Sueca: la naturalesa de la marjal

Vicent Llorens
3 juliol, 2022

L’arrossar conforma dues terceres parts del Parc Natural de l’Albufera. I, de tota esta superfície de prims, alters i tancats, quasi la meitat correspon al terme municipal de Sueca, la «ciutat arrossera d’Espanya». La marjal de Sueca —la Partida, li diuen ací—, on es cultiva cada any, entre la fi de la primavera i l’inici de la tardor, el preeminent cereal, ocupa un espai central en esta gran plana conformada per les deposicions del Xúquer i limitada per les serres de Corbera i Cullera, la mar Mediterrània i la mateixa Albufera.

Com passa amb molts deltes marins i aiguamolls costaners, este paisatge és conseqüència de la vella obstinació humana per dominar el medi i explotar els seus recursos. Si els pobles riberencs del llac van ser pescadors primer de tot, Sueca, a la vora del Xúquer, ha sigut agrícola. L’arrossar va nàixer del riu i va créixer alhora que ho feia la constel·lació de canals i séquies que conformen el característic artifici del regadiu. El sistema tradicional de reg i el cultiu van transformar un aiguamoll que, malgrat tot, va continuar sent aiguamoll.

I este és el gran valor de l’arrossar: la seua condició de suplent antròpic de l’aiguamoll natural, la seua sostenibilitat proverbial, la seua capacitat per aprofitar el recurs sense transformar del tot el medi. Que els temps a la marjal arrossera s’hagen basat tradicionalment en el cicle natural, amb una extensa inundació hivernal i estiatges no excessius, ha permès que el principal valor natural de l’espai —i el seu primer objecte de protecció i conservació—, les aus aquàtiques, haja pogut conviure durant segles amb llauradors i regants. La capital de l’arròs ha estat també la del parc natural.


1 ARRÒS I BIODIVERSITAT

Un llaurador replantant arròs (foto: V. L.).

Poques activitats estan tan íntimament lligades al medi natural com l’agricultura. A l’Albufera, el cultiu de l’arròs ha sigut determinant en el manteniment i l’equilibri del paisatge. De la seua pràctica sostenible depenen la conservació de l’aiguamoll i el bon estat de la biodiversitat associada. L’agricultor és, per tant, peça clau. I així la societat li ho ha de reconéixer i compensar. Les bones pràctiques agrícoles han de ser exigència i responsabilitat de tots.

2 L’ARROSSAR A L’ESTIU

Un picaport en un camp acabat de barrejar (foto: V. L.).

Durant el cicle de cultiu, entre els mesos de maig i octubre, els arrossars constitueixen l’hàbitat de moltes espècies de fauna i flora representatives del bon estat de l’agrosistema i, a més, beneficioses per a l’agricultura: invertebrats, granotes, rates penades i moltes aus, com les garses estivals, les gavines i xatracs, les camallongues… Altres, massa abundants, com el collverd, la polla d’aigua i el carranc roig americà poden arribar a ocasionar danys al cultiu. Són espècies oportunistes i poc exigents que proliferen al mateix temps que minva la qualitat ambiental.

3 L’AGROSISTEMA A L’HIVERN

Garsetes alimentant-se en un camp fanguejat (foto: V. L.)

Entre octubre i abril, fora de l’època de cultiu, l’arrossar és fonamental per a la conservació de la biodiversitat. Una inundació prolongada en el temps, pròxima als ritmes naturals, el manteniment del restoll després de la collita a les zones altes i el fangueig als tancats són pràctiques que afavoreixen la presència d’aus aquàtiques hivernants. La marjal de Sueca rep durant esta època moltes aus procedents del centre i el nord d’Europa.

4 L’ESTANY DE LA PLANA

Embarcador i caseta de pescadors a l’estany de la Plana (foto: V. L.)

Este lloc és vestigi del paisatge anterior a la transformació que suposà el regadiu. A l’època dels romans i encara molt després, el llac de l’Albufera ocupava gran part del que hui és l’arrossar. El depòsit de sediments provocat per les successives avingudes del Xúquer i l’aterrament de grans zones del llac associat a la colonització arrossera, principalment al llarg del segle XIX, van modificar per complet el paisatge. L’estany de la Plana encara conserva una apreciable massa d’aigua en la confluència de les dues grans carreres que dirigeixen les seues aigües cap a la gola del Perelló: les carreres de la Reina i la Junça.

5 EL TANCAT DE L’ILLA

El Tancat de l’Illa amb la casa de Lliberós de fons (foto: V. L.).

Vora l’estany de la Plana, prop del Perelló, el Tancat de l’Illa és una àrea transformada en aiguamoll artificial a partir d’un conjunt de camps d’arròs. Com el Tancat de la Pipa a Catarroja i el Tancat de Mília a Sollana, este aiguamoll funciona alhora com a reserva natural i filtre verd. D’una banda, recrea l’hàbitat original albuferenc. D’altra, depura i millora la qualitat de l’aigua que rep de l’EDAR de Sueca. A les bassetes del Tancat de l’Illa, es recupera la tortuga d’estany, cria l’agró roig i és segur observar el gall de canyar i la fotja.

6 LA MUNTANYETA DELS SANTS

La marjal de Sueca des de la Muntanyeta dels Sants (foto: V. L.).

És el mirador de Sueca i del seu horitzó, una insòlita fita de pedra calcària que s’eleva fins als 27 metres d’altitud al bell mig d’un vast i canviant llenç de camps d’arròs cosits per camins, motes i séquies: puzle de terra seca entre març i abril; espill d’aigua clara en maig, quan la sembra; tapís verd d’arròs a l’estiu, i, a l’hivern, aiguamoll en guaret, vedat de caça. El remata l’ermita dels Sants de la Pedra, del segle XVII, lloc d’advocació dels màrtirs Abdó i Senén, els benissants als qui la Sueca arrossera encomana cada estiu, a la fi de juliol, la protecció de les collites. A la muntanyeta es va este dia en romeria, preferentment amb carro, carreta o tartana. S’escolta missa —de campanya—, es canten els gojos i s’assisteix a la benedicció de les primícies de l’arròs, les primeres espigues.

7 L’ULLAL DE BALDOVÍ

Ullal de Baldoví amb la Muntanyeta darrere (foto: Sueca Turisme).

Entre 2004 i 2008, el Projecte Ullals (Life-Naturalesa), desenvolupat per la Generalitat amb la participació de l’Ajuntament de Sueca, va significar la recuperació i restauració de l’ullal de Baldoví i l’ullalet dels Sants, pròxims a la Muntanyeta dels Sants. Els ullals com estos, reduïts i confinats per la colonització arrossera, són brolladors d’aigua dolça i neta en els quals han sobreviscut espècies d’animals i plantes pràcticament desaparegudes dels aiguamolls valencians: invertebrats com la gambeta, peixos com el samaruc, rèptils com la tortuga d’estany i plantes com la trencadalla.

8 EL TANCAT DE L’ESTELL

Un tractor fanguejant al tancat de l’Estell (foto: V. L.).

Als confins del terme de Sueca pel nord-est, ja prop del Palmar, l’Estell és un dels tancats més extensos del parc natural. Els tancats són conjunts de camps d’arròs que se situen sobre terra guanyada a l’Albufera i que conformen unitats de reg. Atès que es troben per davall del nivell de la superfície del llac, estan voltats per una mota perimetral. En ella, una comporta en permet o impedeix la inundació per efecte directe de la gravetat. Durant segles, fins a l’arribada de l’arròs, este lloc va ser una illa, on activitats com la recol·lecció de plantes, la ramaderia, la pesca i la caça van determinar la seua fisonomia.

9 LA BALDOVINA

Casa de Baldoví, coneguda com la Baldovina o la Casota (foto: V. L.).

El tancat de Baldoví és una finca arrossera d’unes cent hectàrees —1.200 fanecades— d’extensió. Esta propietat agrícola guanyada al llac inclou un destacat conjunt arquitectònic, compost per una casa principal, coneguda com la Baldovina o la Casota, i els seus annexos: motor de reg i fumeral, sequer, graner, moll… La casa principal es va construir a la fi del segle XIX. L’edifici deu el seu nom a Maria Baldoví, representant d’una família burgesa de Sueca. A la marjal del terme, hi ha altres cases capdavanteres de noble passat i present incert: la casa dels Catalans, la de Caro, la de Lliberós…

10 ELS VEDATS

La marjal inundada a l’hivern (foto: V. L.).

A Sueca, la caça en els vedats tradicionals —el Vell i el Nou— és una modalitat cinegètica de gran arrelament. Normalment, les tirades es duen a terme durant vuit dissabtes compresos entre novembre i gener. Esta pràctica permet que una extensa superfície de la marjal romanga inundada durant estos mesos, la qual cosa implica que, fora dels dies de tirada, les condicions dels vedats siguen òptimes per a la presència d’aus aquàtiques.

11 EL REGADIU DEL XÚQUER

Casa dels Canos (foto: Sueca Turisme).

A l’assut de Sueca, obra hidràulica del segle XV, les aigües del riu fan represa i es deriven per les tres séquies que, des de la casa dels Canos i sobre la base d’una incipient xarxa islàmica —la qual no prenia l’aigua del riu—, constitueixen el germen de l’actual sistema de regadiu a esta banda de la Ribera del Xúquer. La séquia Major, la de Múzquiz i la sequieta Nova i totes les seues derivacions en forma de filloles, braçals, canals i escorredors, són fonament del paisatge i han sigut motor econòmic, social i cultural de Sueca. Des de les acaballes del segle XV i durant els tres segles següents, estes séquies van transformar un terreny ocupat fins llavors per cereals de secà en les grans partides arrosseres que hui coneixem: la Llonga, la Socarrada, el Malvinar, el Cavall…

12 LES GOLES

La gola del Rei (foto: V. L.).

El balanç hídric de l’Albufera està determinat en gran part per la gestió de l’arrossar. L’aigua entra al sistema o n’ix d’acord principalment amb els requeriments d’agricultors i regants. I en este joc d’obrir i tancar, els canals de desguàs a la mar tenen una funció clau. A Sueca, al Mareny de Barraquetes, la gola del Rei és el vestigi de la gran gola de l’Albufera, la que permetia originalment l’intercanvi d’aigües dolces i salades entre el llac i la mar. Per la seua banda, la del Perelló és la primera de les tres goles construïdes artificialment. Des de principis del segle XVIII, el seu flux d’un sol sentit, sempre cap a la mar, facilita la necessària evacuació de l’aigua que el regadiu introdueix al sistema.

13 LA CUINA DE LA MARJAL

Paella (foto: Sueca Turisme).

Les característiques del medi físic i el paisatge de l’Albufera han definit una cuina pròpia de l’aiguamoll. La gastronomia de la marjal arrossera està unida a la pesca d’aigua dolça, la caça d’aus aquàtiques i el conreu de l’arròs. Però, mentre l’ànec i l’anguila són fonaments comuns de la cuina a tots els aiguamolls mediterranis, l’arròs marca ací la diferència. La paella és el plat senyer, però hi ha d’altres, secs, melosos i caldosos, quasi tants com grans d’arròs admet un caldero, una olla o una cassola de fang.


La toponímia de Sueca

Portada del fullet (AVL).

El mapa que il·lustra este article, disseny de Josep Vicent Borràs, està basat en el treball realitzat per Antonio Carrasquer García i Jesús Campillo i Tomàs per al fullet Sueca, de la col·lecció Onomàstica, sèrie Toponímia dels Pobles Valencians, editat per la Secció d’Onomàstica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006).

Versión en castellano:

Sueca: la naturaleza del arrozal

El arrozal conforma dos terceras partes del Parque Natural de L’Albufera. Y, de toda esta superficie de prims, alters y tancats, casi la mitad corresponde al término municipal de Sueca, la «ciudad arrocera de España». El marjal de Sueca —la Partida, lo llaman aquí—, donde se cultiva cada año, entre el fin de la primavera y el inicio del otoño, el preeminente cereal, ocupa un espacio central en esta gran llanura conformada por las deposiciones del Júcar y limitada por las sierras de Corbera y Cullera, el mar Mediterráneo y la misma Albufera.

Como pasa con muchos deltas marinos y humedales costeros, este paisaje es consecuencia de la vieja obstinación humana por dominar el medio y explotar sus recursos. Si los pueblos ribereños del lago fueron pescadores antes que nada, Sueca, a orillas del Júcar, ha sido agrícola. El arrozal nació del río y creció al tiempo que lo hacía la constelación de canales y acequias que conforman el característico artificio del regadío. El sistema tradicional de riego y el cultivo transformaron un humedal que, a pesar de todo, continuó siendo humedal.

Y este es el gran valor del arrozal: su condición de suplente antrópico del humedal natural, su sostenibilidad proverbial, su capacidad para aprovechar el recurso sin transformar del todo el medio. Que los tiempos en el marjal arrocero se hayan basado tradicionalmente en el ciclo natural del humedal, con una extensa inundación invernal y estiajes no excesivos, ha permitido que el principal valor natural del espacio —y su primer objeto de protección y conservación—, las aves acuáticas, haya podido convivir durante varios siglos con agricultores y regantes. La capital del arroz lo ha sido también del parque natural.

 1. Arroz y biodiversidad

Pocas actividades están, como la agricultura, tan íntimamente ligadas al medio natural. En L’Albufera, el cultivo del arroz ha sido determinante en el mantenimiento y el equilibrio del paisaje. De su práctica sostenible dependen la conservación del humedal y el buen estado de la biodiversidad asociada. El agricultor es, por tanto, pieza clave. Y así la sociedad se lo debe reconocer y compensar. Las buenas prácticas agrícolas deben ser exigencia y responsabilidad de todos.

2. El arrozal en verano

Durante el ciclo de cultivo, entre los meses de mayo y octubre, los arrozales constituyen el hábitat de muchas especies de fauna y flora representativas del buen estado del agrosistema y, además, beneficiosas para la agricultura: invertebrados, ranas, murciélagos y muchas aves, como las garzas estivales, las gaviotas y charranes, las cigüeñuelas… Otras, demasiado abundantes, como el ánade real, la polla de agua y el cangrejo rojo americano pueden llegar a ocasionar daños al cultivo. Son especies oportunistas y poco exigentes que proliferan a la par que disminuye la calidad ambiental.

3. El agrosistema en invierno

Entre octubre y abril, fuera de la época de cultivo, el arrozal es fundamental para la conservación de la biodiversidad. Una inundación prolongada en el tiempo, cercana a los ritmos naturales, el mantenimiento del rastrojo tras la cosecha en las zonas altas y el fangueado en los tancats son prácticas que favorecen la presencia de aves acuáticas invernantes.  El marjal de Sueca recibe durante esta época muchas aves procedentes del centro y el norte de Europa.

4. L’Estany de la Plana

Este lugar es vestigio del paisaje anterior a la transformación que supuso el regadío: en época de los romanos y aún mucho después, el lago de L’Albufera ocupaba gran parte de lo que hoy es el arrozal. El depósito de sedimentos provocado por las sucesivas avenidas del Júcar y el aterramiento de grandes zonas del lago asociado a la colonización arrocera, principalmente a lo largo del siglo XIX, modificaron por completo el paisaje. L’Estany de la Plana aún conserva una apreciable masa de agua en la confluencia de las dos grandes carreras que dirigen sus aguas a la Gola del Perelló: la Carrera de la Reina y la Carrera de la Junça.

5. El Tancat de l’Illa

A orillas del Estany de la Plana, cerca de El Perelló, el Tancat de l’Illa es un área transformada a partir de un conjunto de campos de arroz en un humedal artificial. Como el Tancat de la Pipa en Catarroja y el Tancat de Mília en Sollana, este humedal funciona a la vez como reserva natural y filtro verde. Por un lado, recrea el hábitat original. Por el otro, depura y mejora la calidad del agua que recibe de la EDAR de Sueca. En las pequeñas lagunas del Tancat de l’Illa, se recupera el galápago europeo, cría la garza imperial y es seguro observar el calamón y la focha.

6. La Muntanyeta dels Sants

Es el mirador de Sueca y su horizonte, un insólito hito de piedra caliza que se eleva hasta los 27 metros de altitud en medio de un vasto y cambiante lienzo de campos de arroz cosidos por caminos, motas y acequias: puzle de tierra seca entre marzo y abril; espejo de agua clara en mayo, cuando la siembra; tapiz verde de arroz en verano, y, en invierno, humedal en barbecho, vedat de caza. Lo remata la Ermita dels Sants de la Pedra, del siglo XVII, sitio de advocación de los mártires Abdón y Senén, los benissants a quienes la Sueca arrocera encomienda cada verano, a finales de julio, la protección de sus cosechas. A la «muntanyeta» se va ese día en romería, preferentemente en carro, carreta o tartana. Se oye misa —de campaña—, se cantan gozos y se asiste a la bendición de las primicias del arroz, las primeras espigas.

 7. L’Ullal de Baldoví

Entre 2004 y 2008, el Projecte Ullals (Life-Naturaleza), desarrollado por la Generalitat con la participación del Ayuntamiento de Sueca, significó la recuperación y restauración del Ullal de Baldoví y el Ullalet dels Sants, en las proximidades de la Muntanyeta dels Sants. Los ullals como estos, reducidos y confinados por la colonización arrocera, son manantiales de agua dulce y limpia en los que han sobrevivido especies de animales y plantas prácticamente desaparecidas de los humedales valencianos: invertebrados como la gambeta, peces como el samaruc, reptiles como el galápago europeo y plantas como la trencadalla.

8. El Tancat de l’Estell

En los confines del término de Sueca por el noreste, ya cerca de El Palmar, L’Estell es uno de los tancats más extensos del parque natural. Los tancats son conjuntos de campos de arroz que se sitúan sobre tierra ganada a L’Albufera y que constituyen unidades de riego. Dado que se encuentran por debajo del nivel de la superficie del lago, están cercados por una mota perimetral. En ella, una compuerta impide o permite su inundación por efecto directo de la gravedad. Durante siglos, hasta la llegada del arroz, este lugar fue una isla, donde actividades como la recolección de plantas, la ganadería, la pesca y la caza determinaron su fisonomía.

9. La Baldovina

El Tancat de Baldoví es una finca arrocera de unas cien hectáreas —1.200 hanegadas— de extensión. Esta propiedad agrícola, ganada en sus tiempos al lago, incluye un destacado conjunto arquitectónico, compuesto por una casa principal, conocida como La Baldovina o La Casota, y sus anexos: motor de riego y chimenea, secadero, almacén, muelle… La casa principal se construyó a finales del siglo XIX. El edificio debe su nombre a María Baldoví, representante de una familia burguesa de Sueca. En el marjal del término, hay otras casas señeras de noble pasado y presente incierto: la Casa dels Catalans, la de Caro, la de Lliberós…

10. Los vedats

En Sueca, la caza en los vedats tradicionales —el Vedat Vell y el Vedat Nou— es una modalidad cinegética de gran arraigo. Normalmente, las tiradas se llevan a cabo durante ocho sábados comprendidos entre noviembre y enero. Esta práctica permite que una extensa superficie del marjal permanezca inundada durante estos meses, lo cual implica que, fuera de los días de tirada, las condiciones de los vedats sean óptimas para la presencia de aves acuáticas.

11. El regadío del Júcar

En el azud de Sueca, obra hidráulica del siglo XV, las aguas del río se represan y derivan por las tres acequias que, desde la Casa dels Canos y sobre la base de una incipiente red islámica —que no tomaba el agua del río—, constituyen el germen del actual sistema de regadío a esta parte de la Ribera del Júcar. La Acequia Mayor, la Acequia de Múzquiz y la Sequieta Nova y todas sus derivaciones en forma de filloles, braçals, canales y escorredors, son fundamento del paisaje y han sido motor económico, social y cultural de Sueca. Desde finales dels siglo XV y durante los tres siglos siguientes, estas acequias transformaron un terreno ocupado hasta entonces por cereales de secano en las grandes partidas arroceras que hoy conocemos: la Llonga, la Socarrada, el Malvinar, el Cavall…

12. Las golas

El balance hídrico de L’Albufera está determinado en gran parte por la gestión del arrozal. El agua entra al sistema o sale de él de acuerdo principalmente con los requerimientos de agricultores y regantes. Y en este juego de abrir y cerrar, los canales de desagüe al mar tienen una función clave. En Sueca, en el Mareny de Barraquetes, la Gola del Rei es el vestigio de la gran Gola de l’Albufera, la que permitía originalmente el intercambio de aguas dulces y saladas entre el lago y el mar. Por su parte, la de El Perelló es la primera de las tres construidas artificialmente. Desde principios del siglo XVIII, su flujo de un solo sentido, siempre hacia el mar, facilita la necesaria evacuación del agua que el regadío introduce al sistema.

13. La cocina del marjal

Las características del medio físico y el paisaje de L’Albufera han definido una cocina específica del humedal. La gastronomía del marjal arrocero está unida a la pesca de agua dulce, la caza de aves acuáticas y el cultivo del arroz. Pero, mientras el pato y la anguila son fundamentos comunes de la cocina en los humedales mediterráneos, el arroz marca aquí la diferencia. La paella es el plato estrella, pero hay otros, secos, melosos y caldosos, casi tantos como granos de arroz admite un caldero, una olla o una cazuela de barro.

La toponimia de Sueca

El mapa que encabeza este artículo, diseño de Josep Vicent Borràs, está basado en el trabajo realizado por Antonio Carrasquer García y Jesús Campillo i Tomàs para el folleto Sueca, de la colección Onomàstica, serie Toponímia dels Pobles Valencians, editado por la Secció d’Onomàstica de la Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006).

Share This