Carles Dolç, una vida de compromís amb el territori
L'arquitecte i urbanista, mort als 77 anys, va ser un dels protagonistes de les mobilitzacions ciutadanes que van frenar la urbanització de la Devesa. Recuperem el seu testimoni, publicat el 2016 amb motiu del trenté aniversari del Parc Natural de l'Albufera.
Vicent Llorens i Bosco Dies
Carles Dolç, arquitecte, urbanista i referent dels moviments ciutadans de València, va morir el passat 30 d’octubre als 77 anys. La seua trajectòria va estar estretament vinculada a la defensa del territori, el patrimoni i l’espai públic, des de les primeres mobilitzacions contra la urbanització de la Devesa fins a les reivindicacions per la recuperació del llit del Túria, la protecció de l’horta o la defensa del Jardí Botànic. En reconeixement a la seua contribució a la ciutat, l’Ajuntament de València el va nomenar fill predilecte el 2015.
L’any 2016, amb motiu del trenté aniversari de la declaració del Parc Natural de l’Albufera, vam tindre l’oportunitat d’entrevistar-lo per al llibre Trenta anys, trenta mirades (Edicions 96/Fundació Assut, 2017). Dolç va recordar aleshores els inicis de la mobilització ciutadana contra el projecte urbanitzador del Saler, les protestes dels anys setanta i el paper que van exercir els moviments veïnals en la defensa d’un espai natural que hui forma part inseparable de la identitat de València.
En record de Carles Dolç i com a reconeixement a la seua contribució a la conservació de l’Albufera, recuperem íntegrament aquell article, publicat ara fa deu anys, que conserva el valor del seu testimoni directe sobre un dels episodis més importants de la història de la protecció del nostre territori.
Ciutadà Carles Dolç
No deu ser fàcil defensar una convicció quan, a part de minoritària, és també clandestina. Si, encara més, la postura oficial és aplicada per decret i confirmada amb eufòria per la majoria, la perspectiva deu ser com per a eixir cames ajudeu-me. A València, el Plan de Ordenación del Monte de la Dehesa del Saler, de 1964, formulat per l’Ajuntament de Rincón de Arellano i encoratjat pel ministeri de Fraga Iribarne, va ser rebut com un mannà per una societat adotzenada i sensible a la propaganda. El pretès somni del turisme, que semblava haver passat de llarg per a quedar-se a Benidorm, se’ns oferia per fi en tota la seua plenitud. Així les coses, no va ser fins a finals d’aquella dècada que uns pocs biòlegs i professors de la Facultat de Ciències —Docavo, Gil Corell, Pechuán, Mansanet— es van atrevir a qüestionar el projecte urbanitzador. Aleshores, el desenvolupisme ja havia mostrat la seua cara més descarnada i l’incipient moviment veïnal començava a demandar un urbanisme més racional.
En aquell temps, Carles Dolç era un jove estudiant d’Arquitectura amb ganes de fer ciutat, de contribuir a aquesta «magnífica creació humana» que és per a ell la ciutat. Havia comprès la necessitat del compromís cívic enfront de l’amenaça de l’especulació depredadora. Durant molt de temps, aquest urbanista convençut ha combatut pacíficament i pacientment qualsevol projecte pervers amb l’arma legítima de la mobilització social. El seu nom, i el d’uns altres com ell, es relaciona amb moltes conquestes ciutadanes i també amb alguna derrota: «El llit del Túria és nostre i el volem verd», «Salvem el Botànic», la defensa de l’Horta… En 2015, València li va mostrar el seu agraïment nomenant-lo fill predilecte. N’hi havia per a això i per a molt més. Per la seua banda, i encara que n’haja vistes de millors, porta més de quaranta anys donant proves que aquesta ciutat és també la nineta dels seus ulls.
Aquells pocs biòlegs no podien fer res contra l’aparell públic. L’espoleta del canvi, segons Dolç, va ser l’emissió del programa en el qual Félix Rodríguez de la Fuente, just abans de la final de Copa entre el Madrid i el València, el 28 de juny de 1970, denunciava les agressions a la Devesa i l’Albufera: «Va ser un episodi decisiu —mai millor dit— que va fer veure a la ciutat que les coses no estaven tan clares, que va aportar un punt de vista diferent sobre el procés d’urbanització del Saler». Després, encara tres anys després, vindrien el gir en la posició de Las Provincias —els tres articles consecutius de María Consuelo Reyna contra la urbanització— i la mobilització empresa des de les associacions de veïns. És així que Dolç, amb 23 anys, s’uneix a les reivindicacions. Ja no les abandonaria fins al final; ni aquestes ni les que van venir després.
La destrucció de la pinada, tan visible, va remoure les consciències. Les protestes responien a cert estat d’opinió, a una forma possible de dissidència, a una crítica del model urbanitzador. Recorda que en 1974 la reacció ciutadana es va intensificar. Les mesures adoptades pel nou Ajuntament de Ramón Izquierdo no eren suficients. De fet, mentre el consistori anunciava l’exposició pública dels nous plans per al Saler, el Col·legi d’Arquitectes va organitzar una contraexposició en tota regla. «Va ser un altre procés inèdit —explica—, ja que fins aquell moment el Col·legi d’Arquitectes no s’havia vinculat a cap moviment d’aquesta naturalesa. Va haver-hi una reunió d’arquitectes i intel·lectuals, entre els quals es trobaven Just Ramírez —mentor i col·laborador molt pròxim a Carles Dolç—, Josep Vicent Marqués, Damià Mollà, Vicente González Móstoles i altres, per a veure què es podia fer». El resultat d’aquella reunió va ser l’exposició titulada El Saler: Dades per a una decisió col·lectiva. Va tenir major repercussió que l’oficial i fins i tot l’alcalde en persona va anar a visitar-la.
Poc després, al setembre de 1974, es va convocar una manifestació il·legal al Saler. Ho coneix de primera mà: «Durant quatre dies, el Governador Civil d’aquella època va estar avisant per la ràdio que aquella manifestació era il·legal. En arribar el dia ens concentràrem uns centenars de persones, potser mil. Tot estava pres per la policia i van carregar contra nosaltres, vam eixir corrent cap a la platja. No és que allò tinguera massa transcendència, però era simptomàtic que es prengueren totes aquelles mesures».
Segueix fent memòria fins a arribar a una conclusió: «“El Saler per al poble” va ser un fenomen inèdit, dels primers moviments ciutadans en defensa del medi ambient a Europa. Van ser diverses coincidències les que el feren possible: el final del franquisme, el posicionament de la premsa, fonamentalment Las Provincias, i el primer activisme ciutadà».
Pel que fa al parc natural, li demanem la seua visió de ciutadà i urbanista: «Eixes pressions urbanístiques que periòdicament assetgen l’Albufera tornaran a aparèixer sempre perquè és un àmbit molt atractiu». Dóna suport en tot allò que pot a la lluita de la gent del Saler, en concret de l’associació d’Amics de la Casa de la Demanà, per retornar al poble la connexió perduda amb el port i la marjal: «Porten dotze anys tractant de resoldre el problema. L’autopista és clarament una anomalia, el residu inútil d’un projecte inacabat. Poques reivindicacions són tan elementals i irrefutables com aquesta. Espere que se solucione ràpid».
—
Imatge de capçalera: Carles Dolç a l’octubre de 2016 (foto: Fundació Assut).
Carles Dolç, una vida de compromiso con el territorio
El arquitecto y urbanista, fallecido a los 77 años, fue uno de los protagonistas de las movilizaciones ciudadanas que frenaron la urbanización de la Devesa. Recuperamos su testimonio, publicado en 2016 con motivo del trigésimo aniversario del Parque Natural de L’Albufera.
Carles Dolç, arquitecto, urbanista y referente de los movimientos ciudadanos de Valencia, falleció el pasado 30 de octubre a los 77 años. Su trayectoria estuvo estrechamente vinculada a la defensa del territorio, el patrimonio y el espacio público, desde las primeras movilizaciones contra la urbanización de La Devesa hasta las reivindicaciones por la recuperación del cauce del Turia, la protección de la huerta o la defensa del Jardín Botánico. En reconocimiento a su contribución a la ciudad, el Ayuntamiento de Valencia lo nombró hijo predilecto en 2015.
En 2016, con motivo del trigésimo aniversario de la declaración del Parque Natural de L’Albufera, tuvimos la oportunidad de entrevistarlo para el libro Treinta años, treinta miradas. Dolç recordó entonces los inicios de la movilización ciudadana contra el proyecto urbanizador de El Saler, las protestas de los años setenta y el papel que desempeñaron los movimientos vecinales en la defensa de un espacio natural que hoy forma parte inseparable de la identidad de Valencia.
En recuerdo de Carles Dolç y como reconocimiento a su contribución a la conservación de L’Albufera, recuperamos íntegramente aquel artículo, publicado hace ahora diez años, que conserva el valor de su testimonio directo sobre uno de los episodios más importantes de la historia de la protección de nuestro territorio.
Ciudadano Carles Dolç
No debe de ser fácil defender una convicción cuando, aparte de minoritaria, es también clandestina. Si, aún por encima, la postura oficial es aplicada por decreto y refrendada con euforia por la mayoría, la perspectiva debe de ser como para salir por pies. En Valencia, el Plan de Ordenación del Monte de la Dehesa del Saler, de 1964, formulado por el Ayuntamiento de Rincón de Arellano y alentado por el ministerio de Fraga Iribarne, fue recibido como un maná por una sociedad adocenada y sensible a la propaganda. El pretendido sueño del turismo, que parecía haber pasado de largo para quedarse en Benidorm, se nos ofrecía por fin en toda su plenitud. Así las cosas, no fue hasta finales de esa década que unos pocos biólogos y profesores de la Facultad de Ciencias —Docavo, Gil Corell, Pechuán, Mansanet— se atrevieron a cuestionar el proyecto urbanizador. Para entonces, el desarrollismo ya había mostrado su cara más descarnada y el incipiente movimiento vecinal comenzaba a demandar un urbanismo más cabal.
De aquella, Carles Dolç era un joven estudiante de Arquitectura con ganas de hacer ciudad, de contribuir a esta «magnífica creación humana» que es para él la ciudad. Había comprendido la necesidad del compromiso cívico frente a la amenaza de la especulación depredadora. Durante mucho tiempo, este urbanista convencido ha combatido pacífica y pacientemente cualquier proyecto perverso con el arma legítima de la movilización social. Su nombre, y el de otros como él, se relaciona con muchas conquistas ciudadanas y también con alguna derrota: «El llit del Túria és nostre i el volem verd», «Salvem el Botànic», la defensa de la Huerta… En 2015, Valencia le mostró su agradecimiento nombrándolo hijo predilecto. No era para menos. Por su parte, y aunque las haya visto mejores, lleva cuarenta y tantos años dando pruebas de que esta ciudad es también la niña de sus ojos.
Aquellos pocos biólogos nada podían contra el aparato público. La espoleta del cambio, según Dolç, fue la emisión del programa en el que Félix Rodríguez de la Fuente, justo antes de la final de Copa entre el Madrid y el Valencia, el 28 de junio de 1970, denunciaba las agresiones a la Devesa y L’Albufera: «Fue un episodio decisivo —nunca mejor dicho— que hizo ver a la ciudad que las cosas no estaban tan claras, que aportó un punto de vista distinto sobre el proceso de urbanización de El Saler». Después, todavía tres años después, vendrían el giro en la posición de Las Provincias —los tres artículos consecutivos de María Consuelo Reyna contra la urbanización— y la movilización emprendida desde las asociaciones de vecinos. Es en esas que Dolç, con 23 años, se une a las reivindicaciones. Ya no las abandonaría hasta el final; ni estas ni las que vinieron después.
La destrucción del pinar, tan visible, removió las conciencias. Las protestas respondían a cierto estado de opinión, a una forma posible de disidencia, a una crítica del modelo urbanizador. Recuerda que en 1974 la reacción ciudadana se intensificó. Las medidas adoptadas por el nuevo Ayuntamiento de Ramón Izquierdo no eran suficientes. De hecho, mientras el consistorio anunciaba la exposición pública de los nuevos planes para El Saler, el Colegio de Arquitectos organizó una contra-exposición en toda regla. «Fue otro proceso inédito —explica—, ya que hasta ese momento el Colegio de Arquitectos no se había vinculado a ningún movimiento de esta naturaleza. Hubo una reunión de arquitectos e intelectuales, entre los que estaban Just Ramírez —mentor y cercano colaborador de Carles Dolç—, Josep Vicent Marqués, Damià Mollà, Vicente González Móstoles y otros, para ver qué se podía hacer». El resultado de aquella reunión fue la exposición titulada El Saler: Dades per a una decisió col·lectiva. Dolç recuerda que tuvo mayor repercusión que la oficial y que hasta el mismísimo alcalde fue a visitarla.
Poco después, en septiembre de 1974, se convocó una manifestación en El Saler. Lo conoce de primera mano: «Durante cuatro días, el Gobernador Civil de aquella época estuvo avisando por la radio de que aquella manifestación era ilegal. Al llegar el día nos concentramos unos centenares de personas, puede que mil. Todo estaba tomado por la policía y cargaron contra nosotros, salimos corriendo hacia la playa. No es que aquello tuviera demasiada transcendencia, pero era sintomático que se tomaran todas aquellas medidas».
Sigue haciendo memoria hasta llegar a una conclusión: «“El Saler per al poble” fue un fenómeno inédito, de los primeros movimientos ciudadanos en defensa del medio ambiente en Europa. Fueron varias coincidencias las que lo hicieron posible: el final del franquismo, el posicionamiento de la prensa, fundamentalmente Las Provincias, y el primer activismo ciudadano».
Por lo que respecta al parque natural, le pedimos su visión de ciudadano y urbanista: «Esas presiones urbanísticas que periódicamente asedian a L’Albufera van a volver a aparecer siempre porque es un ámbito muy atractivo». Apoya en lo que puede la lucha de la gente de El Saler, en concreto de la asociación de Amics de la Casa de la Demanà, para devolver al pueblo la conexión perdida con el puerto y el marjal: «Llevan doce años tratando de resolver el problema. La autopista es claramente una anomalía, el residuo inútil de un proyecto inacabado. Pocas reivindicaciones son tan elementales e irrefutables como esta. Espero que se solucione pronto».
—
Imagen de cabecera: Carles Dolç en octubre de 2016 (foto: Fundació Assut).