La declaració del parc natural va canviar per sempre la història de l’aiguamoll. Quatre dècades després, la protecció jurídica és una realitat consolidada, però la recuperació ecològica continua reclamant actuacions que fa anys que compten amb un ampli suport científic i social.
Quan l’Albufera va ser declarada parc natural, la societat valenciana ja havia assumit que aquell aiguamoll excepcional necessitava una protecció urgent. Hui el debat és un altre. Ningú discutix la necessitat de conservar-lo; la qüestió és per què, després de dècades d’investigació, diagnòstics i consensos, l’estany continua lluny de recuperar el bon estat ecològic que encara recorden les persones que el van conéixer abans de la gran degradació dels anys setanta.
La destrucció com a origen de la protecció
El 8 de juliol de 1986, el Consell aprovava el decret que declarava l’Albufera parc natural. L’estany, la marjal i la Devesa arribaven a aquella data després de més de dos dècades de transformacions profundes.
L’origen d’aquell procés se situa en la riuada de 1957. Les inundacions impulsaren el desviament del Túria pel sud de València i la construcció de les infraestructures associades al Plan Sur. Les obres, executades entre 1965 i 1973, transformaren el territori metropolità i afavoriren la implantació d’indústries i el creixement urbà al llarg de la pista de Silla. Els abocaments augmentaren mentre les infraestructures de sanejament continuaven sent insuficients.
Els efectes d’aquells canvis es feren visibles en poc de temps. Joan Miquel Benavent, biòleg vinculat personal i professionalment a l’aiguamoll, recordava que el color de l’aigua de les séquies variava segons les indústries que hi abocaven. Vicent Moncholí, llaurador de Massanassa, evocava aigües tenyides de roig pels residus procedents de l’escorxador de la Ribera. Aquelles imatges descriuen una Albufera molt diferent de la que hui coneixem.
Les primeres veus d’alerta arribaren des del món científic. A finals dels anys seixanta, investigadors com Ignacio Docavo, Luis Pechuán, Miguel Gil Corell i José Mansanet advertien ja sobre la degradació de l’aiguamoll i reclamaven mesures de protecció. Les seues denúncies tingueren inicialment un ressò limitat, però contribuïren a documentar els canvis que experimentava l’estany.
La qüestió adquirí una dimensió pública en 1970. Aquell any, Félix Rodríguez de la Fuente dedicà dos programes de Vida salvaje a l’Albufera i a la Devesa. En el segon, emés el 28 de juny, immediatament abans de la retransmissió de la final de copa entre el Madrid i el València, mostrava peixos morts surant en l’aigua i advertia dels efectes dels abocaments industrials i agrícoles. Per a molts valencians, aquella emissió televisiva va ser la primera imatge de la degradació que patia l’aiguamoll.
Molts anys després, l’investigador Juan Soria, de la Universitat de València, trobaria en les imatges del primer satèl·lit Landsat una de les evidències més reveladores d’aquella crisi ecològica. El satèl·lit, llançat per la NASA el juliol de 1972, havia captat involuntàriament un dels canvis més significatius experimentats pel llac. Una imatge presa el 19 d’agost mostrava encara l’espessa vegetació aquàtica que envoltava la mata del Brossar. En una altra, captada el 16 de novembre del mateix any, menys de tres mesos després, aquella vegetació havia desaparegut. La seqüència constituïx un dels testimonis més precisos de la rapidesa amb què es produïren els canvis ecològics de l’Albufera.
La degradació de l’Albufera també apareix reflectida en el documental Biotopo, dirigit per Carles Mira el 1973. Mira mostrava canals d’aigües fosques, deixalles acumulades a les vores i llisses mortes entre els senillars.
El març de 1982, els alcaldes d’Alginet, Almussafes, Benifaió i Sollana reclamaren la construcció de col·lectors i depuradores per a reduir la contaminació que arribava a l’estany. La recuperació de l’Albufera formava part del debat públic.
Fa deu anys, amb motiu del trigèsim aniversari del parc natural, el llibre Trenta anys, trenta mirades (V. Llorens i B. Dies, Edicions 96 i Fundació Assut, 2017) recollia les converses mantingudes amb trenta persones estretament vinculades a la història recent de l’Albufera. Molts dels testimonis recuperats en este reportatge procedixen d’aquell treball.
El Saler per al poble
Mentre la contaminació deteriorava progressivament les aigües de l’Albufera, una altra transformació alterava el paisatge de la Devesa. El Pla d’Ordenació aprovat el 1964 preveia convertir el cordó litoral en una gran zona turística i residencial. Urbanitzacions, hotels, apartaments, aparcaments i nous vials havien de remodelar l’espai que separa l’Albufera de la mar.
Les actuacions començaren a executar-se durant la dècada dels anys seixanta. La construcció de carreteres, l’obertura de grans aparcaments i la urbanització de diversos sectors modificaren un paisatge que fins aleshores havia conservat gran part dels seus valors naturals. La desaparició de dunes i la fragmentació del bosc generaren una preocupació creixent entre científics, tècnics i ciutadans.
Carles Dolç, arquitecte urbanista vinculat als principals moviments ciutadans haguts a València, situava l’origen de la contestació en un grup reduït de persones que començaren a qüestionar públicament aquelles actuacions. Entre elles figuraven investigadors com els ja esmentats Docavo, Pechuán, Gil Corell i Mansanet, que advertien de les conseqüències que el procés urbanitzador podia tindre sobre la Devesa i l’Albufera. A les seues veus s’afegiren arquitectes, professors universitaris, estudiants i professionals de diferents àmbits.
Un dels moments decisius arribà el 1974 amb l’exposició «El Saler: dades per a una decisió col·lectiva» , organitzada en el Col·legi d’Arquitectes de València. La mostra reunia informació sobre l’estat de la Devesa, els projectes urbanístics en marxa i les possibles alternatives. Segons recordava Dolç, l’exposició contribuí a traslladar el debat a una part molt més àmplia de la societat valenciana.
Aquell mateix any, la mobilització eixí al carrer. La manifestació convocada sota el lema «El Saler per al poble» es desenvolupà en un context polític encara marcat per la dictadura. Les autoritats intentaren impedir-la i la jornada acabà amb intervencions policials. Amb el temps, aquella protesta es convertiria en una de les fites més conegudes de la història del moviment ciutadà valencià.
El periodista Francisco Pérez Puche recordava que la defensa de la Devesa transcendia la simple oposició a un projecte urbanístic. La reivindicació ambiental connectava amb una societat que començava a reclamar una major participació en les decisions públiques. La protecció del territori es convertia també en una expressió de les aspiracions democràtiques que emergien en els darrers anys del franquisme.
Els mitjans de comunicació contribuïren a amplificar aquell debat. Les informacions publicades en la premsa valenciana, especialment en Las Provincias, a partir de 1973, ajudaren a difondre arguments que fins llavors circulaven principalment en àmbits especialitzats. La defensa de la Devesa deixava de ser una preocupació limitada a científics i naturalistes per a convertir-se en una qüestió compartida per sectors cada vegada més amplis de la societat.
Quan arribaren els primers ajuntaments democràtics, la protecció de la Devesa i de l’Albufera comptava ja amb una base social consolidada. Aquell moviment ciutadà, protagonitzat en gran part per les associacions veïnals, acabaria trobant interlocutors en les noves institucions i obriria el camí cap a les iniciatives que desembocarien en la declaració del parc natural.
De la reivindicació al decret
L’arribada dels ajuntaments democràtics va obrir una etapa nova en la relació entre les institucions i l’Albufera. Les reivindicacions que durant anys havien circulat per àmbits científics, associatius i ciutadans començaren a trobar espais des d’on traduir-se en projectes i decisions concretes.
A València, l’alcalde Ricard Pérez Casado assumí la recuperació de la Devesa i la protecció de l’Albufera com una de les línies d’actuació del nou consistori. En aquell context es creà l’Oficina Devesa-Albufera, dirigida per Guillermo de Felipe, que es convertiria en una peça fonamental del procés.
Diversos testimonis coincidixen a assenyalar el paper determinant de Guillermo de Felipe. Carles Dolç el definia com la persona que va saber convertir en acció política i tècnica les idees que havien anat madurant durant els anys anteriors. El mateix Guillermo de Felipe recordava que els treballs de protecció i recuperació avançaven en paral·lel a una intensa activitat de planificació i estudi del territori.
Entre les tasques més complexes figurava la delimitació de l’espai que havia de quedar protegit. Ramón Dolz, tècnic en l’oficina Devesa-Albufera durant els primers anys, explicava que aquell treball obligà a recórrer sobre el terreny bona part de l’Albufera, identificar ullals i altres elements patrimonials sovint absents de la cartografia disponible. Per a fer-ho, els tècnics comptaren també amb el coneixement acumulat per persones que coneixien cada racó de l’aiguamoll.
La proposta de parc natural no es limitava a l’estany. Incorporava la Devesa, la marjal arrossera i nombrosos elements associats al funcionament ecològic de l’espai. Segons recordava Dolz, els criteris de delimitació perseguien protegir no sols els ecosistemes més evidents, sinó també els processos i usos tradicionals que havien modelat històricament el territori.
Els treballs culminaren el 8 de juliol de 1986 amb l’aprovació del decret de declaració del Parc Natural de l’Albufera. Per primera vegada, l’espai disposava d’una figura específica de protecció que reconeixia els seus valors ecològics i establia un marc institucional per a la seua gestió.
Quedava, però, una qüestió fonamental: aconseguir que aquella protecció fora assumida per sectors que observaven el nou parc amb recel i desconfiança.
Els anys de la desconfiança
La declaració del parc natural no va tancar el debat sobre el futur de l’Albufera. Per a molts sectors vinculats a l’agricultura, la pesca, la caça o la propietat de la terra, el nou marc de protecció generava incerteses que anaven molt més enllà de les consideracions ambientals.
Les reaccions no es feren esperar. Com recordava recentment Laura Ballester en una revisió de l’hemeroteca de Levante-EMV, la declaració del parc va provocar una resposta immediata de les cambres agràries i dels propietaris dels tancats, que expressaren públicament el seu desacord amb alguns aspectes de la declaració. Temien que les noves limitacions acabaren afectant l’activitat agrícola o restringint drets que consideraven consolidats des de feia generacions.
Blas Gimeno, president de la Comunitat de Regants de la Séquia de l’Or en el moment en què es va publicar aquell llibre sobre els trenta anys del parc natural, recordava aquell clima de recel. Segons explicava, molts agricultors interpretaven el parc natural com una iniciativa impulsada des de despatxos allunyats de la realitat quotidiana del territori. Les tensions arribaren a manifestar-se en gestos simbòlics que amb el temps han passat a formar part de la memòria oral d’aquells anys, com la retirada o destrucció d’alguns dels primers senyals instal·lats per identificar l’espai protegit.
Antonio Vizcaíno, que anys després es convertiria en una de les figures més vinculades a la conservació de la Devesa, recordava també les dificultats dels primers temps. La declaració havia creat un marc legal nou, però quedava pendent construir relacions de confiança entre administracions, agricultors, pescadors, caçadors i propietaris.
Aquell procés fou lent. La convivència diària entre els diferents actors del territori obligà a obrir espais de diàleg i negociació. La Junta Rectora es convertí en un dels principals escenaris d’eixe esforç compartit, no exempt de discrepàncies ni de moments de tensió.
Amb el pas dels anys, moltes de les reticències inicials es van anar matisant. La percepció del parc natural començà a canviar a mesura que agricultors, pescadors i gestors participaven en la definició de solucions per als problemes quotidians de l’Albufera. El consens no arribà de manera sobtada ni completa, però la protecció de l’espai deixà progressivament de ser vista com una amenaça i una usurpació.
Quatre dècades després, resulta difícil entendre la conservació de l’Albufera sense el paper que continuen exercint agricultors, pescadors, comunitats de regants i altres usuaris tradicionals del parc. Les seues posicions, però, no van ser homogènies des del principi. Mentre una part del sector agrari rebia la declaració del parc natural amb recel, els pescadors hi donaren suport perquè confiaven que la nova figura de protecció contribuiria a recuperar l’Albufera. Salvador Ferrer, el tio Boro, recordava, tanmateix, que aquella esperança es transformà amb el temps en una certa decepció davant la lentitud dels avanços en la millora de la qualitat de l’aigua, una reivindicació que continua present quaranta anys després.
Quaranta anys de parc
L’Albufera de 2026 és molt diferent de la que descrivien els testimonis dels anys setanta i vuitanta. La urbanització de la Devesa va quedar aturada, gran part dels seus valors ambientals han sigut recuperats i la protecció legal de l’espai s’ha consolidat al llarg de les últimes dècades.
La mateixa existència del parc apareix en moltes de les entrevistes com una de les principals conquestes d’aquell procés. Ramón Dolz arribava a afirmar que el gran triomf va ser, precisament, la seua declaració. Quaranta anys després, pocs qüestionen la necessitat de mantindre una figura de protecció sobre un dels aiguamolls més valuosos de la Mediterrània.
Això no significa que els problemes hagen desaparegut. La qualitat de l’aigua continua ocupant un lloc central en el debat sobre el futur de l’Albufera. Juan Soria recordava que els nivells de clorofil·la, després dels màxims registrats durant les dècades més crítiques, han experimentat una millora significativa, però també advertia que la recuperació ecològica de l’estany continua condicionada per la qualitat de les aportacions que hi arriben. La desconnexió definitiva dels abocaments urbans i industrials del sistema de séquies continua figurant entre les reivindicacions recurrents de científics i gestors.
Altres qüestions que ja apareixien en els debats dels anys vuitanta continuen presents. La gestió de l’aigua, la coordinació entre administracions, la compatibilitat entre conservació i activitats tradicionals o la necessitat d’una planificació actualitzada formen part encara de l’agenda del parc. El fet que el PORN i el PRUG continuen pendents d’aprovació definitiva és una mostra de la complexitat que acompanya la governança d’un espai compartit per múltiples interessos i administracions.
Tanmateix, hi ha una diferència fonamental respecte als primers anys. El consens sobre la necessitat de conservar l’Albufera és hui molt més ampli. Agricultors, pescadors, comunitats de regants, científics, tècnics i administracions continuen mantenint discrepàncies sobre qüestions concretes, però compartixen la convicció que el futur de l’estany, de la marjal i de la Devesa mereix una atenció especial.
Carles Sanchis Ibor, president de la Junta Rectora del Parc Natural de l’Albufera, apunta que moltes de les mancances detectades fa dècades continuen sense resoldre’s completament. La seua observació servix també per a entendre el significat d’esta commemoració. Els quaranta anys del parc natural permeten mirar arrere i valorar el camí recorregut, però sobretot recorden que la conservació de l’Albufera continua sent una tasca oberta, construïda dia a dia per les persones i institucions que mantenen una relació directa amb el territori.
Del decret a l’acció
La declaració del Parc Natural va representar un punt d’inflexió en la història de l’Albufera. Quaranta anys després, el debat ha canviat. El coneixement científic sobre el funcionament de l’aiguamoll i sobre les causes de la seua degradació és hui incomparablement més ampli que el de 1986. També ho és el consens al voltant de moltes de les mesures necessàries per a garantir-ne la recuperació.
Les inundacions provocades per la DANA del 29 d’octubre de 2024 reforçaren la necessitat d’accelerar eixe procés. Les jornades «L’Albufera. I ara què?», celebrades el novembre de 2025 per iniciativa de la Junta Rectora del parc natural, reuniren investigadors, tècnics, administracions i representants dels principals sectors vinculats al territori. D’aquell treball compartit va nàixer un document consensuat per la Comissió Científica de la Junta Rectora que fixa les prioritats per als pròxims anys. Entre altres qüestions, planteja culminar la desconnexió dels abocaments urbans i industrials del sistema de séquies, avançar en la restauració ecològica de l’estany i dels hàbitats associats, millorar la coordinació entre les administracions, consolidar un model de governança basat en el coneixement científic i la participació dels usuaris tradicionals, reforçar els sistemes de seguiment ambiental i adaptar l’Albufera als efectes del canvi climàtic.
En paral·lel, el procés iniciat perquè l’Albufera siga declarada Reserva de la Biosfera de la Unesco reflectix una manera d’entendre la conservació que va més enllà de la protecció jurídica. La candidatura, que compta amb el suport de la Junta Rectora, planteja un model basat en la convivència entre els valors naturals, les activitats tradicionals i el desenvolupament sostenible dels municipis que formen part del parc.
La commemoració dels quaranta anys arriba, per tant, en un moment singular. Els problemes que afecten l’Albufera estan identificats des de fa dècades i les línies d’actuació compten amb un ampli suport científic i tècnic. El repte principal ja no consistix a elaborar nous diagnòstics, sinó a transformar el coneixement acumulat en decisions i actuacions sostingudes, coordinades i prou ambicioses per a accelerar la recuperació de l’Albufera.
Moltes de les persones entrevistades en el llibre Trenta anys, trenta mirades encara van conéixer una Albufera d’aigües transparents, amb una vegetació submergida abundant i un funcionament ecològic molt diferent de l’actual. Aquell paisatge forma part de la memòria d’una generació. Quaranta anys després de la declaració del parc natural, el millor homenatge a totes les persones que han contribuït a protegir-lo des de la ciència, la gestió, el periodisme, l’agricultura, la pesca o el moviment ciutadà consistiria a fer possible que les noves generacions també tinguen l’oportunitat de conéixer una Albufera plenament recuperada des del punt de vista ecològic.
—
Imatge de capçalera: La boira sempre acaba escampant a l’Albufera. Els problemes que condicionen el futur de l’aiguamoll, en canvi, són persistents (foto: V. L. / Fundació Assut).
