quals constitueix un indicador molt fiable de la qualitat de l’arrossar, donat que s’alimenten en ell, estan produint la meitat de polls que en els anys noranta, una època en què este espai no era precisament un exemple de bon estat ecològic.
—De què depèn que l’Albufera millore?
—Per a l’Albufera és essencial que hi haja les necessàries aportacions d’aigua de bona qualitat a l’aiguamoll. I la gestió d’estes aportacions ha de sostindre’s sobre tres pivots. Un és la pròpia normativa del Parc Natural, el PRUG, la qual ha de comprometre un maneig ambiental de l’aigua adequat, també en l’arrossar. Un altre és el Pla de Conca del Xúquer que, d’acord amb la Directiva Marc de l’Aigua, ha de garantir l’entrada dels cabals necessaris al sistema. I el tercer ho constitueix precisament la Política Agrícola que, mitjançant el Pla de Desenvolupament Rural (PDR), ha de definir les mesures agroambientals i la seua subvenció.
—Però esta taula de tres potes coixeja; el PRUG mateix porta una dècada sense validesa…
—Hi ha una deixadesa de funcions per part de la Conselleria, la qual hauria de definir en la norma de gestió d’un espai com este, inclòs en la Xarxa Natura 2000, les aportacions d’aigua necessàries. Tampoc l’altra pota, responsabilitat de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, atén les seues obligacions com deguera. I falta també que funcionen les ajudes del PDR, perquè l’adequada gestió de l’aigua té uns costos per als seus usuaris, els agricultors bàsicament, costos que haurien d’estar ben coberts per les agroambientals i altres ajudes directes associades al PDR, com les que corresponen pel fet de cultivar arròs en un espai de la Xarxa Natura 2000.
—Sembla simple, però no ho és.
—No ho és perquè el model de governança que haguera de fer possible una gestió conseqüent i eficaç, i una assumpció de responsabilitats efectiva per part de cada implicat, és equívoc i insuficient. Per exemple, dins de la Conselleria, qui maneja i reparteix els diners de les ajudes és el departament d’Agricultura, molt atent als interessos de les organitzacions agràries i molt poc permeable a les reivindicacions de caràcter ambiental. I, no obstant això, la responsabilitat pública que les mesures agroambientals siguen efectives recau en l’àrea de Medi Ambient.
—És un model pervers?
—Una regla bàsica de la governança i la gestió dels diners i els recursos públics és que cadascú rendisca comptes per la part que li toca. Si, per exemple, com passa a l’Albufera, els responsables d’Agricultura no ofereixen solucions al problema de la palla de l’arròs, però són els gestors del Parc Natural i els tècnics de Medi Ambient els qui es porten els pals, llavors ocorre que aquells mai faran bé el seu treball, perquè no pateixen les conseqüències de fer-lo malament.
—Passa, per exemple, amb la inundació hivernal, que es redueix any rere any.
—L’Albufera necessita bons períodes d’inundació. Tot té a vore amb l’aigua, perquè estem en un aiguamoll. La pròpia gestió de la palla és un assumpte de gestió de l’aigua. La palla en els tancats no es podreix perquè sí; la palla es podreix perquè hi ha molt de nivell d’inundació en els camps i això crea condicions d’anòxia, de falta d’oxigen. Tornant al principi, la realitat és que amb les agroambientals s’ha anat perdent a poc a poc la capacitat per a mantindre inundat l’arrossar.
«Per a l’Albufera és essencial que n’hi haja les necessàries aportacions d’aigua de bona qualitat»
—En parlar de la palla, sorgeix la qüestió de la crema.
—En casos concrets, la crema de la palla pot ser una opció, però de cap manera hauria d’estar contemplada, ni tan sols com a excepcionalitat, dins de les ajudes a les mesures agroambientals, perquè la crema no millora ambientalment l’arrossar. Hi ha un ventall d’opcions: rodar motors per a evitar anòxies, picar la palla i enterrar-la, retirar-la… Que existisca la possibilitat de cremar-la genera una pressió a favor de la crema, perquè la crema ix debades. Basta un misto.
—Llavors, els problemes no són conseqüència directa de la PAC, sinó de la seua aplicació a escala local.
—Ara per ara, les agroambientals no garanteixen que hi haja un període d’inundació suficient de l’arrossar. I és cert que això no depèn tant de la política agrícola en general com d’un ajust fi d’aplicació de les mesures sobre el terreny. L’actual reforma de la PAC manté un model general agrari insostenible, cert, però dóna llibertat a l’hora de prendre decisions a escala local que afavorisquen una millora ambiental de l’arrossar.
—Però la reforma de la PAC segueix promovent un model productivista de l’arrossar.
—La realitat de l’Albufera està determinada per la transformació de l’aiguamoll natural en arrossar, la qual cosa marca els períodes d’inundació i de desguàs i, per tant, les condicions de l’ecosistema. Ara mateix, la reducció de la disponibilitat d’aigua obliga a gestionar este territori d’una altra manera. I la nova PAC no respon a esta necessitat, no promou un cultiu ambientalment responsable que garantisca la rendibilitat per a l’agricultor.
—Pot l’arrosser de l’Albufera competir amb el d’altres zones on el cultiu no implica una necessitat de conservació de la biodiversitat?
—La competitivitat ací passa per traure partit de cultivar arròs en un espai natural protegit, per consolidar una marca lligada a la conservació del medi ambient. Passa per produir menys sense perdre rendibilitat. I a això han de dirigir-se les ajudes, a afavorir una producció de proximitat, amb menor cost energètic i ambiental i de major qualitat.
—Es tracta que l’arròs i el medi ambient isquen igualment beneficiats.
—El model agrícola actual no és bo ni per als agricultors ni per al medi ambient ni per al consumidor. I per tant cal transformar-lo. Per això, la governança és clau. No podem exigir a l’agricultor que siga un heroi, que deixe de guanyar diners per a millorar el medi ambient així sense més. Per això cal crear un entorn de governança i participació a partir del qual es definisquen uns objectius comuns, els mecanismes per a aconseguir-los, les garanties i el consens necessaris. El problema és que costa molt frenar les inèrcies i derrocar els prejudicis que impedeixen una política en el bon sentit, tendent al bé comú. Tal vegada no importe tant que la reforma de la PAC no siga tal, com que estiguem tots d’acord en quin és l’objectiu i quina la manera d’aconseguir-lo.
