El passat mes de gener ens va deixar el nostre benvolgut amic i company Rafa Paulo. Serenament, després d’acomiadar-se dels més propers i d’un any de lluita acarnissada amb el càncer, tal com va referir-se a la malaltia des del primer dia. Sense circumloquis.
Va arribar a l’Oficina Tècnica Devesa-Albufera un parell d’anys després de la seua creació a primers dels vuitanta, procedent del departament d’Urbanisme de l’Ajuntament de València, on recalà després de la clausura de l’escorxador municipal de la Petxina, on entrà a treballar als 14 anys com aprenent. Quan les circumstàncies obligaven, la vida laboral podia començar molt prompte en aquells anys de finals del franquisme.
«Jo soc matarife», responia quan algú s’interessava pel seu currículum, però els llargs anys d’exercici de l’ofici li van infondre un respecte gairebé sagrat per tota manifestació de vida.
La precoç immersió en el món laboral i l’entorn social li van fer emancipar-se molt prompte, encara adolescent, i participar molt activament en l’agitada, i gairebé sempre perillosa, militància política de finals de la dictadura i primers anys de l’anomenada «transició», que per a ell representava fonamentalment una decebedora llarga sèrie de renúncies i concessions, i més d’una traïció, que havien acabat beneficiant els de sempre.
En arribar a l’Oficina Tècnica, s’incorporà al jove i entusiasta equip al que la primera corporació democràtica de l’Ajuntament de València havia encarregat d’impulsar els primers treballs d’ordenació, recuperació i restauració de la Devesa i de l’Albufera, i com rememoraria en moltes ocasions, es va trobar amb un grup de persones amb la majoria de les quals va forjar una amistat més enllà del treball i que ha perdurat al llarg de tota la seua vida.
Una de les primeres comeses en què va participar fou la preparació de la proposta tècnica —i molt directament en la definició dels límits del que després seria el Parc Natural de l’Albufera— que va servir perquè l’Ajuntament de València instara la Generalitat a declarar la protecció legal de l’Albufera, la Devesa i l’espai marjalenc circumdant.
«Jo soc matarife», responia quan algú s’interessava pel seu currículum, però els llargs anys d’exercici de l’ofici li van infondre un respecte gairebé sagrat per tota manifestació de vida.
Van ser anys difícils, complicats, amb molta oposició, fins i tot violenta, a qualsevol canvi de l’statu quo. Pintades, atemptats amb incendis contra edificis municipals i fins i tot alguna perdigonada d’advertiment.
Però també va ser una època apassionant. Tot estava per fer i no obstant s’havia de fer tot, i tots havien de fer de tot. A més de col·laborar en tot el que calguera, Rafa va començar a recollir testimoni gràfic amb vídeo i fotografia —i el que és igual o més important, a recopilar i organitzar l’arxivament del material— de tot el que estava passant: els treballs de demolició de les restes de la fallida urbanització, els successius treballs de restauració dunar, els atemptats, l’activitat pesquera, el cultiu de l’arròs i la caça tradicionals, les manifestacions culturals lligades a l’aiguamoll, l’evolució de les poblacions de la fauna i de la vegetació, el redreçament del paisatge a mesura que s’avançava en la restauració… Un treball immens que ha creat un arxiu gràfic d’inestimable valor per conéixer com ha canviat el nostre espai natural més emblemàtic en els darrers quaranta anys.
Durant tres dècades hem compartir dies lluminosos i tronades a l’Albufera, ens hem alegrat amb els avanços i ens hem consolat amb les decepcions. Hem compartit lectures i hem lamentat la desaparició dels autors que ens van inspirar i ensenyar, i sempre te trobarem a faltar.
