L’Albufera d’aigua dolça que coneixem hui és un agroecosistema de poc més de dos segles d’antiguitat. Els conflictes s’han succeït, s’han resolt, s’han diluït… La complexa xarxa de relacions entre les persones que d’alguna manera es troben vinculades a l’Albufera fa de la seua gestió tot un desafiament. Les relacions simbiòtiques de mutu benefici que es generen entre estes persones i l’aiguamoll protegit impliquen, per exemple, que l’Albufera no pot continuar existint tal com la coneixem sense l’arròs, ni l’arròs que es cultiva pot continuar sent igual de rendible sense l’Albufera. Cada any es generen aproximadament unes 70.000 tones de palla d’arròs al Parc Natural de l’Albufera, segons dades de la Conselleria d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica. Respecte a la seua gestió, una de les frases repetides pels agricultors entrevistats en l’elaboració del Pla de gestió de la palla d’arròs de l’Albufera del municipi de València (2019) és: «I a qui li pregunte jo?» La falta d’informació és palesa. Els Plans de Desenvolupament Rural (PDR) —de competència autonòmica— són l’instrument mitjançant el qual s’organitzen i distribueixen les compensacions econòmiques per l’execució de pràctiques agroambientals associades al cultiu, corresponents igualment al segon pilar de la Política Agrària Comú (PAC).
La complexitat del cultiu de l’arròs, la variabilitat de circumstàncies que condicionen les alternatives de gestió de la palla, juntament amb la superposició d’interessos entre els diferents agents que viuen, treballen, gaudeixen o protegeixen el Parc Natural de l’Albufera, suposa tot un repte a l’hora d’aproximar-se a solucions viables i desitjables per a eliminar o utilitzar la palla generada després de la collita.
La política agrària i la palla: una relació complexa
Mentre la Política Agrària Comú per al període 2021-2027 es troba en les últimes negociacions, la gestió de la palla de l’arròs es converteix en un tema central dins del debat sobre les ajudes agroambientals al cultiu de l’arròs. En octubre de 2020, la Conselleria anunciava el seu compromís de prorrogar les ajudes actuals a l’espera de les modificacions que pogueren derivar-se de la nova PAC.
En este context, la Conselleria va acordar en 2018 un pla per a la gestió de la palla de l’arròs per al període 2018-2021, en el qual es posava de manifest la intenció de reduir les cremes, posant l’accent en la conveniència de considerar la palla un recurs i no un residu. Així es va decidir la divisió de l’Albufera en dues zones, l’A i la B, en les quals, en anys alterns, es podria retirar o cremar la palla. Quasi de manera simultània, l’Ajuntament de València, mitjançant el Consell Agrari, s’embarcava en el repte de planificar la gestió de la palla d´arròs en les vora 480 hectàrees de camps d’arròs de la seua competència.
Com diem, tot això s’emmarca dins de la PAC, l’eina europea dirigida al manteniment de la producció agrària i, complementàriament, al manteniment i millora del medi ambient mitjançant el programa FEADER, el qual es desenvolupa al territori valencià mitjançant les ajudes agroambientals incloses en els Plans de Desenvolupament Rural (PDR). Les mesures del PDR estan orientades a la compensació de bones pràctiques agrícoles de gestió dels agroecosistemes, pràctiques que garanteixen la provisió de serveis com l’aigua i l’aire nets, la protecció de la fertilitat dels sòls o la conservació de la fauna amenaçada.
Paral·lelament, la Unió Europea finança projectes relacionats amb el medi ambient, la conservació de la naturalesa i el clima a través del Programa LIFE des de 1992. Entre estos projectes, alguns s’han dirigit a l’estudi de la viabilitat de propostes innovadores en la gestió de la palla de l’arròs. En esta categoria es troben projectes com el LIFE Biocompost (2001-2004), mitjançant el qual l’Ajuntament de València va adquirir tres empacadores; el LIFE EcoRice (2004-2006), en el qual es va estudiar la valorització de les restes de cultiu d’arròs, i el LIFE LowCarbonFeed (2018-2020), mitjançant el qual s’ha volgut avaluar i donar viabilitat a l’ús circular de la palla i les restes de poda de cítrics com a pinso per al bestiar caprí, i dins del qual es va elaborar el «Pla de gestió de la palla d’arròs en el municipi de València» (2019).
L’empacament: de residu a recurs
El Banc de Palla d’arròs de l’Albufera és una iniciativa empresa en 2013 per les organitzacions Acció Ecologista-Agró i l’Aixada com Eixida. Des de llavors, l’objectiu és facilitar l’accés a la palla d’arròs a tots els projectes i usuaris que vulguen utilitzar este recurs, embalat principalment en bales xicotetes que permeten usos versàtils. Este projecte està destinat a usuaris que no disposen de logística suficient com per a treballar amb bales redones grans com les que ofereix el Consell Agrari de l’Ajuntament de València. Durant les successives edicions, s’ha demostrat que són molts els usuaris de bales xicotetes i que, encara que el volum no és comparable amb el que es pot gestionar mitjançant l’empacament de bales grans, és important dinamitzar i satisfer esta demanda.
L’ús de la palla en embalatge de productes, encoixinat de terres, producció de pinso, bioconstrucció i compostatge revela el seu enorme potencial com a recurs substitutiu d’altres materials més contaminants i de producció més costosa, encara que el mercat és encara incipient i enfronta problemes logístics com el magatzematge, la recollida en condicions òptimes per al seu posterior ús o la disponibilitat contínua en el temps.
El repte de la gestió integral a València
Dins del projecte europeu Life LowCarbonFeed 2018-2020, Natalia Castellanos, Lucía Moreno i Alba Herrero han elaborat el Pla de gestió de la palla d’arròs en el municipi de València (2019), el qual abasta l’àrea d’actuació del Consell Agrari a l’Albufera. Este treball aborda la qüestió des d’una òptica integral que contempla tots els agents involucrats i les diferents problemàtiques. Castellanos i Moreno ens han parlat dels reptes que hi ha per davant.
—Quin ha sigut l’objectiu del treball?
—N. Castellanos: L’objectiu era trobar elements de consens que transcendiren la simple polarització entre «crema sí i crema no». Perquè, de la mateixa manera que no es pot arreplegar tota la palla a tots els llocs i tots els anys, tampoc es pot cremar d’una manera generalitzada. Calia afrontar un debat amb tots els matisos per a vore que la qüestió de la gestió de la palla no està tan polaritzada com sembla. En general, l’agricultor diu: «Preferisc la crema, però no dic que no a arreplegar la palla si hi haguera una logística». La realitat demostra que és impossible triar mesures úniques que responguen amb un impacte positiu a totes les situacions.
—Com vèncer esta polarització?
—L. Moreno: L’existència de discursos enfrontats entre sectors sobre l’impacte d’unes i altres mesures és palesa. I estes diferències enrocades dificulten l’adopció de solucions consensuades. En este sentit, l’avaluació contínua de les conseqüències positives i negatives de les mesures de gestió de la palla és clau pel que fa a les seues implicacions ambientals, agronòmiques i socials. Conèixer-les facilitaria la seua aplicació i acceptació.
—Quines són les claus d’un pla de gestió integral per a la palla d’arròs en l’Albufera?
—L. M.: Un bon pla de gestió de la palla necessita avaluació, seguiment i coordinació. La divisió en zones de crema és una mesura per a contentar a qui la demanda i res més. El fet de fer un pla basat en una suposada excepcionalitat fitosanitària implicaria un seguiment que no es fa. Encara més, si la crema fóra la solució a un problema fitosanitari en una parcel·la, s’haurien de fer estudis i analítiques que determinaren en quins camps s’hauria de cremar. Fins i tot s’hauria d’obligar. Això no té res a vore amb una divisió arbitrària de zones alternes. Una bona gestió, un bon pla hauria de reconèixer que hi ha diferències entre unes zones i altres i actuar en conseqüència.
—N. C.: El més just, encara que també més complex, seria la rotació de mesures, per a no generar greuge entre zones. Però, això podria dificultar la gestió. Un bon pla de gestió hauria de considerar prioritats «multicriteri» de les parcel·les. Nosaltres, per exemple, hem valorat tècnicament quines mesures eren més beneficioses i hem presentat un diagrama per a triar la millor alternativa. I, encara que és complex, la seua implementació és factible. Seria convenient disposar d’un ampli ventall de mesures recomanades segons les diferents zones i els diferents condicionants als quals estes s’enfronten cada campanya, i a partir d’elles, prioritzar-les, combinar-les i fer rotacions entre unes i altres.
—Com s’hauria de revisar el PDR?
—N. C.: El nou PDR ha de proposar mesures que complisquen efectivament els objectius agroambientals proposats. Un dels problemes és que el PDR actual no contempla una valoració econòmica diferenciada per zones quan és evident que les zones baixes tenen majors dificultats per a aplicar les mateixes mesures. És necessari que les compensacions siguen justes, de manera que les persones agricultores puguen triar entre diferents pràctiques sense que en això intervinga la motivació econòmica.
—Com està funcionant el banc de palla? Hi ha mercat?
—L. M.: El banc de palla distribueix palla gratuïtament, ja que fins ara s’arreplega amb subvenció pública. Cada vegada hi ha més demanda, i encara podria haver-hi molta més si funcionara millor la logística, amb espais de magatzematge i una major disponibilitat de la palla en diferents formats. Enguany, per exemple, la palla s’ha banyat i no compleix els requeriments tècnics per al seu ús en bioconstrucció. També caldria dinamitzar la demanda mitjançant la promoció i la cerca de nous usos i usuaris. Ara, esta demanda prové de l’agricultura i la ramaderia. Cada vegada es demana més palla per a fer encoixinat, sobretot per a fruiteres, i per a cultius ecològics; però també es fan sol·licituds des de l’agricultura convencional. Una altra opció molt interessant és la d’utilitzar la palla en substitució dels plàstics, la qual cosa requeriria una campanya d’informació.
