[Entrevista associada al reportatge de portada del número 2 de L’Amfibi: Europa, l’Albufera i l’arrossar, tots pendents de la reforma de la Política Agrícola Comú]
—¿De què han servit les mesures agroambientals?
—Perquè es continue cultivant arròs en l’Albufera, que és un dels objectius. Sense elles, hi hauria hagut segurament transformacions i abandó de cultius. És el millor resultat de la mesura: que es mantinga l’arròs i que els agricultors estiguen satisfets de mantindre’l.
—I ambientalment? No es tracta de mantindre l’arrossar perquè l’arrossar manté el medi ambient?
—Sí, però l’arrossar no ha millorat ambientalment. Les mesures agroambientals no han frenat l’ús de fitosanitaris i productes químics ni tampoc han evitat els problemes relacionats amb la gestió de la palla de l’arròs, fins i tot havent-hi ajudes destinades precisament a això. Falla tant el disseny de les mesures com la seua implementació, que no ha sigut l’adequada.
—I són estes mancances les que donen lloc a certes contradiccions, com la que té a vore amb la gestió de la palla, potser la més cridanera.
—La crema de la palla, expressament prohibida dins de les condicions del pagament únic —el que l’agricultor rep pel mer fet de cultivar arròs—, es converteix en una opció factible com a excepcionalitat en tractar-se com a mesura fitosanitària. En altres cereals, si vols cobrar el pagament únic, no pots cremar. D’altra banda, les mesures agroambientals tenen, entre d’altres, l’objectiu de gestionar de diferents maneres la palla de l’arròs. I novament s’excepciona el compliment d’estes mesures en permetre la crema.
—O siga, no pots cobrar per cremar, però cobres per cremar.
—Es continua cobrant tant el pagament únic com les agroambientals, fins i tot cremant la palla. Però les agroambientals haurien d’estar dissenyades per a una altra cosa, amb uns objectius clars, beneficiosos per al medi natural. En este cas, per a gestionar la palla, empacant-la i retirant-la, fanguejant per a incorporar-la al terreny, movent motors per a evitar anòxies i podriments… I no té sentit que ací es contemple la crema, perquè la crema no és ambientalment desitjable.
—I pel que fa a la resta de mesures…
—Des del primer disseny als anys noranta, les agroambientals han anat evolucionant amb cada nou cicle de la PAC. Tant és així que a hores d’ara un agricultor pot cobrar la compensació de les agroambientals sense fer res diferent a la pràctica de cultiu habitual. És a dir, seguint amb la gestió de la palla, resulta que per a cobrar la prima de les agroambientals hi ha diferents opcions, i entre elles està la de deixar-la en el camp. Què tria l’agricultor? Doncs la menys costosa. Això no suposa tampoc cap benefici ambiental. Més aviat al contrari.
«Molts agricultors han assumit que les millors condicions del parc són vitals per al futur de la seua activitat»
—Parlant de contradiccions, sembla que l’interès ambiental queda relegat en un espai on la conservació del medi ambient és prioritària.
—El primer disseny de les mesures agroambientals es va proposar des de l’àrea de Medi Ambient. Els objectius principals eren mantindre la inundació hivernal i afavorir pràctiques agrícoles compatibles amb la conservació del medi ambient i la biodiversitat. Però, molt prompte, els gestors ambientals no van poder assumir la gestió d’estes ajudes per falta de personal i mitjans. I el seu disseny i implementació van anar modificant-se sense la suficient tutela ambiental.
—La implementació d’estes mesures és voluntària, condicionada a determinades bones pràctiques, però l’agricultor sembla entendre els compromisos com a obligatoris i el cobrament com un dret sense condicions. Com s’explica això?
—Les agroambientals de l’Albufera es van dissenyar per a l’Albufera, però immediatament es van fer extensives a tot l’arrossar valencià. No obstant això, la situació ambiental no és la mateixa en uns llocs que en uns altres. Allò més lògic seria que s’adaptaren a cada cas concret. Esta horitzontalitat fa que els agricultors d’ací pensen que reben estes ajudes pel mer fet de cultivar arròs. I, sí, contra el que es creu i alguns fan vore, estes mesures són voluntàries. I a més a penes exigeixen cap esforç, estan concebudes perquè complir-les no signifique cap esforç afegit. Per este motiu s’acullen a elles tots els agricultors i s’acaben repartint els fons pràcticament al cent per cent.
—Hi ha certa confusió.
—Fa falta comunicació i enteniment, i això passa per que les agroambientals puguen adaptar-se a les circumstàncies particulars de cada cas concret. No té res a vore el que passa a Massanassa amb el que passa a Silla o a Sueca. Les polèmiques sorgeixen quan en situacions puntuals s’adopten mesures universals.
—Quins aspectes haurien de revisar-se davant el nou cicle de la PAC?
—Hi ha dues opcions. Podem seguir estrictament per la via de les agroambientals, les quals són mesures voluntàries, però, al meu parer, variant el seu disseny i implementació, o per una altra via combinada que obligue amb caràcter normatiu a determinades pràctiques, compensant-les també econòmicament mitjançant els fons Xarxa Natura 2000, i, a banda, contemplar una sèrie de mesures agroambientals voluntàries. Però, més enllà d’estos compromisos voluntaris i obligatoris, hi ha assumptes determinants per a la qualitat de l’aigua i el medi natural que han de quedar ben definits en la normativa.
—Quin paper juguen en tot açò les organitzacions agràries?
—El seu paper és determinant. El major o menor grau de col·laboració influeix notablement en la presa de decisions. Per desgràcia, a vegades els mitjans semblen obstinats a mostrar una realitat social confrontada en dues postures: la dels que estan a favor de l’arròs i la dels que ho estan a favor del parc natural. Això impedeix avançar. Seria molt positiva una major implicació en la cerca de solucions i acords beneficiosos per al medi natural.
També és important, com deia, parar atenció als agricultors a una escala menor, atès la complexitat de les possibles solucions. Hi ha molts agricultors desitjant col·laborar en este sentit ja que han assumit que les millors condicions del parc són vitals per al futur de la seua activitat.
—Es dóna valor a l’arròs?
—Al contrari. I cada vegada és més barat. No es valora prou. No ha pujat ni un cèntim des de fa trenta anys. Fa poc vam tindre una reunió amb italians que estaven completament sorpresos del baix preu al qual es ven ací l’arròs. A Itàlia és molt més car i es té molt en compte la varietat.
—Si estem d’acord que l’arròs de l’Albufera no pot competir en rendibilitat, sinó que ha de sostindre’s en la qualitat i el benefici social i ambiental que representa, què impedeix seguir esta línia?
—Hi ha unes poques empreses que decideixen el preu del producte, ajustant-lo a la baixa d’acord amb els beneficis econòmics «extra» que obtenen amb les ajudes. Si les grans superfícies i les cadenes de distribució estrenyen el preu, els seus proveïdors s’interessaran per produir el màxim possible i vendre cada vegada més barat. Tots, especialment les organitzacions agràries i l’Administració, hauríem de fomentar un canvi de paradigma. Alguns empresaris, a títol privat, estan ja promovent la qualitat i els valors ambientals de l’arròs de l’Albufera a l’hora de comercialitzar els seus productes.
