La presència de l’Albufera al cinema es remunta quasi tan enrere com el mateix cinema. Entre la visita filmada d’Alfons XIII en 1906 i la recent producció d’El lodo, un relat de suspens amb implicacions ambientals que va inaugurar l’última edició de la Mostra de València, el setè art ha registrat intermitentment la realitat mutant i els amples horitzons d’este territori. Entremig, la mirada conservadora de Cifesa o les afectades lloances del No-Do contrasten amb la valenta denúncia i els atreviments narratius i estilístics de l’anomenat cinema independent valencià, amb el Biotopo de Carles Mira com a obra referent.
Hui s’imposa un tipus de thriller, així és en El desentierro, El silencio del pantano i El lodo, en el qual el paisatge físic i la naturalesa amfíbia de l’Albufera cobren especial protagonisme. Com la «marisma» del Guadalquivir en La Isla Mínima (Alberto Rodríguez, 2014), film que, d’alguna forma, precedeix estos tres. Entre un grapat de documentals convencionals sobre l’arròs, la caça o la naturalesa de l’aiguamoll, destaca Temps d’aigua, de Miguel Ángel Baixauli, valuós exercici d’autor situat entre l’antropologia i la poesia. I entre barques i barraques s’enjogassaven els protagonistes d’una revisió porno del sainet vuitcentista: La follera mayor (1999), de Conrad Son.
Sèries d’èxit
I està també la televisió. Sobretot, pel seu abast, la televisió. La sèrie Cañas y barro (1978), la primera de les adaptacions de grans autors que va produir Televisión Española en democràcia, va ser tot un fenomen de masses. Quaranta anys després, El embarcadero (2019) ha sigut de nou un èxit d’espectadors; salvant les distàncies, perquè res tenen a vore la televisió ni la societat de llavors amb les d’ara. També recentment, Paraíso i Perdida, dues grans produccions per a la xicoteta pantalla, han recorregut a l’Albufera per a mostrar part de les seues històries.
I tan inesperadament vigents o més que l’esmentat Biotopo són els dos episodis de la sèrie Vida salvaje emesos per TVE en 1970 en els quals Félix Rodríguez de la Fuente, encara en blanc i negre, amb la seua proverbial capacitat per captivar el públic, va denunciar les amenaces i agressions que comprometien la conservació de l’aiguamoll: la dessecació de la Mata del Fang, la contaminació incontrolada, la destrucció i urbanització de la Devesa… El discurs de Félix sens dubte va atiar la pressió popular i va contribuir al rescat d’este espai natural. I també per a televisió va realitzar Pedro Pérez Rosado el documental Reflexions de dóna a l’espill d’Europa: Dones del Palmar (2002), una cuidada i objectiva mirada al conflicte desencadenat al Palmar arran de la reivindicació del dret de les dones a la pesca. Sobre això, quasi amb idèntics protagonistes, ha tornat el projecte Territori d’Acció, de Sistema del Solar Produccions: El Palmar, la lluita de les dones (Natxo Alapont, 2019).
«L’Albufera de cine»
Fa uns anys, en 2011, a propòsit del quart de segle transcorregut des de la protecció de l’Albufera, el jardí de l’alqueria de la Fotja Blanca, seu de l’oficina de gestió del parc natural, al Palmar, es va convertir per unes nits en terrassa d’estiu. Sota el nom de «L’Albufera de cine», un cicle de projeccions a l’aire lliure organitzat per la Fundació Assut va deixar constància de l’acostament del cinema a este lloc.
En la projecció de Cañas y barro (1954), adaptació de Juan de Orduña de la novel·la de Blasco Ibáñez, va estar Jaume Bru, que eixia de bebè en la pel·lícula interpretant el fill prohibit de Neleta i Tonet. Ací, coses de la censura, ni el xiquet mor ni Tonet se suïcida ni Neleta es condemna. La tragèdia final ideada per l’escriptor es queda en no res. Aquella mateixa nit, dedicada a la productora valenciana Cifesa, es va vore també El arroz (1943), un documental apologètic encarregat pel Sindicato Nacional del Arroz i dirigit per Arturo Ruiz-Castillo, en altres temps fundador juntament amb Federico García Lorca del grup teatral La Barraca. Com este, sobre l’arròs, es van produir entre els anys vint i seixanta algunes pel·lícules de caràcter agrícola. Entre elles, La trilla del arroz en la ribera del Júcar (1926), un reportatge publicitari de la maquinària IMAD; El cultivo del arroz, d’Ediciones Iberophon, premiada en el Concurs Cinematogràfic Rural celebrat durant l’Exposició de Brussel·les de 1935; la desapareguda La Albufera (Ediciones Antifascistas Films, 1937), i Arroz y paella (No-Do, 1955).
La segona jornada va estar dedicada a la «mirada documental». Entre un típic producte del Noticiario Cinematográfico Español —el No-Do franquista—, Entre el agua y el barro (Christian Anwander, 1957), premiat al seu moment pels mèrits didàctics i valors artístics i tècnics, i La Albufera, el jardín salvaje (2007), un esforçat documental de naturalesa dirigit per Eduardo Barrachina, va destacar Biotopo (1973). La pel·lícula de Carles Mira, centrada en la degradació del llac i en l’impacte que tindria la construcció massiva d’apartaments en la costa iniciada a la fi dels anys seixanta, manté intactes la vigència i l’interès. La fotografia i la planificació de Juan Antonio Ruiz Anchía, operador que recalaria amb els anys a Hollywood, és encara hui un prodigi de modernitat.
En aquell cicle, va haver algunes absències obligades. Va faltar Sega cega (1968), film determinant del cinema independent valencià l’autor del qual, José Gandia Casimiro, prefereix no desempolsar. Va faltar també, per trobar-se en procés de restauració, Terres d’arròs (1972), un documental sobre la crisi del cultiu dirigit per Juan Vergara i Alfred Ramos.
El llargmetratge ja citat Temps d’aigua (2008), rodat entre el Tremolar, Castellar i la marjal d’Alfafar, i el curt d’Antonio Llorens Un cuento chino (2003), el qual especula en clau d’humor sobre l’origen de certes tradicions locals, van tancar aquell cicle. Llorens va tornar a l’Albufera en 2016 acompanyat per l’actor Francisco Algora, mort molt poc després, per a gravar Los últimos días de Pompeyo, episodi inèdit d’una sèrie inacabada.
Històries de pantans
Durant aquelles nits de cinema, amb el rodatge de la pel·lícula Cañas y barro llunyanament en el record, un vell assegurava haver vist per ací llavors a la Silvana Mangano d’Arroz amargo (Giuseppe de Santis, 1949). La confonia sens dubte amb Ana Amendola, la protagonista italiana de la pel·lícula d’Orduña. També Sophia Loren va protagonitzar per estos temps un d’aquells dramons erotitzants amb el neorealisme com a teló de fons i l’aiguamoll com a escenari: La chica del río (Mario Soldati, 1954). Sobre esta història, molt després plantejaria Bigas Luna la seua pel·lícula més excessiva, Bambola (1996), rodada igualment al Delta del Po i amb les anguiles «marinate» pel mig. Com aquell vell espectador, de segur que també hi ha d’altres que emboliquen en el record, com regirats en un perol, les anguiles de Comacchio, l’arròs de Vercelli, l’arròs i les anguiles de l’Albufera.
Com la selva, el desert o la mar, també el cinema ha visitat els aiguamolls per a contar les seues històries. Moltes vegades com un subgènere del cinema negre o del fantastic-terror, el qual veia en la boira espessa, l’aigua enfangada i la malesa impenetrable del pantà una eficaç manera d’accentuar l’atmosfera opressiva de les seues trames. El pantà de Okefenokee a Geòrgia, els bayous de Louisiana i els Everglades de Florida han sigut escenari de pel·lícules com Aguas pantanosas (Jean Renoir, 1941), Aguas turbias (André De Toth, 1944) i Muerte en los pantanos (Nicholas Ray, 1958), per citar algunes obres pioneres i capitals. Swamp Water, Dark Waters, Wind across the Everglades… Tant a l’original com en la versió espanyola, els títols són reveladors. I n’hi ha més, sense escapar als clàssics de Hollywood: Wild Oranges (King Vidor, 1924), encara del cinema mut, Louisiana Story (Robert J. Flaherty, 1948), Un grito en el pantano (Jean Negulesco, 1952), El caimán humano (Roy Del Ruth, 1959)…
Algunes d’estes pel·lícules i també d’altres, com La fortuna de vivir (Jean Becker, 1999), En el centro de la tormenta (Bertrand Tavernier, 2009) i El cartero de las noches blancas (Andrei Konchalovsky, 2014), han passat per les diferents edicions del festival Amfibi, un certamen xicotet, organitzat per la Fundació Assut, que tracta cada any, des del Palmar unes vegades i des del Saler unes altres, i amb l’excepció del parèntesi imposat per les dificultats financeres i sanitàries recents, de mostrar i reivindicar mitjançant el cinema i altres disciplines la importància de la conservació dels aiguamolls com l’Albufera i l’interès de les cultures amfíbies d’arreu del món.
Rodatge al tancat de Burriel
A finals de 2020, l’Albufera va ser testimoni del rodatge d’El lodo, una pel·lícula dirigida pel valencià Iñaki Sánchez Arrieta i protagonitzada per Raúl Arévalo, Paz Vega i Roberto Álamo. Durant els primers dies, la Casa de la Demanà del Saler es va convertir en improvisat camerino i centre de producció. L’equip es va traslladar després al tancat de Burriel, on es va establir per algunes setmanes. Després d’inaugurar la Mostra de València-Cinema del Mediterrani el passat 15 d’octubre, l’estrena d’este asfixiant thriller, en el qual l’Albufera —transformada en Laguna Blanca— és també protagonista absoluta, està previst per a desembre.
«Un negre amb un saxo»
La trama d’Un negre amb un saxo (Francesc Bellmunt, 1989), thriller basat en la novel·la homònima de Ferran Torrent, transcorre en diversos llocs de la ciutat de València. Juntament amb algunes seqüències en què es reconeix el Parterre, la Malva-rosa i l’avinguda de Blasco Ibáñez, hi ha una filmada en el pont de la Sequiota, a l’entrada del Palmar: una grua trau de la séquia un cotxe amb dos cadàvers, víctimes en esta intriga de prostitució.
L’Albufera en deu títols
CAÑAS Y BARRO (1954)
A l’Albufera de València, a principis del segle XX, la història i els conflictes de tres generacions d’una família: el tio Paloma, el barquer més ràpid del llac; el seu fill Tono, decidit a trencar amb la tradició familiar de la pesca i dedicar-se al cultiu d’arròs, i el fill d’este, Tonet, l’últim de la saga. Intèrprets: Virgilio Teixeira, Ana Amendola, José Nieto, Aurora Redondo. Direcció: Juan de Orduña. Argument: la novel·la de Vicente Blasco Ibáñez. Guió: Manuel Tamayo. Fotografia: José F. Aguayo (b/n). Muntatge: Antonio Cánovas. Música: Ricardo Lamotte de Grignon. Producció: Producciones Orduña Films (Esp.) / Pico Films (It.). 100 minuts.
SEGA CEGA (1968-1972)
Sobre el rerefons de la crisi del cultiu de l’arròs, la pel·lícula proposa un assaig o investigació sobre la producció material de l’arròs i, en paral·lel, sobre el propi cinema com a mitjà per a mostrar esta realitat. G.: José Gandía Casimiro, Francesc Pérez Moragón i Manuel Garí. F.: Just Cuadrado (b/n i color). P.: Juan Gabriel Cort. 45 min.
BIOTOPO (1973)
La degradació de l’Albufera pels abocaments contaminants comporta un greu risc d’extinció per a l’anguila, la llissa i la gambeta, i posa en perill el mitjà de subsistència dels pescadors del llac. Per la seua banda, la construcció massiva d’edificis a la Devesa i les platges del Perellonet i el Perelló és també una greu agressió a l’ecosistema. D. i G.: Carles Mira. F.: Juan Antonio Ruiz Anchía (color). P.: Ascle Films. 30 min.
CAÑAS Y BARRO (1978)
Minisèrie de televisió, de sis episodis, que adapta la novel·la homònima de Blasco Ibáñez. L’acció es desenvolupa entre les darreries del segle XIX i les primeries del XX en un poble de l’Albufera de València, centrada en els Paloma, una família de pescadors, en temps d’expansió de l’agricultura de l’arròs. I.: Victoria Vera, Luis Suárez, Alfredo Mayo, José Bódalo, Terele Pávez, Manuel Tejada. A.: la novel·la de V. Blasco Ibáñez. G.: Manuel Mur Oti. F.: Manuel Merino (color). M.: Alfonso Santiesteban. P.: TVE. 331 min.
UN CUENTO CHINO (2003)
Una vella producció d’origen imprecís que no consta en cap cens sobre cinema mut i que, segons els investigadors, podria tractar-se d’un exemple de l’insòlit cinema asiàtic-americà rodat a Hollywood durant els anys vint. O potser siga tan sols una pel·lícula trampa rodada en una caseta a la vora de la séquia del Racó de l’Olla? I.: Sergio Claramunt, Gulmira Shablina, Ana Midori, Vicky Lacruz, José Roselló. D. i G.: Antonio Llorens. F.: Federico Ribes. M.: Gulmira Shablina. P.: NISA. 13 min.
TEMPS D’AIGUA (2009)
Una aproximació a la vida en l’Albufera, de ritmes i ritus ancestrals, centrada especialment en els últims «indígenes» del lloc, uns adolescents que viuen al barri del Tremolar, i en l’aparició de nous pobladors immigrants. I. (no professionals): Vicent García, Oumar Sall, Bernat Pastor, María Ángeles Serrano, Sebastià Bou, Lorenzo Santarremigia, Mor M’Baye. D.: Miguel Ángel Baixauli. G.: Ximo Rojo, Josep Lluís Peris i Miguel Ángel Baixauli. F.: Pere Pueyo (color). M.: Alfred Sorlí. P.: Jaibo Films / Nadir Fims, amb la participació de l’IVAC-La Filmoteca, RTVV i Ajuntament d’Alfafar. 87 min.
EL DESENTIERRO (2018)
La sobtada aparició d’una dona d’origen albanès provoca que Jordi, nouvingut de l’Argentina per a assistir al soterrar del seu tio, un important conseller, decidisca investigar el passat del seu pare, desaparegut fa 20 anys. Intèrprets: Leonardo Sbaraglia, Michel Noher, Jan Cornet, Ana Torrent, Jelena Jovanova. D.: Nacho Ruipérez. A. i G.: Mario Fernández Alonso i Nacho Ruipérez. F.: Javier Salmones (color). M.: Arnau Bataller Carreño. P.: El Desentierro (Esp.) / Aleph Media (Arg.). 108 min.
EL EMBARCADERO (2019)
Una jove arquitecta que acaba de guanyar amb la seua sòcia l’obra d’un gratacel milionari rep una telefonada de la guàrdia civil per a informar-li que han trobat el seu home mort, afonat amb el cotxe a l’Albufera. D.: Jesús Colmenar, Álex Rodrigo, Jorge Dorado i Eduardo Chapero-Jackson. A. I G.: Álex Pina i Esther Martínez Lobato. F.: Miguel Ángel Amoedo. P.: Atresmedia Televisión / Vancouver Media. 50 min. aprox. / 16 episodis.
EL SILENCIO DEL PANTANO (2019)
Un aclamat autor de novel·la negra desdibuixa la línia entre realitat i ficció mentre investiga el món de la corrupció per al seu nou llibre. I.: Pedro Alonso, Nacho Fresneda, Carmina Barrios, Maite Sandoval, Àlex Monner, José Ángel Egido, Luis Zahera. D.: Marc Vigil. A.: la novel·la de Juanjo Braulio. G.: Carlos de Pando i Sara Antuña. F.: Isaac Vila (color). M.: Zeltia Montes. P.: Zeta Cinema / El Silencio PC / RTVE / Netflix / Televisió de Catalunya / Crea SGR. 92 min.
EL LODO (2021)
Alhora que una forta sequera castiga l’arrossar de Laguna Blanca, un prestigiós biòleg torna a les seues arrels per a complir una missió, protegir el paratge natural on vivia de xiquet. Les mesures que ha de prendre li enfrontaran radicalment amb els veïns, els quals veuen atacada la seua forma de vida. I.: Raúl Arévalo, Paz Vega, Roberto Álamo, Susi Sánchez, Joaquín Climent. A., G. i D.: Iñaki Sánchez Arrieta. P.: Sunrise Pictures / El Lodo la Película AIE / Telespan.
Protagonistes
Vicent Marco «Mateu»
Vicent va aparèixer de reüll en la sèrie de televisió Cañas y barro, de Romero Marchent. Després d’haver donat descans els figurants, el realitzador va decidir rodar l’escena en què el tio Paloma, pescador fins al moll de l’os, sorprèn el seu fill Tono renegant de la seua estirp i treballant com un «rompeterrones» en la sega de l’arròs. El director va haver de recórrer a veïns del Palmar. Mentre el pare i el fill discuteixen, intervé en defensa d’este un altre agricultor de la quadrilla. No és un altre que Vicent Marco, pescador de l’Albufera, propietari del Restaurant Mateu del Palmar i, curiosament, nét del tio Mateu, l’home que, vuit dècades arrere, havia acompanyat Blasco Ibáñez durant la seua estada al poble per a documentar la novel·la.
Jaume Bru
En 1954, durant el rodatge de Cañas y barro, la pel·lícula d’Orduña, buscaven al Palmar algun xiquet nounat que poguera encarnar el fill clandestí de la parella protagonista. I van trobar Jaume, que és hui barquer al Palmar i recorda el que sempre li han explicat: «Quan arribà el moment de rodar, ma mare em posà la bolcà de batejar perquè isquera ben guapo en el cine. Però, la il·lusió li durà poc. De seguida una dona que treballava a la pel·lícula va ordenar que em cobriren amb una mísera manta de quadres». I explica també que, amb les 50 pessetes que va cobrar per aquella aparició estel·lar, li van obrir una cartilla en el banc.
