Després de diversos anys amenaçant ruïna, a pesar que durant molt de temps ha sigut la millor conservada de tota l’Horta de València i l’Albufera, i després d’haver sigut adquirida pel Club Esportiu Empresarial Alcatí, promogut per Economia 3, la barraca històrica del tio Aranda, la més antiga del Palmar, ja està restaurada i oberta al públic. Segons els responsables, la recuperació té un doble propòsit: «un objectiu social, per a acostar la història d’estes construccions a les noves generacions, per a això s’obrirà al públic, i un objectiu empresarial, ja que serà seu de reunions empresarials».
Elisa Valero, sòcia i directora d’Economia 3, ha explicat que «la restauració ha durat diversos anys perquè s’ha dut a terme amb materials naturals, tal com es construïa fa tres segles». I, en este sentit, conta que «les canyes de la teulada, les fustes i tots els elements naturals han sigut tallats en lluna minvant d’hivern, que és quan la saba està adormida en les arrels, de manera que siguen menys atacables pels insectes», i que «les toves per a reparar els murs s’han fet amb terra mesclada amb palla d’arròs que cal deixar madurar al sol i el mateix ha ocorregut amb els paviments de calç i terra».
Supervivent del gran incendi
La barraca del tio Aranda, coneguda també al Palmar com la dels Arandes i la dels Guitarres —Antoniet el Guitarra hi va viure fins fa molt pocs anys—, va ser una de les que es va deslliurar de l’incendi que, a la segona meitat del segle XIX, va assolar el poble, habitat llavors per poc més que un centenar de veïns, reduint a cendres seixanta barraques. Els arquitectes encarregats de la restauració, Fernando Vegas i Camilla Mileto, de la Universitat Politècnica de València, han advertit durant el procés «diverses traces que ens fan pensar que data del segle XVIII, encara que no podem precisar si es va construir en 1750 o 1780, però amb tota exactitud és una de les més antigues de tota la Comunitat Valenciana». Durant els treballs, a més, van comprovar que originalment va tindre la clàssica forma arredonida per la part posterior, la «culata», una espècie d’absis rudimentari que, com ja va explicar Max Thede en la seua descripció etnogràfica de l’Albufera, en 1933, era un element típic de moltes d’estes construccions del Palmar.
Foto: La barraca restaurada (Economía 3).
