Una jornada de La Plaça (Debats) analitza les amenaces que afronta l’espai agrari metropolità i les condicions necessàries perquè continue tenint futur
«L’Horta, viva i amenaçada». El títol de la jornada organitzada pel col·lectiu La Plaça contenia, en realitat, la pregunta que va sobrevolar la sala d’actes del Col·legi Major Rector Peset la vesprada del passat 8 de juny: com és possible que un espai agrari sotmés des de fa dècades a la pressió urbanística, a la pèrdua de rendibilitat, a l’envelliment dels seus llauradors i llauradores i a canvis profunds en els sistemes alimentaris continue mantenint-se viu? I, al mateix temps, quines decisions poden acabar determinant si esta vitalitat es reforça o es debilita durant els anys vinents?
L’acte, presentat per Lorena Mulet, de Per l’Horta, va reunir mirades procedents de les organitzacions agràries, la universitat, l’administració local i les entitats i moviments d’estudi, divulgació i defensa del territori. En l’obertura de la sessió, Joan Olmos va recordar la recent adhesió de La Plaça a la xarxa estatal «No oblidar la DANA» i va reivindicar la necessitat de mantindre viva la reflexió sobre les conseqüències de la catàstrofe. També va evocar la figura de Vicent Sales, desaparegut recentment, president de la Fundació Assut i membre del col·lectiu Terra Crítica, recuperant un article en què advertia sobre l’abandó progressiu de l’activitat agrària i la tendència a convertir els espais productius en escenaris desconnectats de la seua funció original. A partir d’eixa referència, Olmos va recordar unes paraules del geògraf Vicenç Rosselló sobre la necessitat de no resignar-se davant la degradació dels espais agraris i de continuar reivindicant la dignitat de l’ofici de llaurador. Una reflexió que acabaria convertint-se en un dels fils conductors de tota la jornada.
Una amenaça que ve de lluny
Quan es parla de les amenaces que pesen sobre l’Horta, la primera imatge que apareix és la del creixement urbà. Lorena Mulet va recordar que, des dels anys seixanta, una part molt important de la superfície històrica de l’Horta ha desaparegut sota urbanitzacions, polígons industrials i infraestructures. Una transformació territorial que continua generant preocupació entre les entitats que treballen en la seua defensa.
Per a Per l’Horta, els canvis normatius produïts durant els darrers anys han afegit nous motius d’inquietud. La modificació de la Llei de l’Horta, la desaparició del Consell de l’Horta i els nous instruments urbanístics vinculats a la reconstrucció posterior a la DANA han reobert el debat sobre la protecció efectiva del sòl agrari.
Per a Per l’Horta, esta reforma ha reduït algunes de les garanties de protecció territorial existents fins ara i ha reobert la possibilitat d’introduir nous usos en sòl agrícola, una decisió que les entitats de defensa del territori observen amb preocupació.
«És impossible parlar de model de ciutat o de model territorial sense pensar en potenciar l’Horta i fer simbiosi amb ella»
Lorena Mulet, Per l’Horta
La preocupació també es va estendre al patrimoni construït. Durant el torn de paraules, diverses intervencions van lamentar la paralització del catàleg de proteccions associat al Pla d’Acció Territorial de l’Horta. Alqueries, camins, séquies i estructures històriques formen part d’un sistema territorial coherent que difícilment es pot entendre peça a peça. Sense una protecció global, advertiren, este patrimoni corre el risc de degradar-se o de quedar subordinat a usos allunyats de la seua funció agrària original.
Sense llauradors no hi ha Horta
Però la jornada va deixar clar des del principi que la principal amenaça no és només urbanística. Ferran Gregori, de La Unió, va insistir en una idea que va aparéixer repetidament durant tota la vesprada: l’Horta no pot existir sense persones que la treballen. L’agricultura és una activitat econòmica i, per tant, necessita generar rendes suficients perquè qui la practica puga viure amb dignitat.
Gregori va recordar que moltes de les dificultats actuals no provenen tant de la producció com del model comercial dominant. Mentre l’agroindústria, la distribució i els grans operadors continuen obtenint beneficis, una part important dels productors veu reduïda la seua capacitat de generar ingressos.
«Sense llauradors no hi ha Horta, però sense territori agrícola tampoc poden existir llauradors»
Ferran Gregori, La Unió
Segons va explicar, el debat no hauria de centrar-se tant en si l’agricultura té futur o no, sinó en quines condicions fan possible que les explotacions siguen viables. Des de la venda directa fins als circuits curts de comercialització, passant per iniciatives de diferenciació i promoció territorial, diverses experiències demostren que existixen alternatives capaces de generar valor afegit.
Al mateix temps, Gregori va invertir una idea sovint repetida. Si és cert que sense llauradors no hi ha Horta, també ho és que sense territori agrícola tampoc poden existir llauradors. La supervivència d’un element depén de l’altre.
La DANA i la memòria de l’aigua
Un dels moments més rellevants del debat va arribar amb la intervenció de Carme Melo, professora del Departament de Geografia de la Universitat de València. Partint de l’experiència de la DANA del 29 d’octubre de 2024, Melo va plantejar una reflexió que anava més enllà de l’episodi meteorològic. Les inundacions, va explicar, no es produïxen en el buit. Els seus efectes depenen de les característiques del territori sobre el qual actuen.
Durant gran part del segle XX, l’Horta va exercir funcions de drenatge, laminació i absorció de l’aigua. La progressiva substitució dels camps per superfícies urbanitzades ha reduït esta capacitat. Quan l’aigua arriba, troba carreteres, edificis, polígons industrials i zones impermeabilitzades en lloc de sòls agrícoles.
«Menjar-nos l’Horta ens ha portat al desastre, literalment»
Carme Melo, Universitat de València
Des d’esta perspectiva, la DANA també es pot interpretar com una advertència territorial. La destrucció progressiva de l’Horta no sols implica pèrdua de paisatge o de capacitat productiva; també incrementa la vulnerabilitat de l’àrea metropolitana davant fenòmens extrems que, segons la comunitat científica, seran cada vegada més freqüents en un context de canvi climàtic.
Per això, Melo va defendre que l’Horta ha de ser considerada part de la infraestructura verda metropolitana i un element essencial en qualsevol estratègia futura de gestió del risc.
El valor social de l’agricultura
Si la rendibilitat econòmica apareix com una condició imprescindible per al futur de l’Horta, diversos participants van advertir que no és l’únic factor en joc. Alba Herrero, de la Fundació Assut, va centrar la seua intervenció en els imaginaris socials que envolten el món agrari. Segons va explicar, durant dècades s’ha consolidat una visió que associa el progrés amb els entorns urbans i que tendeix a considerar les activitats agràries com una realitat secundària o residual.
Estes percepcions tenen conseqüències directes. Afecten l’autoestima col·lectiva del sector, dificulten la incorporació de noves generacions i contribueixen a la sensació de desconnexió entre ciutat i agricultura. Herrero va defendre la necessitat de recuperar el reconeixement social de la producció d’aliments i de posar en valor els coneixements acumulats pels llauradors i llauradores. Una tasca que implica no només el sector educatiu o les administracions, sinó també els mitjans de comunicació, la cultura i la societat en conjunt.
«El sentiment de menyspreu social cap al treball agrari també dificulta el relleu generacional»
Alba Herrero, Fundació Assut
No és casual que una de les últimes intervencions de la jornada acabara derivant cap a una idea aparentment anecdòtica però reveladora: la necessitat de generar nous referents culturals vinculats a l’Horta. Lorena Mulet ho va resumir amb humor proposant una hipotètica sèrie de Netflix protagonitzada per llauradors. La broma va provocar somriures, però apuntava a una qüestió de fons: és difícil imaginar relleu generacional si la societat deixa de considerar valuosa esta forma de vida.
Què es pot fer?
Les respostes van ser diverses, però van compartir alguns punts en comú. Des de l’administració local, Josep Manuel Pérez va defendre la necessitat de recuperar instruments que reconnecten producció i consum. La compra pública per a menjadors escolars, hospitals o servicis socials, els mercats de venda directa, la Tira de Comptar o els circuits curts de comercialització van aparéixer com a exemples de polítiques capaces de reforçar l’economia agrària local.
Altres intervencions van insistir en la necessitat d’enfortir la governança territorial, millorar la formació agrària, facilitar l’accés de joves al sector i impulsar una planificació més coherent entre producció, distribució i consum.
«L’alimentació hauria de ser considerada un sector estratègic de seguretat, igual que l’energia»
Josep Manuel Pérez, tècnic agroalimentari
També va aparéixer reiteradament la idea que les solucions difícilment arribaran des d’una única mesura. La rendibilitat econòmica, el reconeixement social, la protecció territorial, la comercialització, la formació i les polítiques públiques formen part d’un mateix sistema.
Durant el debat es van exposar exemples concrets que apunten en esta direcció. Gregori va citar experiències de venda directa que han permés a alguns productors millorar substancialment els seus ingressos, mentre que Pérez va reivindicar els mercats de l’Horta i la Tira de Comptar com a eines capaces d’acostar productors i consumidors. Altres intervencions van reclamar una major coherència entre les polítiques públiques i els objectius de protecció del territori, així com una aposta decidida per l’educació alimentària i el consum de proximitat.
Una realitat fràgil, però encara viva
La conclusió que va quedar surant en acabar la jornada és que l’Horta està lluny de ser un espai residual o condemnat a desaparéixer necessàriament. Continua viva perquè encara hi ha llauradors que hi treballen, perquè existixen experiències econòmiques que funcionen, perquè conserva una extraordinària capacitat productiva, perquè continua prestant importants servicis ambientals i perquè manté una xarxa de persones, col·lectius i institucions disposades a defendre-la.
Continua viva perquè encara produïx aliments, perquè conserva coneixements agraris acumulats durant generacions, perquè les seues séquies continuen estructurant el territori i perquè la DANA ha tornat a recordar la importància de les funcions que exercix més enllà de la producció agrícola.
Però esta vitalitat conviu amb amenaces reals. La pressió urbanística, la pèrdua de sòl agrari, la dificultat de generar rendes suficients, l’envelliment del sector, la falta de relleu generacional i la progressiva desconnexió entre ciutat i agricultura continuen condicionant el seu futur. La pregunta que plantejava el títol de la jornada va trobar així una resposta compartida. L’Horta continua viva perquè encara conserva les persones, els coneixements i les estructures que la fan possible. Que continue estant-ho en les pròximes dècades dependrà, en bona mesura, de la capacitat col·lectiva per reforçar allò que li dona vida i reduir les amenaces que continuen posant-la en risc.
El Pla Agrari, una assignatura pendent
Quan es parla de la Llei de l’Horta, sovint es dona per fet que la protecció del territori i la viabilitat de l’activitat agrària formen part d’un mateix debat. Ferran Gregori, responsable de La Unió, va insistir durant la jornada que convé distingir entre dos instruments diferents: la Llei de l’Horta i el Pla Agrari.
Segons va recordar, la llei naix principalment com una eina d’ordenació territorial destinada a preservar el sòl agrícola davant la pressió urbanística. El Pla Agrari, en canvi, havia de ser l’instrument encarregat de donar resposta als problemes econòmics i productius dels llauradors.
Per a Gregori, esta segona peça no va arribar a complir plenament la funció prevista. El representant de La Unió va explicar que el sector agrari va participar activament en la redacció de la llei, però que la seua implicació en l’elaboració del Pla Agrari va ser molt menor. De fet, va recordar que La Unió va presentar nombroses observacions i al·legacions i que finalment va votar en contra del document.
Una de les principals crítiques és que el Pla Agrari es va plantejar des d’una perspectiva massa general i sense un coneixement suficientment detallat de la realitat productiva de l’Horta. Qui produïx, què es produïx, a través de quins canals es comercialitza o quines necessitats tenen les explotacions són, segons Gregori, preguntes que haurien d’haver tingut un major protagonisme.
Del diagnòstic a les solucions
Més enllà de la crítica, Gregori va defensar la necessitat de reprendre el debat. A parer seu, el futur de l’Horta passa per desenvolupar projectes concrets capaços de millorar la rendibilitat de les explotacions. La venda directa, els mercats de proximitat, les iniciatives de diferenciació comercial o les activitats complementàries vinculades a l’agricultura apareixen com algunes de les vies possibles.
També va lamentar que no s’haguera aprofitat millor el reconeixement internacional SIPAM concedit per la FAO a l’Horta de València, una distinció que considera una oportunitat per reforçar la projecció exterior del territori i dels seus productes.
Per al representant de La Unió, la protecció del territori és imprescindible, però només serà efectiva si va acompanyada d’una activitat agrària viable. «Si solucionem la vida dels llauradors, salvarem l’Horta», va resumir durant el debat.
—
Imatge de capçalera: D’esquerra a dreta, Josep Manuel Pérez, Carme Melo, Lorena Mulet, Ferran Gregori i Alba Herrero (foto: L’Amfibi).
