Mentres l’atenció mediàtica se centrava en l’anòxia i les aigües negres durant la perellonà de 2025, les anàlisis revelen un pic ocult d’amoni. Ara, en 2026, la llacuna de l’Albufera s’enfronta a una concentració de nitrats tres vegades superior a l’habitual.
A la fi de 2025, l’Albufera va ocupar els titulars a causa del fenomen de les «aigües negres». La premsa i la preocupació social es van centrar en l’evident falta d’oxigen (anòxia) i la mortalitat piscícola derivada de la descomposició de la palla de l’arròs després de les pluges torrencials. No obstant això, el que no es va explicar llavors és que esta anòxia va vindre acompanyada d’un enemic químic invisible: l’amoni. Segons dades recents, en alguns punts del lluent, especialment en el sector nord, s’han registrat concentracions de fins a 0,9 mg/L, associades a una forta disminució de l’oxigen dissolt. El seguiment, iniciat a mitjan octubre, va revelar que, mentres el centre del llac manté valors d’oxigen considerats saludables, la zona d’entrada del barranc de Massanassa (rambla de Poio) presentava una situació molt diferent. En esta àrea s’ha detectat una estratificació crítica de l’oxigen, amb condicions d’hipòxia a tot just 60 centímetres de profunditat, coincidint amb concentracions elevades d’amoni (Figura 1).
Este compost nitrogenat, encara que pot actuar com a nutrient en xicotetes quantitats, es convertix en un seriós problema quan s’acumula en l’aigua. En llacunes succintes com l’Albufera, el risc s’agreuja a causa de les altes temperatures i el pH elevat, que afavorixen la transformació de l’amoni en amoníac, una forma altament tòxica per a peixos i invertebrats. Concentracions superiors a 0,5 mg/L ja es consideren potencialment perilloses per a la fauna piscícola.
L’equip investigador ha traslladat estes dades a l’Oficina de Gestió Tècnica del parc natural, sense haver rebut fins al moment una resposta oficial. Es desconeix si la situació està sent ja objecte de seguiment i gestió per part de l’administració o si, per contra, no s’han activat encara mesures específiques davant este període de deterioració de la qualitat de l’aigua.
Les dades arreplegades des de novembre de 2023 mostren a més una tendència a l’alça en les concentracions d’amoni, aconseguint-se al novembre i desembre de 2025 els valors més elevats de tota la sèrie. Sense una millora en la gestió de les càrregues orgàniques i de les aportacions de nutrients, estos episodis podrien repetir-se amb major freqüència, comprometent la recuperació ecològica de l’aiguamoll (Figura 2).
El canvi de cicle: de l’amoni al rècord de nitrats
Amb l’arribada de 2026, la química del llac ha fet un tomb dràstic. L’amoni ha descendit, però ha donat pas als nivells de nitrats més alts registrats en els darrers quatre anys. En l’estació de l’embarcador del Pujol, els últims 18 mostrejos marquen un rècord històric recent, aconseguint quasi 12 mg/L, una xifra que triplica els màxims de 4 mg/L observats en 2022. Encara que és habitual que els nitrats pugen a l’hivern —quan el fitoplàncton consumix menys i es desguassen els camps—, la magnitud actual és anòmala. Este excés s’atribuïx a dos factors: l’oxidació de l’amoni acumulat a la tardor (que es transforma en nitrat en recuperar-se l’oxigen) i la «rentada» massiva de la conca després de la DANA, que ha arrossegat al llac el fertilitzant acumulat en els sòls circumdants durant els anys previs.
L’anomalia del fòsfor: pics de fertilització
A diferència del nitrogen, el fòsfor total no mostra una tendència clara d’augment o descens entre 2022 i 2026, mantenint-se en una oscil·lació constant amb valors base entre 0,15 i 0,4 mg P/L. Esta estabilitat relativa es trenca puntualment per la gestió agrícola. Destaca l’episodi de maig de 2025, quan es van registrar màxims de 0,8 – 1,2 mg/L, coincidint amb l’època d’adobament dels arrossars. Estudis previs confirmen que els pics de fòsfor al maig solen estar sincronitzats amb la fertilització abans de la sembra, moment en el qual qualsevol escorrentia arrossega el nutrient directament a la llacuna.
Un còctel químic perillós
La situació actual planteja riscos seriosos per a l’ecosistema. Mentres que l’amoni detectat a la tardor és un tòxic directe que pot causar mortalitat en peixos i bloqueja la capacitat de la sang per a transportar oxigen, l’excés actual de nitrats actua com un fertilitzant descontrolat. Si no es gestiona adequadament, esta càrrega de nitrats alimentarà explosions massives d’algues i cianobacteris quan pugen les temperatures, perpetuant l’estat d’aigües tèrboles i dificultant la recuperació de la biodiversitat en l’aiguamoll.
—
Sobre els autors: Juan Víctor Molner es investigador de la Universitat de València (UV), de l’equip dirigit pel professor d’Ecologia Juan Miguel Soria. Noelia Campillo Tamarit és investigadora becària FPU del mateix equip.
