El 29 d’octubre de 2024, una DANA va provocar precipitacions torrencials en àmplies zones de la demarcació hidrogràfica del Xúquer. En diferents punts de la província de València es van registrar acumulats superiors als 600 litres per metre quadrat en poques hores, amb valors que en algun cas, com a Turís, van aconseguir els 770.
La intensitat i la persistència de les tempestes van donar lloc a un episodi d’inundacions de gran extensió territorial. En poques hores es van generar volums d’aigua molt elevats, suficients per a saturar el sòl, activar l’escorrentia i provocar crescudes ràpides en rius, barrancs i rambles.
Este comportament forma part de la dinàmica de les conques mediterrànies, on els temps de resposta són molt curts i el pas de la pluja a la crescuda es produïx amb rapidesa.
En l’episodi d’octubre van confluir diversos factors. La presència d’una DANA cap a l’entorn de l’Estret, juntament amb l’entrada d’aire humit des d’un Mediterrani molt càlid, va generar una situació d’inestabilitat atmosfèrica que va afavorir el desenrotllament de sistemes tempestuosos intensos i persistents.
La inundació es va desplegar a través de diversos sistemes de drenatge: el riu Magre, la rambla de Poio, el sistema Poçalet-Saleta, el barranc de Picassent i el tram mitjà-baix del Túria, entre altres. Cada un d’estos sistemes es va activar en moments distints i amb intensitats diferents, aportant cabals que es van anar sumant al llarg del dia.
Coincidixen dinàmiques distintes segons les conques. Al riu Magre, la crescuda va estar associada a grans volums d’aigua i a la regulació de l’embassament de Forata. En la conca de la rambla de Poio i en els sistemes associats, la resposta va ser molt més ràpida, amb increments molt bruscos de cabal i desbordaments que es van estendre pel ventall al·luvial.
L’evolució de la inundació a l’entorn de la rambla de Poio va estar condicionada pel relleu i, molt especialment, per la transformació del territori. L’ocupació i urbanització de zones inundables, el segellament del sòl i la presència d’infraestructures van influir en la circulació de l’aigua, en la seua velocitat i en els recorreguts que va seguir fins a arribar a la plana litoral i l’entorn de l’Albufera.
Imatge corresponent a la primera cartografia de la inundació, creada pel Departament de Geografia de la Universitat de València (nov. 2024).
La resposta hidrològica
Les precipitacions del 29 d’octubre es van traduir en una resposta ràpida de les conques que aboquen cap a la plana litoral. La intensitat de la pluja i la humitat prèvia del sòl van afavorir la generació d’escorrentia des de les primeres hores de l’episodi. La força de la riuada va provocar que l’erosió i l’arrossegament de sediments foren també molt notables.
Al llarg del dia es van succeir diverses fases. Al matí es van registrar les primeres crescudes en diferents barrancs, entre ells la rambla de Poio. A la vesprada, coincidint amb els episodis de major intensitat, els cabals van augmentar de forma molt ràpida i van aconseguir valors molt superiors.
A la conca del Poio, esta evolució es va traduir en dos ones de crescuda. La primera, associada a les pluges del matí, va elevar els nivells en el llit. La segona, més intensa, es va produir a partir de mitja vesprada, quan les precipitacions es van concentrar en les capçaleres i en sectors de la Foia de Bunyol i la Ribera Alta.
El barranc de Poio va rebre a més aportacions d’altres barrancs aigües avall, entre ells els de Gallego i l’Horteta, que van incrementar de manera notable els cabals abans de la seua arribada als nuclis urbans de l’Horta Sud.
Altres sistemes es van activar en paral·lel. Les conques del Poçalet-Saleta i del barranc de Picassent, juntament amb el riu Magre i, més tard, el tram mitjà-baix del Túria, van aportar cabals que van ampliar l’àrea inundada en diferents sectors.
Estes crescudes van coincidir i es van anar superposant a mesura que avançaven cap a la marjal de l’Albufera. En diferents trams, l’aigua va desbordar els llits i es va desplaçar per zones de menor cota, seguint aiguafons i paleocanals. Este comportament va ser especialment visible en el ventall al·luvial de la rambla de Poio, on els desbordaments van generar diversos camins de flux fora dels llits principals, i al Pla de Quart, la configuració del qual va permetre una certa dispersió dels cabals, la qual cosa va reduir-ne localment la velocitat i ne va retardar l’avanç.
La inundació va estar condicionada també per la presència d’infraestructures i per la reconfiguració del territori. En diferents punts, elements com la V-30 (pla Sud), la V-31 (pista de Silla) i la línia ferroviària València-Silla van actuar com a barreres al flux. Això va provocar un augment dels nivells aigües amunt i va desviar-ne el recorregut cap a zones urbanes i industrials.
L’Albufera el dia 6 d’octubre (NASA Landsat)Imatge del dia 30, amb les taques d’inundació (NASA Landsat)
L’Albufera, amortidor i receptor final
L’Albufera va concentrar esta inundació generada al llarg de tota la conca, amb aportacions que van arribar per recorreguts diferents. L’aiguamoll actua com una gran cubeta de recepció: amansix l’aigua, reduïx l’energia de l’avinguda i evita que part d’eixe cabal arribe directament a la mar. Eixa funció amortidora és, en termes hidrològics, un avantatge per al conjunt del territori. És també un servici ecosistèmic fonamental.
En poques hores, les marjals i l’estany de l’Albufera van rebre al voltant de 120 hectòmetres cúbics d’aigua. El volum mitjà del got lacunar és d’uns 23 hm³, la qual cosa situa eixa entrada per damunt de cinc vegades la seua capacitat. En termes anuals, equival aproximadament a dos terceres parts de l’aigua que rep l’estany en un any. Malgrat el paper de laminació de la marjal i del funcionament de les turbines de desguàs en les goles del Pujol i el Perellonet, el nivell de l’estany va arribar a augmentar prop d’un metre. Exactament, 95 centímetres.
En el sector sud, les entrades van estar especialment vinculades al riu Magre, que va concentrar gran part dels cabals generats a l’interior. Després de l’ompliment i el desguàs de l’embassament de Forata, i amb aportacions addicionals de les conques situades aigües avall, la crescuda es va desbordar a la Ribera i va arribar a la marjal sud de l’Albufera amb una càrrega important de sediments fins.
En l’entorn central i nord, els fluxos procedents del barranc de Picassent-Beniparrell i, especialment, el de Poio van aconseguir la marjal i l’estany després de travessar àrees densament urbanitzades i zones industrials. Per esta part, l’aigua va arrossegar tot tipus de materials, productes de consum, mercaderies… Entre ells hi havia també plàstics i pèl·lets procedents d’alguna planta de reciclatge i productes farmacèutics i cosmètics que estaven emmagatzemats en una central de distribució afectada per la inundació. Gran part d’estos materials es va acumular en zones agrícoles pròximes al tram final del barranc, ja dins dels límits del parc natural.
La riuada va provocar a més el trencament de diversos col·lectors que, durant setmanes, van estar abocant aigües residuals a la mateixa rambla de Poio.
La mobilització de sediments va ser molt notable. En alguns trams de la conca del Poio, la càrrega sòlida va representar una fracció significativa del flux, la qual cosa va augmentar la capacitat d’arrossegament i l’energia del corrent. Part d’estos materials es va depositar en séquies i camps i en les entrades i vores de l’estany. Una altra part va eixir a la mar. Al costat dels sediments, la riuada va arrossegar grans quantitats de biomassa vegetal, especialment canyes, procedents de barrancs i màrgens fluvials.
Una vegada a l’Albufera, l’avinguda va reduir-ne la força, la qual cosa va afavorir la retenció de materials i la seua acumulació en el sistema. Alhora, l’aportació de grans volums d’aigua dolça va modificar de manera temporal algunes condicions de l’estany, com l’oxigenació o la concentració de determinats paràmetres. Estos canvis es van produir sobre un sistema que ja presentava un estat ecològic fràgil. L’Albufera protegix el territori que l’envolta al mateix temps que assumix els costos d’eixa protecció. La seua capacitat d’amortiment no és infinita, i cada episodi extrem posa a prova un equilibri sotmés a múltiples pressions.
Efectes de la riuada a la marjal de Massanassa, dins del parc natural (foto: Carlos Gonzalo).
Primer balanç ambiental
En les setmanes posteriors a la riuada, una vegada superada la fase més crítica de l’emergència als pobles afectats, la retirada de residus i materials arrossegats per esta va mobilitzar a entitats, col·lectius i grups de voluntaris que van actuar sobre el terreny, especialment en zones molt castigades com Massanassa i Catarroja i en el front litoral. Estes actuacions van permetre retirar grans quantitats de residus acumulats en camps, séquies i platges, i van contribuir a limitar alguns dels efectes més visibles de la inundació.
Mentrestant, alguns indicadors van registrar canvis apreciables en la llacuna de L’Albufera. L’entrada de grans volums d’aigua dolça va reduir de manera temporal la concentració de nutrients i va elevar els nivells d’oxigen en algunes zones. Estos canvis es van produir sobre un sistema condicionat per un excés de nitrogen i fòsfor. L’efecte d’esta rentada va durar a penes unes setmanes. Molt prompte, els valors van tendir a aproximar-se als nivells habituals de l’estany.
La petjada més persistent queda en els materials depositats. Sediments, residus i contaminants retinguts en sòls, séquies i fons lacunars romanen malgrat que l’aigua es renove; queden incorporats al terreny i al sistema, on poden mobilitzar-se de nou o alliberar-se de manera progressiva.
Un voluntari treballant en la retirada de residus en una séquia de la marjal de Massanassa (foto: V. L.).
Alteracions en el sistema després de les riuades
Com es vorà més detingudament en les pàgines següents d’este número dedicat a les conseqüències que la DANA de 2024 va tindre a l’Albufera, les riuades van alterar el sistema en diferents nivells, des de l’estructura física de l’aiguamoll fins al funcionament de les comunitats biològiques.
Pel que respecta als sediments, a l’entorn de la marjal i del barranc de Poio es van depositar capes de llims i argiles que van canviar la textura dels sòls agrícoles. En l’estany, en canvi, es van combinar acumulacions i processos d’erosió, amb rebliments en zones profundes, depòsits en alguns punts i fins i tot la formació d’un xicotet delta en la desembocadura de la rambla de Poio o barranc de Torrent.
L’entrada massiva d’aigua va provocar canvis ràpids en les condicions de l’estany. La conductivitat va caure de manera brusca per l’arribada d’aigües menys mineralitzades i van augmentar els materials en suspensió. Amb el pas de les setmanes, els valors van tendir a aproximar-se als habituals. Esta evolució va ser més estable en l’estany que en les séquies, on va haver-hi episodis de baixa oxigenació i augments puntuals de nutrients associats a abocaments.
Les riuades van incrementar també la presència de contaminants d’origen urbà i industrial. Les anàlisis revelen un augment de fàrmacs i productes d’ús quotidià, al costat de compostos perfluorats i retardants de flama, sobretot en l’eix del barranc, en les séquies pròximes i en els sectors nord i oest de l’estany.
En els llits es va registrar inicialment un augment de contaminació bacteriana, amb abundància de microorganismes d’origen fecal, que es va anar diluint amb rapidesa en l’estany. En passar per les séquies, l’aigua arrossega i transforma eixa matèria orgànica; quan arriba a l’Albufera, eixa càrrega es dispersa i part queda retinguda en el fons, juntament amb els contaminants.
En els nivells biològics, la resposta va ser ràpida i es va mantindre dins del funcionament habitual del sistema. La producció algal va seguir dominada per cianobacteris i el zooplàncton va recuperar densitat i diversitat després d’una caiguda inicial. En el sediment, la diversitat d’organismes va ser alta després de la inundació i va disminuir després, en paral·lel a la pèrdua d’oxigen i a l’augment de la biomassa algal.
Les riuades van dispersar també espècies invasores. L’arrossegament de vegetació i sediments va afavorir-ne l’expansió, amb especial incidència de la canya, els fragments de la qual van arribar a cobrir àmplies superfícies de l’estany —entorn de 170.000 metres quadrats en el sector nord-oest— i mantenen capacitat de rebrot mesos després. Una part significativa d’estes canyes exòtiques i invasores va arribar a la mar i es va acumular a les platges, que formen també part del continu ecològic i sedimentari de l’Albufera. El debat sobre la seua gestió en barrancs i zones inundables, tant per raons ecològiques com per la seua influència en la dinàmica de les riuades, continua obert. També es van detectar nous focus de ludwígia aquàtica i la presència de silurs, que continua fins hui, a l’Albufera i el riu Magre.
Quant a la fauna local, hi ha efectes immediats i altres que responen a tendències de fons. En l’anguila, la riuada va reduir les captures, va modificar l’estructura de grandàries —amb major presència d’exemplars grans— i va augmentar puntualment la càrrega de contaminants en els teixits. En les aus aquàtiques, la resposta va ser desigual: es van mantindre les poblacions generals, però va haver-hi desplaçaments locals i una major afectació d’hàbitats clau, com el Tancat de la Pipa, on l’acumulació de sediments i la interrupció del sistema hidràulic van impedir la presència i reproducció d’espècies com el sivert i la fotja.
En conclusió, les riuades no han modificat l’estat de l’Albufera, que seguix dominada per alts nivells de nutrients i biomassa algal. Sí ha canviat, no obstant això, la distribució de sediments, han incrementat la càrrega de contaminants i han alterat el funcionament de diferents processos del sistema. Alguns d’estos efectes es perceben immediatament, com l’augment de la terbolesa o els canvis en la qualitat de l’aigua. Uns altres queden lligats als sediments depositats en el fons i l’evolució posterior de les comunitats biològiques.
Any i mig més tard
Hui, gran part dels paràmetres del sistema han tornat als valors de costum. El lluent de l’Albufera torna a mostrar la seua cara coneguda, a una dinàmica marcada per la proliferació de fitoplàncton i l’escassa transparència de l’aigua. Eutrofització, en una paraula.
Sota eixa aparent normalitat, no obstant això, persistixen canvis que no es resolen a curt termini. Els sediments depositats seguixen presents en el fons i en els camps de cultiu, els contaminants introduïts durant la inundació continuen integrant-se en el sistema i algunes comunitats biològiques tardaran mesos —o anys— a estabilitzar-se.
La riuada no ha canviat l’estat de l’Albufera, però sí ha posat de manifest la seua fragilitat i un punt de partida poc desitjable. L’aiguamoll, que arrossegava dècades de degradació abans de l’episodi, torna al seu proverbial estat d’eutrofització, amb alguns factors afegits que obliguen a mirar més enllà del curt termini.
En eixe context, les prioritats continuen sent les ja conegudes: reduir l’entrada d’aigües residuals, millorar la xarxa de sanejament enfront d’episodis extrems, controlar els focus d’espècies invasores i mantindre el seguiment ambiental i sanitari. Part dels efectes de la riuada encara estan en execució i uns altres es manifestaran amb el temps.
La pertorbació ha passat. Però, per si de cas, que ningú es relaxe.
Camps de Catarroja, junt a la rambla de Poio, desfigurats per la riuada després de la baixada del nivell de la inundació (foto: V. L.).
Hasta aquí llegó la riada. Cómo ha afectado la gota fría de octubre de 2024 a L’Albufera.
El 29 de octubre de 2024, una DANA provocó precipitaciones torrenciales en amplias zonas de la demarcación hidrográfica del Júcar. En distintos puntos de la provincia de València se registraron acumulados superiores a los 600 litros por metro cuadrado en pocas horas, con valores que en algún caso, como en Turís, alcanzaron los 770.
La intensidad y persistencia de las tormentas dieron lugar a un episodio de inundaciones de gran extensión territorial. En pocas horas se generaron volúmenes de agua muy elevados, suficientes para saturar el suelo, activar la escorrentía y provocar crecidas rápidas en ríos, barrancos y ramblas.
Este comportamiento forma parte de la dinámica de las cuencas mediterráneas, donde los tiempos de respuesta son muy cortos y el paso de la lluvia a la crecida se produce con rapidez.
En el episodio de octubre confluyeron varios factores. La presencia de una DANA hacia el entorno del Estrecho, junto con la entrada de aire húmedo desde un Mediterráneo muy cálido, generó una situación de inestabilidad atmosférica que favoreció el desarrollo de sistemas tormentosos intensos y persistentes.
La inundación se desarrolló a través de varios sistemas de drenaje: el río Magro, la rambla del Poyo, el sistema Pozalet-Saleta, el barranco de Picassent y el tramo medio-bajo del Turia, entre otros. Cada uno de estos sistemas se activó en momentos distintos y con intensidades diferentes, aportando caudales que se fueron sumando a lo largo del día.
Coinciden dinámicas distintas según las cuencas. En el río Magro, la crecida estuvo asociada a grandes volúmenes de agua y a la regulación del embalse de Forata. En la cuenca de la rambla del Poyo y en los sistemas asociados, la respuesta fue mucho más rápida, con incrementos muy bruscos de caudal y desbordamientos que se extendieron por el abanico aluvial.
La evolución de la inundación en el entorno de la rambla del Poyo estuvo condicionada por el relieve y, muy especialmente, por la transformación del territorio. La ocupación y urbanización de zonas inundables, el sellado del suelo y la presencia de infraestructuras influyeron en la circulación del agua, en su velocidad y en los recorridos que siguió hasta alcanzar la llanura litoral y el entorno de L’Albufera.
La respuesta hidrológica
Las precipitaciones del 29 de octubre se tradujeron en una respuesta rápida de las cuencas que vierten hacia la llanura litoral. La intensidad de la lluvia y la humedad previa del suelo favorecieron la generación de escorrentía desde las primeras horas del episodio. La fuerza de la riada provocó que la erosión y el arrastre de sedimentos fueran también muy notables.
A lo largo del día se sucedieron varias fases. Por la mañana se registraron las primeras crecidas en distintos barrancos, entre ellos la rambla del Poyo. Por la tarde, coincidiendo con los episodios de mayor intensidad, los caudales aumentaron de forma muy rápida y alcanzaron valores muy superiores.
En la cuenca del Poyo, esta evolución se tradujo en dos ondas de crecida. La primera, asociada a las lluvias de la mañana, elevó los niveles en el cauce. La segunda, más intensa, se produjo a partir de media tarde, cuando las precipitaciones se concentraron en las cabeceras y en sectores de La Hoya de Buñol y La Ribera Alta.
El barranco del Poyo recibió además aportaciones de otros barrancos aguas abajo, entre ellos los de Gallego y L’Horteta, que incrementaron de forma notable los caudales antes de su llegada a los núcleos urbanos de L’Horta Sud.
Otros sistemas se activaron en paralelo. Las cuencas del Pozalet-Saleta y del barranco de Picassent, junto con el río Magro y, más tarde, el tramo medio-bajo del Turia, aportaron caudales que ampliaron el área inundada en distintos sectores.
Estas crecidas coincidieron y se fueron superponiendo a medida que avanzaban hacia el marjal de L’Albufera. En distintos tramos, el agua desbordó los cauces y se desplazó por zonas de menor cota, siguiendo vaguadas y paleocauces. Este comportamiento fue especialmente visible en el abanico aluvial de la rambla del Poyo, donde los desbordamientos generaron varios caminos de flujo fuera de los cauces principales, y en el Pla de Quart, cuya configuración permitió una cierta dispersión de los caudales, lo que redujo localmente su velocidad y retrasó su avance.
La inundación estuvo condicionada también por la presencia de infraestructuras y por la reconfiguración del territorio. En distintos puntos, elementos como la V-30 (plan Sur), la V-31 (pista de Silla) y la línea ferroviaria València-Silla actuaron como barreras al flujo. Esto provocó un aumento de los niveles aguas arriba y desvió su recorrido hacia zonas urbanas e industriales.
L’Albufera concentró esta inundación generada a lo largo de toda la cuenca, con aportaciones que llegaron por recorridos diferentes. El humedal actúa como una gran cubeta de recepción: amansa el agua, reduce la energía de la avenida y evita que parte de ese caudal llegue directamente al mar. Esa función amortiguadora es, en términos hidrológicos, una ventaja para el conjunto del territorio. Es también un servicio ecosistémico fundamental.
En pocas horas, los marjales y el lago de L’Albufera recibieron en torno a 120 hectómetros cúbicos de agua. El volumen medio del vaso lagunar es de unos 23 hm³, lo que sitúa esa entrada por encima de cinco veces su capacidad. En términos anuales, equivale aproximadamente a dos terceras partes del agua que recibe el lago en un año. A pesar del papel de laminación del arrozal y del funcionamiento de las turbinas de desagüe en las golas de El Pujol y El Perellonet, el nivel del lago llegó a aumentar cerca de un metro. Exactamente, 95 centímetros.
En el sector sur, las entradas estuvieron especialmente vinculadas al río Magro, que concentró buena parte de los caudales generados en el interior. Tras el llenado y desembalse del embalse de Forata, y con aportes adicionales de las cuencas situadas aguas abajo, la crecida se desbordó en La Ribera y alcanzó el marjal sur de L’Albufera con una carga importante de sedimentos finos.
En el entorno central y norte, los flujos procedentes del barranco de Picassent-Beniparrell y, especialmente, el del Poyo alcanzaron el marjal y la laguna tras atravesar áreas densamente urbanizadas y zonas industriales. Por esta parte, el agua arrastró todo tipo de materiales, productos de consumo, mercancías… Entre ellos había también plásticos y pellets procedentes de alguna planta de reciclaje y productos farmacéuticos y cosméticos que estaban almacenados en una central de distribución afectada por la inundación. Gran parte de estos materiales se acumuló en zonas agrícolas próximas al tramo final del barranco, ya dentro de los límites del parque natural.
La riada provocó además la rotura de varios colectores que, durante semanas, estuvieron vertiendo aguas residuales a esta misma rambla del Poyo.
La movilización de sedimentos fue muy notable. En algunos tramos de la cuenca del Poyo, la carga sólida representó una fracción significativa del flujo, lo cual aumentó la capacidad de arrastre y la energía de la corriente. Parte de estos materiales se depositó en acequias y campos y en las entradas y orillas del lago. Otra parte salió al mar. Junto a los sedimentos, la riada arrastró grandes cantidades de biomasa vegetal, especialmente cañas, procedentes de barrancos y márgenes fluviales.
Una vez en L’Albufera, la avenida redujo su fuerza, lo que favoreció la retención de materiales y su acumulación en el sistema. A la vez, el aporte de grandes volúmenes de agua dulce modificó de forma temporal algunas condiciones del lago, como la oxigenación o la concentración de determinados parámetros. Estos cambios se produjeron sobre un sistema que ya presentaba un estado ecológico frágil. L’Albufera protege el territorio que la rodea al tiempo que asume los costes de esa protección. Su capacidad de amortiguación no es infinita, y cada episodio extremo pone a prueba un equilibrio sometido a múltiples presiones.
Primer balance ambiental
En las semanas posteriores a la riada, una vez superada la fase más crítica de la emergencia en los pueblos afectados, la retirada de residuos y materiales arrastrados por esta movilizó a entidades, colectivos y grupos de voluntarios que actuaron sobre el terreno, especialmente en zonas muy castigadas como Massanassa y Catarroja y en el frente litoral. Estas actuaciones permitieron retirar grandes cantidades de residuos acumulados en campos, acequias y playas, y contribuyeron a limitar algunos de los efectos más visibles de la inundación
Mientras tanto, algunos indicadores registraron cambios apreciables en la laguna de L’Albufera. La entrada de grandes volúmenes de agua dulce redujo de forma temporal la concentración de nutrientes y elevó los niveles de oxígeno en algunas zonas. Estos cambios se produjeron sobre un sistema condicionado por un exceso de nitrógeno y fósforo. El efecto de este lavado duró apenas unas semanas. Muy pronto, los valores tendieron a aproximarse a los niveles habituales de la laguna.
La huella más persistente queda en los materiales depositados. Sedimentos, residuos y contaminantes retenidos en suelos, acequias y fondos lagunares permanecen pese a que el agua se renueve; quedan incorporados al terreno y al sistema, donde pueden movilizarse de nuevo o liberarse de forma progresiva.
Alteraciones en el sistema después de las riadas
Como se verá más detenidamente en las páginas siguientes de este número dedicado a las consecuencias que la DANA de 2024 tuvo en L’Albufera, las riadas alteraron el sistema en distintos niveles, desde la estructura física del humedal hasta el funcionamiento de sus comunidades biológicas.
Por lo que respecta a los sedimentos, en el entorno del marjal y del barranco del Poyo se depositaron capas de limos y arcillas que cambiaron la textura de los suelos agrícolas. En el lago, en cambio, se combinaron acumulaciones y procesos de erosión, con rellenos en zonas profundas, depósitos en algunos puntos e incluso la formación de un pequeño delta en la desembocadura de la rambla del Poyo o barranco de Torrent.
La entrada masiva de agua provocó cambios rápidos en las condiciones del lago. La conductividad cayó de forma brusca por la llegada de aguas menos mineralizadas y aumentaron los materiales en suspensión. Con el paso de las semanas, los valores tendieron a aproximarse a los habituales. Esta evolución fue más estable en el lago que en las acequias, donde hubo episodios de baja oxigenación y aumentos puntuales de nutrientes asociados a vertidos.
Las riadas incrementaron también la presencia de contaminantes de origen urbano e industrial. Los análisis revelan un aumento de fármacos y productos de uso cotidiano, junto a compuestos perfluorados y retardantes de llama, sobre todo en el eje del barranco, en las acequias próximas y en los sectores norte y oeste del lago.
En los cauces se registró inicialmente un aumento de contaminación bacteriana, con abundancia de microorganismos de origen fecal, que se fue diluyendo con rapidez en el lago. Al pasar por las acequias, el agua arrastra y transforma esa materia orgánica; cuando llega al lago, esa carga se dispersa y parte queda retenida en el fondo, junto con los contaminantes.
En los niveles biológicos, la respuesta fue rápida y se mantuvo dentro del funcionamiento habitual del sistema. La producción algal siguió dominada por cianobacterias y el zooplancton recuperó densidad y diversidad tras una caída inicial. En el sedimento, la diversidad de organismos fue alta tras la inundación y disminuyó después, en paralelo a la pérdida de oxígeno y al aumento de la biomasa algal.
Las riadas dispersaron también especies invasoras. El arrastre de vegetación y sedimentos favoreció su expansión, con especial incidencia de la caña común, cuyos fragmentos llegaron a cubrir amplias superficies del lago —en torno a 170.000 metros cuadrados en el sector noroeste— y mantienen capacidad de rebrote meses después. Una parte significativa de estas cañas exóticas e invasoras llegó al mar y se acumuló en las playas, que forman también parte del continuo ecológico y sedimentario de L’Albufera. El debate sobre su gestión en barrancos y zonas inundables, tanto por razones ecológicas como por su influencia en la dinámica de las riadas, sigue abierto. También se detectaron nuevos focos de duraznillo de agua y la presencia de siluros, que continúa hasta hoy, en L’Albufera y en el río Magro.
En cuanto a la fauna local, hay efectos inmediatos y otros que responden a tendencias de fondo. En la anguila, la riada redujo las capturas, modificó la estructura de tamaños —con mayor presencia de ejemplares grandes— y aumentó puntualmente la carga de contaminantes en los tejidos. En las aves acuáticas, la respuesta fue desigual: se mantuvieron las poblaciones generales, pero hubo desplazamientos locales y una mayor afectación de hábitats clave, como el Tancat de la Pipa, donde la acumulación de sedimentos y la interrupción del sistema hidráulico impidieron la presencia y reproducción de especies como el pato colorado y la focha. En conclusión, las riadas no han modificado el estado del lago, que sigue dominado por altos niveles de nutrientes y biomasa algal. Sí ha cambiado, sin embargo, la distribución de sedimentos, han incrementado la carga de contaminantes y han alterado el funcionamiento de distintos procesos del sistema. Algunos de estos efectos se perciben de inmediato, como el aumento de la turbidez o los cambios en la calidad del agua. Otros quedan ligados a los sedimentos depositados en el fondo y la evolución posterior de las comunidades biológicas.
Año y medio más tarde
Hoy, gran parte de los parámetros del sistema han regresado a los valores de costumbre. El lago vuelve a mostrar su cara conocida, a una dinámica marcada por la proliferación de fitoplancton y la escasa transparencia del agua. Eutrofización, en una palabra.
Bajo esa aparente normalidad, sin embargo, persisten cambios que no se resuelven a corto plazo. Los sedimentos depositados siguen presentes en el fondo y en los campos de cultivo, los contaminantes introducidos durante la inundación continúan integrándose en el sistema y algunas comunidades biológicas tardarán meses —o años— en estabilizarse.
La riada no ha cambiado el estado de L’Albufera, pero sí ha puesto de manifiesto su fragilidad y un punto de partida poco deseable. El humedal, que arrastraba décadas de degradación antes del episodio, regresa a su proverbial estado de eutrofización, con algunos factores añadidos que obligan a mirar más allá del corto plazo.
En ese contexto, las prioridades siguen siendo las ya conocidas: reducir la entrada de aguas residuales, mejorar la red de saneamiento frente a episodios extremos, controlar los focos de especies invasoras y mantener el seguimiento ambiental y sanitario. Parte de los efectos de la riada aún están en desarrollo y otros se manifestarán con el tiempo.
La perturbación ha pasado. Pero, por si acaso, que nadie se relaje.
El periódico en castellano está en proceso de maquetación
La versión en castellano se sitúa en cada noticia a continuación
del texto en valenciano
De momento, esto es así para los contenidos publicados a partir de julio de 2022, coincidiendo con la publicación en papel del número 4 de L’Amfibi. También puedes descargar el PDF en castellano —a partir del núm. 4— en el apartado ‘EL PERIÒDIC EN PDF’.