[Reportatge associat a l’entrevista publicada en el número 5 de L’Amfibi: Nacho Dies: «Respectar el cicle natural d’inundació per les pluges i dessecació estival és la clau del valor ambiental del Racó de l’Olla»]
No hi ha un altre lloc a l’Albufera que puga contar tantes peripècies, ni tan dispars les unes de les altres, com el Racó de l’Olla. Hui, 30 anys després de la seua última reencarnació en reserva natural, desborda de vida. Dona gràcies d’haver superat els efímers estadis anteriors, els que van succeir aquella primitiva naturalesa d’estuari. I celebra la seua història lligada a la formació d’este delta d’al·luvió, esta albufera. Celebra que en el seu sòl afonat de llim i salobre, on fins al segle XVIII va haver-hi unes salines i en el XX un abocador, no poguera materialment prosperar l’arròs; que els projectes mundans d’universitat laboral i zoològic no passaren del paper, i que el rutilant hipòdrom —este sí que es va construir— resultara un embull ruïnós i reversible. Acabada la restauració en 1993 i després de lustres d’experiències i ensenyaments sobre espècies, hàbitats i dinàmiques, el saladar del Racó de l’Olla, amb el centre d’interpretació, la zona d’observació i l’àrea de reserva integral, commemora ara el seu aniversari com a punt clau per a la conservació de les aus a l’Europa mediterrània. I com a emblema d’este parc natural.
Algunes espècies de gavines i xatracs disposen al Racó de l’Olla d’un hàbitat de cria irreemplaçable. El tètol cuanegre, amenaçat a Europa, es congrega per centenars en la reserva durant els passos migratoris. Esta primavera els flamencs hi han criat per primera vegada, en número ingent i pràcticament inèdit a la península. I el xatrac elegant, au pròpia del Golf de Califòrnia, sembla que prova a estendre’s per la conca mediterrània des d’ací, on es reprodueix amb una certa regularitat des de principis de segle. D’altra banda, els més de trenta mil visitants anuals acrediten la compatibilitat de l’ús públic en este espai. La reducció al mínim de l’artificialització, de la intervenció antròpica sobre el cicle natural d’inundacions i estiatges, és la clau d’una gestió a llarg termini fiada a la capacitat d’adaptació i la resiliència que este ambient ha anat guanyant durant tres dècades. Al Racó de l’Olla, la naturalesa mana. Que siga així per molts anys.
Totes les reencarnacions del saladar
«Però l’esplèndida panoràmica d’A. Van den Wyngaerde (1563) és la que resol l’enigma, fixant la situació de les salines a l’interior del peduncle o fletxa i concretament a l’actual Racó de l’Olla». Amb l’emocionant troballa de l’ara cèlebre representació a ploma i aquarel·la de la Boffera —així és com es refereix este pintor flamenc a l’Albufera—, un magnífic dibuix que es conserva a la Biblioteca Nacional d’Àustria, el professor Vicenç Rosselló va acabar de buidar els dubtes sobre la ubicació de les salines a les quals ja al·ludien el Llibre del Repartiment en 1244 i el privilegi de Morella de 1250. De l’estudi de documents i mapes, Rosselló dedueix que estes salines van funcionar almenys durant quatre segles.
Com va ocórrer amb la Devesa, també el Racó de l’Olla, depressió interior situada al nord de l’antic estany de l’Alcatí, la naturalesa salina del qual va impedir la seua transformació en arrossar, va estar a punt de desaparéixer a causa de la pressió urbanística dels anys setanta. Va desaparéixer, de fet, en construir-se l’hipòdrom, a pesar que en el centre de l’anell on corrien els cavalls van continuar criant cada primavera camallongues, xatracs i carregades. La naturalesa es resisteix. Per molt d’hipòdrom que hi haguera, els ocells des de dalt contemplaven este lloc com el que ha sigut sempre, el que esperen que siga, el delta que formen el Túria i el Xúquer, amb el gran estany de l’Albufera en el centre, i, dins d’este territori d’estuari i al·luvió, tot el que en ell poguera cabre: la mallada del Racó de l’Olla, per exemple, saladar estratègicament situat a l’altura de la mata del Fang, entre la Devesa i el lluent.
I universitat laboral, zoològic, hipòdrom…
En 1957, després de la riuada del Túria, la mallada del Racó de l’Olla es va convertir en runar de part dels materials que la crescuda del riu va arrossegar fins a la ciutat de València, principalment els del barri de Russafa. Des de llavors, va continuar usant-se com a abocador. I ja en 1963, el periòdic Las Provincias avançava que l’ambiciós projecte d’urbanització de la Devesa preveia la construcció d’«hotels, camps esportius, cases residencials, sales de festes, teatres, plaça de bous i un hipòdrom». El fullet promocional que va editar l’Ajuntament de València aquell any no parlava exactament d’hipòdrom, sinó «d’un picador amb pistes coberta i descoberta i un camp per a concursos hípics, amb tribunes per a 3.000 espectadors». També als anys seixanta es va resoldre la ubicació de la Universitat Laboral de València al Racó de l’Olla. El 3 de juliol de 1964, després d’acord plenari, l’Ajuntament de València va arribar a aprovar la concessió a l’Estat dels terrenys per a la seua construcció, alguna cosa que finalment, en detectar-se una sèrie d’inconvenients associats a les característiques i condicions del lloc —falta d’espai, mala qualitat del subsol, dificultats per a la dessecació, humitat de l’ambient, etc.—, es desestimaria a favor del seu emplaçament definitiu a Xest.
Per si això fora poc, en juny de 1971, el mateix Ajuntament de València va cedir 40 hectàrees del Racó de l’Olla per a reubicar ací el zoològic dels Jardins de Vivers. I poc després, en refusar-se esta opció, el consistori presidit per l’alcalde López Rosat va concedir en usdefruit temporal una gran parcel·la de 472.000 metres quadrats a la Societat Valenciana de Carreras de Cavalls i Esports Nàutics, entitat que va construir l’hipòdrom i va emprendre l’explotació. La primera carrera es va celebrar el 16 d’octubre de 1976. La concessió contemplava un període de 49 anys, però el fracàs i la ruïna de l’empresa van acurtar el cicle a només tres temporades entre 1976 i 1977, amb un frustrat intent de reobertura en 1979 i algunes temptatives igualment malmeses a principis de la dècada següent. Van ser precisament els creditors, més d’un centenar, entre els quals es trobava l’Ajuntament, els qui van sol·licitar la subhasta pública d’estos drets. I, així, després d’un concurs fallit en 1983 —l’oferta guanyadora, que va aconseguir els 28 milions de pessetes, no va ser depositada en termini pel licitador, qui va semblar voler forçar una licitació major per part del consistori— i després de precintar les instal·lacions de l’hipòdrom a l’any següent, l’Ajuntament de València adquiriria finalment els drets sobre estos terrenys en maig de 1985. L’extinció definitiva de la cessió de l’usdefruit temporal de l’hipòdrom i el rescat d’este espai per a València costaria al municipi 65 milions de pessetes.
La restauració en dues fases
Una vegada recuperats els terrenys del Racó de l’Olla, l’opció considerada des del principi per l’Ajuntament de València va ser restablir l’alt potencial ambiental d’esta zona. La decisió responia als objectius de regeneració de l’ecosistema contemplats en el Pla Especial de Protecció de la Devesa, un instrument jurídic aprovat en 1982 que invalidava els usos i aprofitaments incompatibles amb la conservació de l’espai, inclosa esta depressió situada entre el sistema dunar litoral i l’estany de l’Albufera.
La restauració es va dur a terme en dues fases, entre la mitja dècada dels anys vuitanta i principis de la següent. La primera fase, iniciada en 1986, va consistir bàsicament en la creació de la llacuna nord, amb diversos miradors i observatoris d’aus a les vores, i la construcció del centre de recepció de visitants i informació. Esta actuació va incloure també l’obertura de les sendes que conformen els itineraris interpretatius d’este espai, en el qual es tractava de representar una part dels ecosistemes del recentment declarat Parc Natural de l’Albufera: les dunes, la màquia mediterrània, el bosquet de ribera, les mallades i, principalment, l’estany. Per això, va caldre retirar en esta primera fase la infraestructura i les restes del càmping que hi havia funcionat. En efecte, on ara està l’aparcament del centre d’interpretació, va haver-hi en el seu moment diverses pistes de tennis i dues piscines, i les parcel·les on els acampadors instal·laven les seues caravanes i tendes de campanya ocupaven tota l’àrea de pinada i matoll. Ja llavors, abans que s’escometera la segona fase, en una de les illes creades en esta llacuna nord, es van establir les primeres colònies de xatrac d’albufera, espècie que fins a eixe moment a penes havia criat en les mates de la Manseguerota i Sant Roc, on la pujada del nivell de l’estany en temporada del cultiu de l’arròs ofegava cada any els nius, i, més tard, en unes plataformes de fusta que s’havien instal·lat a l’efecte a la mata del Fang.
Espai de refugi i de cria
La segona fase de la restauració, escomesa per la Conselleria de Medi Ambient, es va centrar en la reversió dels terrenys que ocupava l’hipòdrom i la seua adequació ecològica «mitjançant la recreació d’un paisatge de llacuna similar al de les mallades originals de la Devesa». A grans trets, el projecte d’execució, contractat per uns 190 milions de pessetes, va consistir en la retirada del material que s’havia aportat al saladar per a la construcció de l’hipòdrom i la seua redistribució perimetral per a tancar l’àrea de reserva. En el centre es van establir tres llacunes que incorporaven diverses illes de diferent tipologia i quedaven envoltades per bancs d’arena amb vegetació d’albufera i arbustiva i algunes platges nues. A més, es va recuperar i va ampliar la zona de saladar. L’objectiu principal va ser crear una àrea de reserva «necessària per a la nidificació i refugi d’importants espècies que són cada vegada més escasses al no existir zones òptimes per al seu desenvolupament en la resta del Parc».
Perquè així fora, l’empresa que va dirigir el projecte, Epypsa, va arribar a contractar com a assessor al prestigiós naturalista britànic Bert Axell, encara que la interpretació que finalment va fer de les seues recomanacions va ser poc precisa. En qualsevol cas, ja des del principi, la resposta de xatracs, gavines i algunes limícoles, com el corriol camanegre, apuntava al fet que el Racó de l’Olla es convertiria tard o d’hora en una de les zones de cria de larolimícoles més important del Mediterrani occidental. Hui, este grup d’aus està representat en la reserva per espècies com el xatrac d’albufera, el xatrac becllarg, el curroc, les gavines capblanca, capnegra i vulgar, i algunes limícoles com la camallonga i la llesna. La mongeta i el corriol camanegre, si bé van ser dels primers a assentar-se, van acabar desplaçats per la competència desigual de la gavina vulgar i el curroc. Pel que fa als anàtids, destaca la cria regular de la tadorna i d’alguna parella de rosseta.
La flora, entre el saladar i el bosc mediterrani
La superfície del Racó de l’Olla es caracteritza en gran part per una elevada salinitat edàfica, principalment en la zona que, des de la restauració, ocupa l’àrea de reserva integral; és a dir, el saladar al voltant del qual es va construir l’oval de l’hipòdrom. Estes condicions particulars afavoreixen la presència de xicotetes prades i pasturatges d’espècies halòfites, com les soses, els joncs i les ensopegueres. Precisament, és la disposició natural d’estes comunitats vegetals la que, en deixar illes i vores nues, permet la instal·lació de les colònies de cria de les aus larolimícoles.
Però, al marge d’este ambient de saladar, en este espai està també representat el sistema dunar intern típic de la Devesa, on creixen espècies d’arbustos i arbres típiques de la màquia i el bosc litorals mediterranis. Entre els primers, el ginebre marí, el llentiscle, l’arçot, el coscoll, l’aladern de fulla estreta, l’aladern, el ginestó valencià, la murta… I, entre els arbres, el pi blanc i el tamariu. Hi ha plantes trepadores com el lligabosc, l’aritjol i la rapallengua. I creix també el margalló, l’única espècie de palmera autòctona d’Europa.
Una gestió compartida
La reserva natural del Racó de l’Olla es va crear poc després de recuperar-se estos terrenys per part de l’Ajuntament de València i després que conclogueren les obres de restauració ambiental. El projecte va resultar del conveni subscrit per l’Ajuntament de València i la Generalitat Valenciana amb l’objectiu de recuperar la biocenosi d’este ambient de mallada i saladar. Des de juny de 1994, la gestió del Racó de l’Olla depén conjuntament de la Generalitat Valenciana i Ajuntament de València arran de la signatura d’un conveni de col·laboració. La fesomia d’esta àrea de reserva ha anat evolucionant i madurant al llarg del temps. A hores d’ara, gràcies en gran part a l’existència del Racó de l’Olla, a la seua capacitat com a hàbitat per a albergar molt diverses espècies de plantes i animals característiques, algunes amb poblacions molt considerables, el Parc Natural de l’Albufera constitueix un dels aiguamolls de referència per a la conservació de la biodiversitat en el context mediterrani i pot justificar àmpliament, només per això, la seua condició d’espai natural protegit a escala internacional.
La importància de l’ús públic
Per això, perquè l’Albufera és un reclam turístic per ella mateixa i perquè el centre d’interpretació se situa a poc més de deu quilòmetres de València, al Racó de l’Olla resulta imprescindible conciliar la conservació i este conjunt d’activitats turístiques, recreatives i educatives. D’ací ve que fa uns anys s’establira un aforament limitat de visitants. Per als equips i administracions que operen en la reserva, minimitzar les molèsties a la fauna és una condició inexcusable, un criteri clau perquè l’avifauna responga favorablement. En qualsevol cas, durant els últims 20 anys, el centre d’interpretació ha rebut a més de 600.000 persones. D’elles, més de 380.000 han acudit pel seu compte i la resta, 222.000, com a integrants dels quasi cinc mil grups amb visita concertada.
Un lloc únic a l’Albufera
El Racó de l’Olla, especialment el saladar, constitueix un tipus d’hàbitat únic en el context del parc natural, últim vestigi d’aquella albufera salobrenca anterior al procés d’alteració —en part natural i en part antròpica— que va culminar en la dulcificació del sistema i la transformació arrossera. Estes condicions pròpies dels ambients salins, unides a unes tasques de manteniment que han aconseguit frenar l’avanç del senillar, consolidar la vegetació halòfita i afavorir un espai d’aigües someres i vores nues, han fet del Racó de l’Olla un enclavament vital per a la cria, l’alimentació i el descans de diverses espècies d’aus que, d’una altra manera, a penes tindrien presència a l’Albufera.
I així ha anat creixent gradualment la població reproductora de la reserva. Mai fins a la restauració del saladar havien criat a l’Albufera el xatrac becllarg, la llesna, la gavina capblanca ni el curroc. Tampoc la tadorna ni la gavina capnegra, els quals van arribar després. Més recentment, destaca la presència des de 2006 d’alguns pocs individus reproductors de xatrac elegant, i finalment la magnífica colònia de cria de flamencs, amb 5.289 nius censats, que també per primera vegada s’ha establit al parc natural. En xifres, durant estos 30 anys, des que es va establir la reserva en 1993 fins a la passada temporada de cria de 2023, al Racó de l’Olla s’ha censat un total de 132.454 nius de 29 espècies d’aus aquàtiques diferents, la qual cosa resulta en una mitjana de 4.100 parelles reproductores per temporada.
Les aus del Racó de l’Olla
Per Bosco Dies
Flamenc (Phoenicopterus roseus)
Espècie citada des d’antic a l’Albufera i típic representant de les zones humides del Mediterrani. Des de 1994, la restauració del saladar del Racó de l’Olla ha afavorit la permanència regular de l’espècie al llarg de tot l’any, amb xifres que han anat augmentant progressivament en sintonia amb la seua recuperació a Europa. A l’Albufera, des de principis de segle, aconsegueix xifres rècord, amb més de deu mil aus a l’hivern als darrers anys. Este augment, així com que s’haja reproduït per primera vegada en 2023, sembla afavorit per les condicions de la inundació i la suavitat de les temperatures que han caracteritzat els últims hiverns.
Rosseta (Marmaronetta angustirostris)
La rosseta és una de les set espècies catalogades com «en situació crítica» a Espanya, país que concentra els únics llocs de cria a Europa. Històricament, es considera habitual a l’Albufera. I possiblement ho era fins a principis del segle XX. Però, una disminució gradual d’efectius, paral·lela a la deterioració i transformació de l›entorn, va derivar en la pràctica desaparició cap als anys cinquanta. Fins a principis dels anys noranta, es comporta com un visitant ocasional a l’aiguamoll. I, a partir de llavors, la regeneració del saladar del Racó de l’Olla afavoreix una presència estival més regular, la qual culmina amb la reproducció en 1994. A les últimes dècades, cria quasi tots els anys, encara que de manera escassa, afavorida especialment des de 2021 pel projecte europeu Life Rosseta. Des de l’establiment de la reserva, s’han registrat fins a 58 femelles amb pollets.
Llesna (Recurvirostra avosetta)
És un dels limícoles més representatius d›ambients de saladar. Abans de la recuperació del Racó de l’Olla, la llesna es registrava a l’Albufera de manera ocasional, en migració, però en nombre molt reduït. Després de la restauració, va començar a incrementar la seua presència i en 1994 se’n va verificar per primera vegada la nidificació. Des de llavors s’ha mantingut en xifres més o menys estables, amb un màxim absolut de 126 parelles en 2001 i valors al voltant de les 90 parelles en 2016 i 2018.
Corriol camanegre (Charadrius alexandrinus)
Este xicotet limícola, típic de zones litorals i saladars, troba al Racó de l’Olla un hàbitat adequat de presència, si bé el nombre de parelles reproductores en este lloc és molt reduït a causa de la competència d’altres espècies colonials com gavines i currocs. És una espècie resident, present tot l’any, encara que en menor nombre durant l’hivern. La seua cria a l’Albufera ha descendit marcadament a les darreres dècades, passant de quasi el centenar de parelles als anys vuitanta fins a penes unes poques desenes en l’actualitat. La predació i les molèsties per animals, especialment gossos domèstics, l’erosió de les platges i l’afluència de banyistes a partir de la primavera en són les principals amenaces.
Tètol cuanegre (Limosa limosa)
És un limícola que a l’Albufera es presenta majoritàriament durant els desplaçaments migratoris, tant a la primavera, entre febrer i abril, com durant la migració postnupcial, de juliol a octubre. El Racó de l’Olla juga un paper molt important com a àrea de descans i alimentació per a esta espècie que cria en el centre i nord d’Europa i que passa l’hivern en la façana atlàntica del continent africà. El tètol cuanegre mostra un estat de conservació desfavorable, ja que a les darreres dècades ha perdut més del 60 per cent de la població reproductora en alguns països europeus. A l’hivern les xifres són menors, a penes un centenar d’exemplars, i durant febrer i març es registren els màxims anuals. En este període el Racó arriba a concentrar més de dos mil exemplars que hi romanen descansant, lliures de les molèsties que ocasiona l’activitat humana.
Gavina capnegra (Ichthyaetus melanocephalus)
És una gavina quasi exclusiva del Mediterrani i el Mar Negre que ha incrementat la seua població a Europa als darrers anys. A l’Albufera es presentava únicament en migració i hivernada en el litoral fins que va començar a nidificar al Racó de l’Olla en 2001, la qual cosa va suposar un dels primers registres de cria a Espanya. Des de llavors, el nombre d’ocells reproductors ha crescut any rere any fins a aconseguir les 1.700 parelles en 2023 i convertir el Racó de l’Olla en la principal localitat de cria del Mediterrani occidental. És una espècie que ha sabut explotar una gran varietat d’hàbitats per a alimentar-se, des d’alta mar fins a l’horta.
Gavina capblanca (Chroicocephalus genei)
Esta gavina de grandària mitjana és quasi exclusiva de saladars i zones litorals del Mediterrani i Àsia. A penes existien cites a l’Albufera anteriors a la restauració del Racó de l’Olla. A partir d’este moment, a conseqüència de la recuperació d’un hàbitat propici, l’espècie s’ha presentat de manera ininterrompuda des de 1991, amb un primer intent de reproducció en 1994. Des de llavors, esta gavina es presenta puntualment des de març fins a mitjan agost, amb molt poques cites hivernants, la majoria a l’estany del Pujol. El nombre de parelles reproductores fluctua, amb una mitjana de 42 parelles reproductores i una xifra màxima de 224 parelles en 2009.
Curroc (Gelochelidon nilotica)
Hi ha referències antigues de la seua presència com a nidificant a l’Albufera, almenys des de mitjan segle XIX; però, va desaparèixer després com a reproductor i tan sols es registraven aus en nombre reduït fins a la fi del segle XX. La restauració del saladar del Racó de l’Olla va permetre l’assentament de 34 parelles en 1994 i un continu increment del nombre de reproductors des de llavors, fins a aconseguir màxims entorn de les mil parelles en 2009 i 2021. El curroc s’alimenta en els arrossars que circumden l’Albufera, bàsicament del cranc roig americà, peixos i amfibis. Es tracta d’una espècie estival, la qual passa l’hivern a l’Àfrica equatorial, present des de finals de març fins a mitjan agost.
Xatrac becllarg (Thalasseus sandvicensis)
Encara que és present tot l’any, no hi ha registres confirmats de nidificació a l’Albufera fins a la restauració del Racó de l’Olla. A partir de llavors, este espai alberga una de les majors colònies de reproducció del Mediterrani occidental, amb xifres que han arribat a superar les 1.600 parelles. És un xatrac que s’alimenta en la mar, on captura xicotets peixos llançant-se en picat. La població reproductora de l’Albufera sembla desplaçar-se a l’hivern a la costa atlàntica d’Àfrica, mentre que ací es presenten aus procedents de les colònies de cria situades al nord d’Europa. És una espècie molt sensible als canvis de temperatura de la mar, ja que estos afecten a la disponibilitat de peixos durant els mesos de nidificació.
Xatrac d’albufera (Sterna hirundo)
És una de les espècies més representatives de l’Albufera. N’hi ha referències com a reproductor des del segle XVIII. Encara que va estar a punt de desaparéixer com a nidificant a la dècada dels vuitanta del segle XX, la restauració del Racó de l’Olla en va permetre la recuperació, passant d’unes poques desenes a superar-se les 1.500 parelles reproductores. Als darrers anys les xifres com a nidificant ronden les 500 parelles, un descens que sembla condicionat per la competència amb la resta de xatracs i gavines per a trobar llocs de cria. És una espècie estival que passa a l’hivern a les costes del continent africà, arribant fins i tot a Sud-àfrica. Les primeres cites primaverals solen registrar-se a mitjan març, i la seua presència es prolonga fins a setembre. Per la mateixa raó que el xatrac becllarg, esta espècie acusa sensiblement les variacions de temperatura de la mar.
Els equipaments del centre d’interpretació
La reserva del Racó de l’Olla, amb una superfície de 50 hectàrees, consta de dues grans zones:
- Zona d’ús públic on es troba el Centre d’Interpretació que desenvolupa programes d’informació, divulgació, interpretació del patrimoni i educació ambiental, dirigits als centres educatius, a la població local i al turisme.
- Zona de reserva integral destinada a la conservació de la biodiversitat. La zona de reserva integral està restringida al públic, ja que es tracta d’una àrea destinada a la nidificació i refugi d’aus aquàtiques.
En la zona d’ús públic se situen:
- Aparcament per a automòbils i autobusos.
- Àrea recreativa oberta exclusivament per a l’esmorzar, descans i espera de les visites concertades.
- Centre de recepció de visites: acull una exposició sobre la reserva del Racó de l’Olla i el Parc Natural de l’Albufera.
- Torre mirador amb vistes a l’Albufera.
- Estany d’aproximadament 5 hectàrees on s’ha assentat una part representativa de la flora i l’avifauna del parc.
- Observatoris d’avifauna adaptats per a l’observació de diferents espècies d’aus, principalment aquàtiques. Els mesos més destacats són maig, juny, juliol, novembre, desembre i gener. Es recomana portar prismàtics o telescopi.
- Senda interpretativa, la finalitat de la qual és donar a conéixer al visitant la diversitat d’algunes espècies botàniques adaptades als ambients del conjunt Devesa-Albufera. Longitud: 0,8 km (anada i tornada).
Horari: de dilluns a diumenge de 9 a 14 h.
Accés: gratuït. Aforament limitat.
