L’arrossar conforma dues terceres parts del Parc Natural de l’Albufera. I, de tota esta superfície de prims, alters i tancats, quasi la meitat correspon al terme municipal de Sueca, la «ciutat arrossera d’Espanya». La marjal de Sueca —la Partida, li diuen ací—, on es cultiva cada any, entre la fi de la primavera i l’inici de la tardor, el preeminent cereal, ocupa un espai central en esta gran plana conformada per les deposicions del Xúquer i limitada per les serres de Corbera i Cullera, la mar Mediterrània i la mateixa Albufera.
Com passa amb molts deltes marins i aiguamolls costaners, este paisatge és conseqüència de la vella obstinació humana per dominar el medi i explotar els seus recursos. Si els pobles riberencs del llac van ser pescadors primer de tot, Sueca, a la vora del Xúquer, ha sigut agrícola. L’arrossar va nàixer del riu i va créixer alhora que ho feia la constel·lació de canals i séquies que conformen el característic artifici del regadiu. El sistema tradicional de reg i el cultiu van transformar un aiguamoll que, malgrat tot, va continuar sent aiguamoll.
I este és el gran valor de l’arrossar: la seua condició de suplent antròpic de l’aiguamoll natural, la seua sostenibilitat proverbial, la seua capacitat per aprofitar el recurs sense transformar del tot el medi. Que els temps a la marjal arrossera s’hagen basat tradicionalment en el cicle natural, amb una extensa inundació hivernal i estiatges no excessius, ha permès que el principal valor natural de l’espai —i el seu primer objecte de protecció i conservació—, les aus aquàtiques, haja pogut conviure durant segles amb llauradors i regants. La capital de l’arròs ha estat també la del parc natural.
1 ARRÒS I BIODIVERSITAT
Poques activitats estan tan íntimament lligades al medi natural com l’agricultura. A l’Albufera, el cultiu de l’arròs ha sigut determinant en el manteniment i l’equilibri del paisatge. De la seua pràctica sostenible depenen la conservació de l’aiguamoll i el bon estat de la biodiversitat associada. L’agricultor és, per tant, peça clau. I així la societat li ho ha de reconéixer i compensar. Les bones pràctiques agrícoles han de ser exigència i responsabilitat de tots.
2 L’ARROSSAR A L’ESTIU
Durant el cicle de cultiu, entre els mesos de maig i octubre, els arrossars constitueixen l’hàbitat de moltes espècies de fauna i flora representatives del bon estat de l’agrosistema i, a més, beneficioses per a l’agricultura: invertebrats, granotes, rates penades i moltes aus, com les garses estivals, les gavines i xatracs, les camallongues… Altres, massa abundants, com el collverd, la polla d’aigua i el carranc roig americà poden arribar a ocasionar danys al cultiu. Són espècies oportunistes i poc exigents que proliferen al mateix temps que minva la qualitat ambiental.
3 L’AGROSISTEMA A L’HIVERN
Entre octubre i abril, fora de l’època de cultiu, l’arrossar és fonamental per a la conservació de la biodiversitat. Una inundació prolongada en el temps, pròxima als ritmes naturals, el manteniment del restoll després de la collita a les zones altes i el fangueig als tancats són pràctiques que afavoreixen la presència d’aus aquàtiques hivernants. La marjal de Sueca rep durant esta època moltes aus procedents del centre i el nord d’Europa.
4 L’ESTANY DE LA PLANA
Este lloc és vestigi del paisatge anterior a la transformació que suposà el regadiu. A l’època dels romans i encara molt després, el llac de l’Albufera ocupava gran part del que hui és l’arrossar. El depòsit de sediments provocat per les successives avingudes del Xúquer i l’aterrament de grans zones del llac associat a la colonització arrossera, principalment al llarg del segle XIX, van modificar per complet el paisatge. L’estany de la Plana encara conserva una apreciable massa d’aigua en la confluència de les dues grans carreres que dirigeixen les seues aigües cap a la gola del Perelló: les carreres de la Reina i la Junça.
5 EL TANCAT DE L’ILLA
Vora l’estany de la Plana, prop del Perelló, el Tancat de l’Illa és una àrea transformada en aiguamoll artificial a partir d’un conjunt de camps d’arròs. Com el Tancat de la Pipa a Catarroja i el Tancat de Mília a Sollana, este aiguamoll funciona alhora com a reserva natural i filtre verd. D’una banda, recrea l’hàbitat original albuferenc. D’altra, depura i millora la qualitat de l’aigua que rep de l’EDAR de Sueca. A les bassetes del Tancat de l’Illa, es recupera la tortuga d’estany, cria l’agró roig i és segur observar el gall de canyar i la fotja.
6 LA MUNTANYETA DELS SANTS
És el mirador de Sueca i del seu horitzó, una insòlita fita de pedra calcària que s’eleva fins als 27 metres d’altitud al bell mig d’un vast i canviant llenç de camps d’arròs cosits per camins, motes i séquies: puzle de terra seca entre març i abril; espill d’aigua clara en maig, quan la sembra; tapís verd d’arròs a l’estiu, i, a l’hivern, aiguamoll en guaret, vedat de caça. El remata l’ermita dels Sants de la Pedra, del segle XVII, lloc d’advocació dels màrtirs Abdó i Senén, els benissants als qui la Sueca arrossera encomana cada estiu, a la fi de juliol, la protecció de les collites. A la muntanyeta es va este dia en romeria, preferentment amb carro, carreta o tartana. S’escolta missa —de campanya—, es canten els gojos i s’assisteix a la benedicció de les primícies de l’arròs, les primeres espigues.
7 L’ULLAL DE BALDOVÍ
Entre 2004 i 2008, el Projecte Ullals (Life-Naturalesa), desenvolupat per la Generalitat amb la participació de l’Ajuntament de Sueca, va significar la recuperació i restauració de l’ullal de Baldoví i l’ullalet dels Sants, pròxims a la Muntanyeta dels Sants. Els ullals com estos, reduïts i confinats per la colonització arrossera, són brolladors d’aigua dolça i neta en els quals han sobreviscut espècies d’animals i plantes pràcticament desaparegudes dels aiguamolls valencians: invertebrats com la gambeta, peixos com el samaruc, rèptils com la tortuga d’estany i plantes com la trencadalla.
8 EL TANCAT DE L’ESTELL
Als confins del terme de Sueca pel nord-est, ja prop del Palmar, l’Estell és un dels tancats més extensos del parc natural. Els tancats són conjunts de camps d’arròs que se situen sobre terra guanyada a l’Albufera i que conformen unitats de reg. Atès que es troben per davall del nivell de la superfície del llac, estan voltats per una mota perimetral. En ella, una comporta en permet o impedeix la inundació per efecte directe de la gravetat. Durant segles, fins a l’arribada de l’arròs, este lloc va ser una illa, on activitats com la recol·lecció de plantes, la ramaderia, la pesca i la caça van determinar la seua fisonomia.
9 LA BALDOVINA
El tancat de Baldoví és una finca arrossera d’unes cent hectàrees —1.200 fanecades— d’extensió. Esta propietat agrícola guanyada al llac inclou un destacat conjunt arquitectònic, compost per una casa principal, coneguda com la Baldovina o la Casota, i els seus annexos: motor de reg i fumeral, sequer, graner, moll… La casa principal es va construir a la fi del segle XIX. L’edifici deu el seu nom a Maria Baldoví, representant d’una família burgesa de Sueca. A la marjal del terme, hi ha altres cases capdavanteres de noble passat i present incert: la casa dels Catalans, la de Caro, la de Lliberós…
10 ELS VEDATS
A Sueca, la caça en els vedats tradicionals —el Vell i el Nou— és una modalitat cinegètica de gran arrelament. Normalment, les tirades es duen a terme durant vuit dissabtes compresos entre novembre i gener. Esta pràctica permet que una extensa superfície de la marjal romanga inundada durant estos mesos, la qual cosa implica que, fora dels dies de tirada, les condicions dels vedats siguen òptimes per a la presència d’aus aquàtiques.
11 EL REGADIU DEL XÚQUER
A l’assut de Sueca, obra hidràulica del segle XV, les aigües del riu fan represa i es deriven per les tres séquies que, des de la casa dels Canos i sobre la base d’una incipient xarxa islàmica —la qual no prenia l’aigua del riu—, constitueixen el germen de l’actual sistema de regadiu a esta banda de la Ribera del Xúquer. La séquia Major, la de Múzquiz i la sequieta Nova i totes les seues derivacions en forma de filloles, braçals, canals i escorredors, són fonament del paisatge i han sigut motor econòmic, social i cultural de Sueca. Des de les acaballes del segle XV i durant els tres segles següents, estes séquies van transformar un terreny ocupat fins llavors per cereals de secà en les grans partides arrosseres que hui coneixem: la Llonga, la Socarrada, el Malvinar, el Cavall…
12 LES GOLES
El balanç hídric de l’Albufera està determinat en gran part per la gestió de l’arrossar. L’aigua entra al sistema o n’ix d’acord principalment amb els requeriments d’agricultors i regants. I en este joc d’obrir i tancar, els canals de desguàs a la mar tenen una funció clau. A Sueca, al Mareny de Barraquetes, la gola del Rei és el vestigi de la gran gola de l’Albufera, la que permetia originalment l’intercanvi d’aigües dolces i salades entre el llac i la mar. Per la seua banda, la del Perelló és la primera de les tres goles construïdes artificialment. Des de principis del segle XVIII, el seu flux d’un sol sentit, sempre cap a la mar, facilita la necessària evacuació de l’aigua que el regadiu introdueix al sistema.
13 LA CUINA DE LA MARJAL
Les característiques del medi físic i el paisatge de l’Albufera han definit una cuina pròpia de l’aiguamoll. La gastronomia de la marjal arrossera està unida a la pesca d’aigua dolça, la caça d’aus aquàtiques i el conreu de l’arròs. Però, mentre l’ànec i l’anguila són fonaments comuns de la cuina a tots els aiguamolls mediterranis, l’arròs marca ací la diferència. La paella és el plat senyer, però hi ha d’altres, secs, melosos i caldosos, quasi tants com grans d’arròs admet un caldero, una olla o una cassola de fang.
La toponímia de Sueca
El mapa que il·lustra este article, disseny de Josep Vicent Borràs, està basat en el treball realitzat per Antonio Carrasquer García i Jesús Campillo i Tomàs per al fullet Sueca, de la col·lecció Onomàstica, sèrie Toponímia dels Pobles Valencians, editat per la Secció d’Onomàstica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006).
