Enrique Cifres porta més de quatre dècades analitzant la relació entre aigua, territori i risc. Este enginyer va dirigir l’Estudi per al desenvolupament sostenible de l’Albufera de València (2004), informe monumental elaborat per a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, i ha participat en els principals debats tècnics sobre sanejament, urbanisme i gestió d’inundacions. Va abandonar l’Administració poc després de contribuir a la projecció d’una sèrie d’actuacions en infraestructures que són clau per a la recuperació de l’aiguamoll —mandat de la Directiva Marc de l’Aigua de la Unió Europea— però que van amb retard degut a problemes administratius i de finançament. Després de les riuades de 2024, el seu diagnòstic va més enllà de l’aiguamoll: el problema no és només hidràulic ni ambiental, sinó un model d’ocupació del territori que ha generat una falsa sensació de seguretat. L’entrevista té lloc després d’haver-lo escoltat en diversos fòrums després de les riuades, en els quals la seua decidida aposta per transcendir el debat superflu i passar a l’acció valenta ha incomodat a alguns gestors públics.
Després de la riuada, insistixes que no existix el risc zero. Per què és important assumir-ho?
Perquè durant dècades hem actuat com si les inundacions foren un problema que podia eliminar-se amb obres. Això no és cert. Les infraestructures poden reduir la incidència de determinats episodis, però el risc zero no existix. Quan es dissenya el territori sense considerar això, el que es genera és una falsa seguretat: es construïx més, s’ocupa més sòl vulnerable i, quan arriba un episodi extrem, els danys són molt majors. Existix un concepte, hazard creeping, que descriu el que ocorre quan, en sentir-se protegit, el territori s’ocupa més i augmenta la seua exposició. Si creix la vulnerabilitat més del que es reduïx la probabilitat, el balanç final pot ser negatiu. És el que va passar, per exemple, a Nova Orleans després del Katrina. El més positiu és que per primera vegada percep que la societat comença a assumir que el risc zero no existix, i eixe canvi cultural és imprescindible.
«El més positiu és que la societat comença a assumir que el risc zero no existix, i eixe canvi cultural és imprescindible»
En les teues intervencions parles que la resposta a una inundació ha de sostindre’s sobre «quatre potes».
Una riuada no es gestiona només amb obres després del desastre. Hi ha quatre pilars que han de funcionar de manera coordinada. El primer són les infraestructures, necessàries però mai suficients. El segon és la gestió de l’emergència: alertar, evacuar i actuar amb rapidesa. Plans existixen, però si no es treballen ni s’assagen, quan arriba el moment la resposta és confusa. El tercer és l’urbanisme i l’ordenació del territori, que determinen quantes persones i béns s’exposen al risc. I el quart, que sol oblidar-se, és la corresponsabilitat social. No es tracta només de voluntariat espontani, sinó d’assumir col·lectivament que el risc existix i que cadascú té un paper.
Després d’esta riuada s’han anunciat plans i reconstruccions, però no s’han plantejat canvis de fons en l’urbanisme. Si eixa pota no s’aborda, el sistema continuarà coixejant. Hem posat molt d’èmfasi en l’obra hidràulica i molt poc en la planificació territorial i en la implicació social. I això es traduïx en danys majors quan arriba un episodi extrem.
Distingixes entre mitigació i adaptació al canvi climàtic. On estem fallant?
La mitigació és imprescindible, una obligació moral amb les futures generacions. Encara que arribem tard per a molts efectes que ja són ací, hem de fer el possible per a llegar-los un planeta mínimament habitable. Si no ho férem, no ens ho perdonarien. Però, en matèria d’inundacions, l’urgent és l’adaptació. Això implica acceptar que hi haurà episodis extrems i dissenyar el territori per a conviure amb ells: deixar espai a l’aigua, reduir l’exposició i minimitzar els danys. En això consistix precisament l’urbanisme resilient. No es tracta que l’aigua no entre, sinó que el territori puga recuperar-se ràpid i amb el menor mal possible. L’urbanisme contemporani, amb soterranis, garatges subterranis i una ocupació intensiva del sòl, va exactament en la direcció oposada.
«Després d’esta riuada s’han anunciat plans i reconstruccions, però no s’han plantejat canvis de fons en l’urbanisme»
Hem confiat massa en les solucions hidràuliques clàssiques?
Les infraestructures hidràuliques no són bones ni dolentes per elles mateixes. Han complit funcions distintes segons l’etapa històrica, però hui ja no poden ser l’única resposta. D’altra banda, existix un fenomen ben conegut: infraestructures que reduïxen inundacions xicotetes o mitjanes, però que agreugen els danys quan es veuen superades. En interrompre planes d’inundació o accelerar escorrenties, l’aigua acaba concentrant-se i alliberant-se de forma més violenta. En tot cas, és un greu error pensar que més formigó equival automàticament a més seguretat.
«És un greu error pensar que més formigó equival automàticament a més seguretat»
Cal deixar córrer l’aigua.
Quan un barranc es desborda, l’aigua no torna al llit. Seguix el pendent natural del terreny. Intentar encaixonar-la o forçar-la a tornar és desconéixer com funciona la gravetat. Si permets que l’aigua s’estenga de manera controlada, va depositant sediments i perdent energia. Si la canalitzes de manera rígida, pot concentrar la força i traslladar el problema aigües avall. Dissenyar infraestructures compatibles amb eixa lògica natural és més eficaç que intentar imposar-li a l’aigua un comportament que no té.
D’altra banda, parles «d’un territori que amenaça l’Albufera» més ampli del que es pensava.
La riuada ha demostrat que zones industrials i urbanes situades lluny del llac poden acabar afectant-lo. Polígons de Cheste, àrees d’Aldaia, conques com les del Poçalet o la Saleta… Tot això quedava fora del perímetre habitual de control ambiental, però s’ha vist que, amb una avinguda forta, tot pot acabar a l’Albufera. Això obliga a replantejar el planejament territorial i els límits de protecció.
Per això proposes ampliar el PORN de l’Albufera, el Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals, per a incloure conques que hui queden fora.
Exactament. La contaminació no respecta perímetres administratius. Si eixes conques no estan incloses en el PORN, no es gestionen, encara que estiguen hidrològicament connectades amb barrancs que acaben abocant al sistema. La riuada ha sigut la prova empírica d’això que ja sabíem sobre el paper.
Sobre infraestructures concretes, el passat 20 de gener, en una jornada de participació pública organitzada pel Ministeri sobre el Pla d’Actuacions per a l’Albufera, vas ser molt clar respecte a la pista de Silla.
La V-31, la pista de Silla, actua hui com una barrera artificial. L’aigua baixa concentrada pels barrancs i es troba amb passos molt estrets, inunda les zones prèvies i, quan finalment desguassa, ho fa amb una violència enorme. Això multiplica els danys. El que propose és transformar el tram entre Sedaví i Silla en un viaducte elevat, de manera que l’aigua puga circular lliurement cap a la marjal en episodis extrems. No és una idea teòrica: he dirigit estudis similars en ciutats com Ho Chi Minh, on es va executar un viaducte de quasi trenta quilòmetres amb este mateix objectiu. Allí es va fer amb menys recursos públics dels que tenim ací. El problema no és tècnic ni econòmic; és de voluntat.
«La pista de Silla, entre Sedaví i Silla, hauria de transformar-se en un viaducte elevat, de manera que l’aigua puga circular lliurement cap a la marjal en episodis extrems»
Insistixes que el problema no són els diners, en què previndre el mal sempre és més barat que reparar-lo.
L’experiència demostra que la prevenció costa una fracció molt xicoteta del que costa la reparació. En gestió del risc es maneja un orde de magnitud prou clar: invertir en prevenció sol situar-se per davall del deu per cent del cost dels danys que es produïxen quan no s’actua.
En el cas de les riuades de 2024, parlem de danys estimats en desenes de milers de milions d’euros. Les actuacions estructurals i territorials que podrien haver reduït de forma molt significativa eixos danys costen molt menys. Per això dic que el problema no és econòmic. És una qüestió d’anticipació i de voluntat política: decidir gastar abans per a no haver de gastar moltíssim més després.
Sobre el sanejament, incidixes en què no es pot parlar de l’Albufera sense parlar del sistema metropolità.
Perquè tot acaba confluint en el mateix sistema. Les aigües residuals de València i de l’Horta Sud van a la depuradora de Pinedo, que és la peça central del sanejament metropolità. Però no es tracta només de depuradores. L’horta i el parc natural interactuen i reben la influència d’una xarxa històrica de séquies, de drenatges i bombaments, de zones industrials, del port de València… Pensar que es poden resoldre problemes aïllats, sense tindre una visió més general i completa del sistema, és una de les fonts habituals d’error. La gestió ha de ser sistèmica; en cas contrari, traslladem problemes en lloc de resoldre’ls.
Està en qüestió el paper de Pinedo?
No. Pinedo complix la seua funció. El problema apareix quan es planteja utilitzar aigua depurada per a alimentar directament el llac. Això està descartat tècnica i legalment. Hi ha declaracions d’impacte ambiental vigents i, a més, no existix tecnologia capaç de depurar l’aigua fins als estàndards ecològics que necessita l’Albufera, especialment en nutrients.
En el seu moment també es va plantejar una depuradora a Alcàsser.
Sí, i va ser un error d’enfocament. La depuradora d’Alcàsser va ser finalment desestimada perquè no era necessària i no resolia el problema del llac. Multiplicar depuradores no millora la situació si l’aigua resultant no és adequada.
Vas dirigir l’estudi de 2004. Què ha ocorregut després?
Eixe estudi va fixar objectius clars i va donar lloc a actuacions concretes. Quan en 2004 es van posar en marxa el Programa AIGUA i el PAMED, moltes van poder executar-se perquè ja estaven programades. El problema és que el conjunt d’actuacions que contemplava l’estudi no s’ha conclòs. I fins i tot hi ha infraestructures construïdes que no s’utilitzen correctament, com els tancs de tempesta. A vegades no falten obres, sinó prendre decisions.
Has parlat també d’un «error històric» en la gestió dels tancats.
Els tancats són arrossars guanyats a l’Albufera, situats per davall del nivell del llac. Mantindre’ls implica bombaments continus que fan difícil que l’activitat agrícola es desenvolupe sota criteris de rendibilitat i sostenibilitat econòmica, i una gestió artificial que afecta a tot el sistema, no sols a l’arrossar. Crec que ha arribat el moment de plantejar la renaturalització de l’orla de tancats, on l’agricultura pot fins i tot resultar inviable. Això ampliaria la capacitat d’esmorteir riuades i permetria una gestió molt més coherent amb el funcionament ecològic de l’aiguamoll. Hui, en molts casos, el valor ambiental potencial d’eixos espais és major que el del mateix cultiu tal com està plantejat.
«En l’orla de tancats arrossers, el valor ambiental potencial d’eixos espais és major que el del mateix cultiu tal com està plantejat»
Estem preparats per a saber què ha entrat en el sistema després d’una riuada així?
No del tot. Les anàlisis busquen el que està en les llistes, però no sabem detectar el que no busquem. Si han entrat contaminants industrials específics, pot ser que ni tan sols tinguem mètodes estàndard per a identificar-los. Això obri incògnites a mitjà i llarg termini.
Després de les riuades i la notable aportació de sediments, té sentit tornar a parlar de dragar l’Albufera?
No com a solució general. El dragatge s’ha estudiat moltes vegades i sempre s’ha arribat a la mateixa conclusió: és més perjudicial que beneficiós. Remoure fangs rics en matèria orgànica i metalls pesants consumix oxigen i empitjora les condicions ecològiques. Una altra cosa distinta és actuar en barrancs o punts concrets per a reduir el depòsit de sediments i recuperar la capacitat hidràulica. Mesclar els dos debats és un error.
«L’Albufera no necessita més estudis; necessita executar decisions llargament acordades, tancar els cicles d’actuació»
En una entrevista a propòsit dels 30 anys de la declaració del Parc Natural de l’Albufera, publicada en 2016, defenies pràcticament les mateixes prioritats que ara. Una dècada després, quina sensació et causa comprovar que a penes res ha canviat?
No em sorprén. Els problemes estructurals de l’Albufera no es resolen en pocs anys. El preocupant no és que el diagnòstic continue sent vàlid, sinó que moltes actuacions continuen pendents o incompletes. Els tancs de tempesta són un exemple clar: existixen, però falten normes d’explotació, decisions administratives i voluntat de posar-los en marxa. En este temps no hi ha hagut un canvi de model, sinó una successió de projectes i anuncis que no s’han traduït en una execució real. El coneixement el tenim; allò més difícil està sent sostindre les decisions en el temps. L’Albufera no necessita més estudis; necessita executar decisions llargament acordades, tancar els cicles d’actuació.
«L’Albufera no es pot gestionar com si el territori que l’envolta no existira»
Una reflexió final.
El que hem patit ha sigut un esdeveniment extraordinari, i la resposta ha de ser extraordinària. Estem davant una oportunitat històrica per a emprendre canvis de fons, accions valentes i ambicioses que deixen empremta i que facen que este episodi catastròfic es recorde a més com una oportunitat que vam saber aprofitar pensant en les pròximes generacions.
