— Què té l’Albufera que no tinguen altres llocs?
— L’Albufera és un activador de la identitat valenciana de primer ordre. I Blasco Ibáñez en té molta «culpa». De fet, moltes narracions d’ara, tant entre la gent local com entre els guies turístics, en són un calc. Ell va aconseguir fixar la imatge que rebem de l’Albufera, del paisatge. Beatriz Santamarina Campos i jo hem triat el Palmar i el Saler; Sanmartín va triar el Palmar; Max Thede també. I així molts altres. Si férem un rastreig, tant pel que fa a la investigació científica com a la cultura popular —llibrets de falla, poemes, quadres, postals—, en trobaríem exemples a cabassades. La justificació científica és clara, però no és només una raó objectiva. Els mecanismes subjectius també actuen.
— I el Palmar, quina és esta imatge fixada?
El Palmar és pesca, redolí, anguila… Això és el que la gent espera quan visita el Palmar: reconéixer eixe poble de pescadors, una imatge relacionada amb el procés de patrimonialització, de turistificació… Al Palmar, a pesar de la crisi de la pesca, la identitat pescadora és molt més forta que l’arrossera o l’hostalera. Hi ha una disfunció, una desconnexió entre l’activitat i la identitat. La identitat del pescador preval en la percepció exterior, però sobretot internament. Al Palmar, els grups socials han vingut marcats per la pertinença o la no pertinença a la comunitat de pescadors.
— Ser o no ser pescador…
— O pescadora. Ací radica el conflicte, malament anomenat, de les dones del Palmar. Per a mi és senzillament el conflicte del Palmar. Parlem de pertinença o d’exclusió, de gaudir, o no, d’uns privilegis, una jerarquia i un reconeixement social, de la llibertat de ser pescador, home o dona. En una societat tan cohesionada, això té un impacte.
— Quin és l’objecte del llibre?
— No és un llibre sobre la pesca sinó sobre la memòria de la pesca. Un matís important, perquè no volíem només arreplegar materials, mides i formes de construcció de les eines o estris sinó que estàvem més interessades en recollir la vivència, el record de la vivència d’una generació de pescadors nascuts entre els anys vint i els trenta del segle passat, gent que, cap al 2010 en què es va fer el treball, estaven entre els setanta i els noranta anys d’edat.
«El pessimisme ha donat pas a una certa esperança. La clau és la qualitat de l’aigua, un assumpte que ha guanyat pes en l’agenda política»
— Eren els pescadors que tenien trenta o quaranta anys quan arribà el desarrollismo franquista i, una dècada després, la crisi ambiental de l’Albufera.
— És la gent que té records de com era el món tradicional de la pesca i l’arròs abans del desenvolupament econòmic, de la contaminació i de la posterior declaració del parc natural. Volíem fer prevaldre eixa memòria.
— El vostre treball és hereu de l’estudi de Sanmartín Arce.
Beatriz Santamarina és deixebla de Sanmartín, qui va fer un estudi del Palmar com a estructura social marcada per la pesca i l’agricultura de l’arròs. El nostre treball no és sobre el Palmar, sinó només sobre la pesca, la memòria del exercici de la pesca. Quan vam plantejar-lo, Beatriz era molt conscient del que estava passant generacionalment, de l’interès i la necessitat de fer-ne l’estudi.
— Era el moment d’assentar els records dels pescadors del Palmar i el Saler que, en molts casos, ja no hi són.
— És una generació que, respecte de les generacions anteriors, les que atén el professor Sanmartín, reconeix haver perdut una gran part de la informació etnotopogràfica, del coneixement i els sabers tradicionals. Perquè ells ja han viscut la navegació a motor, la pesca com a faena complementària d’una altra activitat en un altre sector, la comoditat d’un treball segur…
«Ara per ara, anar a pescar s’entén com a complement d’un altre ofici principal i, sobretot, com una manera de mantindre la tradició»
— La tradició es va perdent i, alhora, la memòria.
— En aquell moment, entre els anys 2008 i 2012, l’opinió general dels pescadors era que la seua activitat, esta pesca tradicional, ja no pagava la pena, que estava en vies d’extinció i que s’acabaria aviat. Més de vint anys després de la declaració del parc natural, la protecció de l’Albufera que ells mateixos recolzaren no havia servit per a res, no havia servit per a recuperar la qualitat de l’aigua i, amb ella, el recurs pesquer.
— I la bretxa generacional es va fent gran.
— Ara la realitat és una altra. El pessimisme ha donat pas a una certa esperança. La clau és la qualitat de l’aigua, un assumpte que ha guanyat pes en l’agenda política. Per exemple, el tio Boro «el de la tia Elisa» —Salvador Ferrer—, el pescador que tan generosament em va introduir i legitimar entre els altres amb els qui vaig parlar, reconeix, passat el temps, que uns pocs socis i sòcies de la comunitat podrien tornar ara a viure exclusivament de la pesca. I ho diu també Pepe Caballer, el jurat dels pescadors.
— Això està passant?
Això no passa, perquè no es tracta a soles d’anar a poc a poc recuperant la qualitat de l’aigua. És també la forma de vida i la consideració que es fa d’esta manera de guanyar-se la vida. Ara per ara, anar a pescar s’entén com a complement d’un altre ofici principal i, sobretot, com una manera de mantindre la tradició, de pervivència i d’oci. Arran de la Covid-19, en ser una activitat a l’aire lliure, es reforça de fet esta idea.
«Les implicacions positives que tindria sobre el conjunt de la societat el bon estat de l’Albufera i la recuperació d’una activitat tradicional i sostenible com la pesca no poden simplement dependre de la responsabilitat exclusiva dels pescadors»
— I, donades les circumstàncies, no canviarà esta mentalitat en un futur pròxim?
Els números són contraris a esta possibilitat, perquè en deu anys s’han perdut vint redolins. Però, conforme millore la qualitat de l’aigua, la pesca millorarà. Però, no depén només de factors com este ni de la voluntat de la Comunitat de Pescadors. Depén sobretot d’una acció concertada política i institucional dirigida a recuperar l’interès de l’activitat, a partir de subvencions i de polítiques d’ocupació que milloren les condicions del treball i l’ofici.
— Políticament, sembla que hi ha una preocupació per la recuperació de l’Albufera.
Així ha de ser. Ha d’haver condicions econòmiques i institucionals favorables, una estratègia de recuperació i conservació de la pesca basada en les externalitats ambientals positives per al medi ambient, la cultura i l’estructura socioeconòmica locals. Les implicacions positives que tindria sobre el conjunt de la societat el bon estat de l’Albufera i la recuperació d’una activitat tradicional i sostenible com la pesca no poden simplement dependre de la responsabilitat exclusiva dels pescadors.
