—A quins reptes s’enfronta primerament l’Albufera?
—El repte primer és millorar la qualitat de l’aigua per a revertir la situació d’eutròfia i contaminació: rebaixar els nivells de clorofil·la el màxim possible i, amb això, recuperar els macròfits i tota la cadena tròfica que n’hi havia a principis dels anys seixanta. A més, no només és una qüestió de qualitat, sinó també de quantitat. Hi ha uns recursos hídrics mínims que han d’arribar, fonamentalment des del Xúquer, però també des d’altres fonts de subministrament. S’ha d’aconseguir una renovació d’aigües del llac en un quantitat suficient per a garantir eixa qualitat. I, sobretot, per a garantir la perellonà, una inundació hivernal de la marjal el més ampla possible en temps i en espai.
—Com a president de la Junta Rectora, quins objectius t’has proposat per als anys vinents?
—Quan vaig acceptar el nomenament i vaig tindre les primeres converses, els membres de la Junta Rectora van manifestar-me que la institució havia servit per a ben poc. Així que la primera prioritat, compartida per tots, és que la Junta funcione com un òrgan de governança i que siga eficaç en la missió de resoldre conflictes i prendre decisions que influïsquen en la gestió. Darrere d’això, clar, hi ha la intenció finalista de contribuir a la millora de la qualitat ambiental i la conservació del parc natural.
—El teu antecessor en el càrrec, Víctor Navarro, va dimitir precisament per la inacció a la qual al·ludeixes. Com es converteix un òrgan inútil en un instrument eficaç?
—Promovent esta funció consultiva. En este sentit, un fet que ja s’ha produït és la creació de la comissió científica, conformada per investigadors de les dues universitats públiques i la Catòlica i d’altres centres, perquè assessore la Junta en qualsevol qüestió o debat que puga sorgir. La següent comesa serà elaborar unes ordenances internes que agilitzen el seu funcionament. Però sobretot, hem d’enfortir la cogovernança, reconstruir la confiança entre tots els que formen la comunitat albuferenca.
—Més enllà de la pròpia Junta, quines qüestions fonamentals afecten l’Albufera a curt termini?
—Hi ha una sèrie d’assumptes que seran crítics en els pròxims mesos, com és la redacció dels nous Pla Rector d’Ús i Gestió i Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals. Són les eines bàsiques de gestió. Però també és necessari avançar en la resolució del conflicte del maneig de la palla de l’arròs, a la qual està dedicant-se una comissió específica des de la Conselleria, i sobretot la millora dels sanejaments i el Col·lector Oest, la situació dels quals és la principal responsable de que l’Albufera encara mantinga les aigües opaques pròpies d’una situació d’eutròfia.
«La solució està clara i suscita un consens absolut. No podem tolerar que continue arribant aigua de claveguera a l’Albufera»
—Amb la millora del sanejament, tornem a la qüestió principal: la qualitat de l’aigua.
—Per al sanejament, la posada en funcionament dels tancs de tempesta associats al Col·lector Oest és clau. Esta intervenció està pendent d’un laudo arbitral que s’ha de fallar en gener i que permetria iniciar unes obres fonamentals per a evitar l’arribada d’aigües residuals en moments de pluja. Este seria el primer pas, però el segon i més important és solucionar els problemes del mateix Col·lector Oest, de manera que l’Albufera quede completament aïllada dels sanejaments urbans. Em consta que la Direcció General de l’Aigua ha elaborat un estudi que marcaria el full de ruta d’inversions pendents en esta direcció. Estes obres, que en breu es presentaran a la Junta Rectora, s’haurien d’executar amb una urgència màxima, perquè hem perdut una dècada d’inversions, de resultes fonamentalment de l’oblit inversor del govern central.
—Sembla des de fa temps que estiga tot a punt per a mamprendre la recuperació de l’Albufera, la qual se sap factible, però no hi ha manera de superar el darrer entrebanc.
—El darrer entrebanc ha sigut la falta d’inversió des de la crisi econòmica de 2008. La solució està clara i suscita un consens absolut entre tots els implicats. No podem tolerar que continue arribant aigua de claveguera a l’Albufera, i per a això necessitem la implicació coordinada de totes les administracions, des dels municipis fins al govern central, passant per la Generalitat. Si les obres es posen en marxa i rebem una aportació continuada dels sistemes fluvials que alimenten l’Albufera, l’ecosistema activarà processos espontanis de recuperació, com ha passat amb l’asprella que ha tornat al llac fa cinc anys després de quaranta d’absència.
—Hi ha consens en què l’objectiu és recuperar la qualitat de l’aigua, tornar a la situació anterior al procés de contaminació dels anys seixanta. Es pot plantejar la recuperació de l’Albufera sobre la realitat que hem conegut fins ara o deuríem d’acceptar alguns canvis probables?
—Els ecosistemes no són elements fòssils, i insistir en la recuperació d’una situació concreta de l’Albufera, d’un període determinat, és il·lusori. La imatge concreta de l’Albufera dels anys seixanta no pot tornar, per exemple, perquè han canviat moltes coses al seu voltant. Han canviat la societat, les infraestructures, el balanç hídric, el clima… En conseqüència, podrem tindre una Albufera amb una bona qualitat ecològica, que és l’objectiu realitzable amb què concloïa l’estudi de Mondría i Cifres de 2004, però no la mateixa dels anys seixanta. Tenim, com es diu en restauració, una imatge de referència per a un ecosistema, però això no vol dir que hàgem d’anar estrictament a eixa situació, perquè han canviat moltes coses en la nostra societat i en el nostre territori. A més, tenim per davant el repte gegantí de la pujada del nivell de la mar associada als processos de canvi climàtic.
—Respecte a esta amenaça de la salinització, potser algun dia la imatge de referència siga una Albufera d’aigües salobres com la que vam tindre a l’Edat Mitjana?
—D’ací a vint anys començarà a fer-se més present el risc de salinització. Bé, millor que de risc, parlem de canvi. L’Albufera evolucionarà presumiblement cap a un ecosistema amb una salinitat més elevada, en un procés associat a la pujada del nivell marí. I açò començarà a percebre’s en els tancats i en la regressió més marcada de la línia de costa… Una vegada solucionem els problemes de qualitat ambiental, este serà el principal desafiament. Caldrà adaptar-se al nou escenari climàtic. I potser ens vorem forçats a canviar la imatge de referència de la qual parlàvem adés. Treballar als ecosistemes, i singularment en contextos canviants com el que tenim per davant, exigeix esforços d’adaptació, que són més savis que els de resistència. Hem de passar d’un model de domini i domesticació de la naturalesa a un altre d’adaptació.
«Cal assumir determinades restriccions respecte dels nostres objectius particulars a favor d’un interès comú superior»
—En este sentit, el control dels nivells del lluent ja no està en mans de la Junta de Desagüe. Ara els gestiona la Conselleria per dictat de la Fiscalia. Com veus esta situació?
—Sempre he dit que és lamentable que l’administració judicial haja d’intervindre en l’Albufera. És un indicador de fracàs col·lectiu. Pense que el conflicte podria haver-se evitat obrint una institució històrica com és la Junta de Desagüe a altres membres, com ara per exemple els pescadors, entre d’altres. Hauria sigut preferible negociar i cogovernar, de la mà també de les administracions. La qüestió dels nivells és a més molt complexa, i la norma vigent té algunes rigideses que podrien millorar-se. La natura té uns ritmes i unes resiliències que no entenen de resolucions judicials, no funciona al dictat dels papers.
—Abans t’has referit als canvis socials. És un fet que la pressió de l’ús recreatiu està creixent, particularment a la Devesa.
—Hi ha la prova de les multitudinàries postes de sol al mirador del Pujol, del trànsit creixent de ciclistes i corredors per la Devesa, lògic tenint en compte que tenim València a un quart d’hora. Ací la clau serà regenerar el corredor anterior a la Devesa, al nord, per a que n’hi haja llocs atractius per a detindre’s abans. Potser abans que plantejar mesures dissuasives que poden ser molt conflictives, caldria pensar en regenerar i adequar per a ús públic els muntanyars al sud de Pinedo, on ja s’ha actuat parcialment i amb èxit, però hi queden zones molt degradades. Caldria crear espais alternatius a les zones del cor de la Devesa.
«Hi ha uns recursos hídrics mínims que han d’arribar, fonamentalment des del Xúquer»
—En alguna ocasió has dit que reconèixer la complexitat de l’Albufera podria estalviar moltes polèmiques estèrils entre els diversos agents socials. És possible la conciliació entre activitats tan dispars com l’agricultura, la caça, la conservació de la biodiversitat i el turisme?
—Evidentment és possible, encara que depèn de què entenem per conciliació. Sempre hi haurà qüestions que generen conflictes, i per això és interessant que disposem no només d’una cultura de negociació sinó que puguem fer efectiva eixa negociació per a resoldre els conflictes. Es tracta de crear una confiança suficient perquè hi haja negociació i que uns i altres puguem assumir determinades restriccions respecte dels nostres objectius particulars a favor d’un interès comú superior.
—Pel que fa a la gestió, creus que es dóna valor per igual als diferents ambients del parc natural des de l’Administració? Té la mateixa importància l’estany de l’Albufera que la marjal? Quin és el paper dels arrossers en el context del Parc Natural?
—Respecte a la primera qüestió, no es pot donar el mateix valor a cada ambient perquè no tots tenen les mateixes necessitats. És com als fills, a tots se’ls estima per igual però alguns necessiten més ajudes que altres, i estes necessitats van variant amb el temps. Respecte a la segona pregunta, és molt important que es done l’aliança necessària entre el sector arrosser i el sector ambientalista. I encara de vegades, en les reunions entre arrossers i ecologistes, s’escolten discursos de fa trenta o quaranta anys que hui no tenen sentit. En estos moments l’arròs no pot subsistir sense el Parc Natural i el Parc Natural no pot subsistir sense l’arrossar. Totes les possibles disputes van en detriment dels dos sectors. I totes les possibles aliances van a favor dels dos sectors.
