El cultiu de l’arròs en terres valencianes s’estén sobre una superfície de poc més de 15.000 hectàrees, localitzades quasi íntegrament en l’àmbit del Parc Natural de l’Albufera. Altres indrets menors se situen a la Ribera Alta, la Marina Alta i la Plana Baixa. La màxima ocupació a la província de València degué correspondre’s amb les quasi 31.000 hectàrees dels anys vint del passat segle. En 1952, l’extensió de l’arrossar s’estimava en unes 27.000 hectàrees.
La comparació entre les superfícies de mitjan segle XX i les d’ara ens parla de la persistència del cultiu en algunes zones, com la Ribera Baixa i l’Horta Sud-València, i de la pràctica desaparició del cultiu a la resta de les comarques valencianes. Han desaparegut els arrossars allunyats de la costa —la Ribera Alta, la Costera i la Canal de Navarrés—, la inundació dels quals era artificial, aquells espais que Cavanilles denominava «terrenos pantanosos por el arte», i roman part dels més pròxims a la costa, assentats sobre terrenys naturalment pantanosos, sobre els quals tan sols el cultiu arrosser era possible. També, per causes diverses, han desaparegut els arrossars de la Safor, el Camp de Morvedre i l’Horta Nord.
Entre el Carraixet i el Palància
Fins a principis de la dècada dels setanta, entre Albuixec i Sagunt, els espais agrícoles costaners, abans marjals naturals, van estar ocupats per un seguit de parcel·les dedicades al cultiu arrosser. L’arrossar es localitzava a la cua dels sistemes de reg tradicionals de les hortes, dels recursos hídrics de les quals s’hi beneficiava juntament amb els autòctons provinents d’ullals, fonts, sénies i motors. El cultiu era el tradicional, amb una primera fase de planter en hortes pròximes i una segona localització, després del trasplantament, en els terrenys definitius de les marjals pròximes a la mar.
A mitjan segle XX, l’extensió de l’arrossar entre el barranc del Carraixet i el riu Palància superava les 1.100 hectàrees. En poc de temps, entre els anys cinquanta i els setanta, la superfície d’arrossar es va reduir a zero, més ràpidament si cap en la dècada de 1965 a 1975, en un procés que va significar també un canvi abrupte de l’ús de la terra. Les causes van ser diverses. Unes, com va succeir a Puçol, relacionades amb la falta de rendibilitat del cultiu, la qual cosa va portar a la seua transformació en hortes. Unes altres, lligades a un desordenat procés d’urbanització, conseqüència de la florent demanda de sòl destinat a construir segones residències i assentar les indústries i serveis expulsats de la ciutat.
L’autopista de la costa i la febre constructora
En este canvi d’usos del sòl, va ser determinant la creació de l’accés nord per carretera a la ciutat de València. No obstant això, tot i que coincideix en el temps, la desaparició de l’arrossar entre Puçol i Sagunt, la coneguda com a Marjal dels Moros, s’associa més aviat al procés d’industrialització de Sagunt iniciat a les albors del segle XX amb la construcció dels Altos Hornos.
La construcció de l’autopista de Barcelona, inaugurada en 1972, va ser el principi de la fi. Esta vegada, el secular paisatge de marjals, la resiliència del qual s’havia posat a prova durant centúries, no va poder superar l’afronta.
Tot va succeir amb gran rapidesa. En febrer de 1966, l’Ajuntament de la Pobla de Farnals va arribar a l’acord de prohibir el cultiu de l’arròs degut a les dificultats de convivència amb l’activitat urbanística. En juliol de 1971, Albuixec va declarar el canvi d’ús dels arrossars en zona industrial per a possibilitar la conversió en el Polígon Industrial del Mediterrani. Abans, en 1967, ja havia iniciat un caòtic canvi en l’ús del sòl amb la construcció d’una gran planta de producció de cervesa. L’arròs va anar cedint terreny també front a la construcció de residències estiuenques a les platges. I, a Puçol, encara als anys seixanta, es va iniciar un procés de concentració parcel·lària que va afectar la marjal arrossera, la qual es va transformar en horta.
Molt més tard, la renaturalització conseqüent a la implantació de mesures de protecció ambiental ha afavorit cert grau de conservació dels espais d’arrossars de Massamagrell, Rafalell i Vistavella i la Marjal dels Moros, però la dedicació tradicional agrícola va desaparèixer a favor de l’interès per la conservació de la naturalesa.
Els camins de la marjal
Al rerefons del procés de canvi radical que els espais de l’arrossar van experimentar des dels anys seixanta, es troba l’acció que sobre ells han tingut les infraestructures viàries. Abans d’estes dates, la comunicació de la marjal amb els pobles era penosa. Els vells «camins de la mar», tortuosos i polsosos, i els «camins travessers» que enllaçaven els uns i els altres, dibuixaven una xarxa d’utilitat exclusivament local i agrícola.
Des de 1862, els arrossars estaven creuats per una infraestructura quasi invisible, el Ferrocarril del Grao a las Canteras de El Puig, la qual, per la seua específica utilitat, va exercir poca incidència, paisatgística i econòmica, sobre l’espai que travessava. Com dèiem, va ser l’autovia d’accés nord a València la infraestructura que causaria major afecció en la transformació del paisatge. Construïda sobre el vell traçat del ferrocarril de les pedreres, l’autovia va propiciar el canvi d’ús del sòl en la mesura en què va possibilitar un accés ràpid i còmode als espais de la marjal.
