[Entrevista associada al reportatge de portada del número 1 de L’Amfibi: “L’aigua de l’Albufera apunta signes de recuperació malgrat la falta d’aportacions i la reducció de la inundació hivernal”]
—L’aigua que necessita l’Albufera depén del maneig que es fa del reg a la marjal.
—Des de principis del segle XIX fins a mitjan el següent,, els nostres avis van estar cent cinquanta anys fent arròs de forma profitosa i perfectament sostenible. Després, l’Albufera es va salvar de morir en el procés desenvolupista i industrialitzador gràcies al cultiu de l’arròs, a l’interès de l’agricultor per conservar el seu mitjà de vida i al maneig que els regants han fet de l’aigua. L’arrossar és el primer interessat en què l’Albufera reba aigua. Com més, millor.
—No coincideixen en això els interessos de l’agricultor amb els de la resta d’implicats?
—L’arrossar vol aigua bona, el mateix que el parc natural. I, tradicionalment, l’aigua que rep l’Albufera ho fa a través de l’arrossar. Encara et dic més: l’arrossar ha fet créixer l’aiguamoll mitjançant un sistema de regadiu que va convertir en marjals arrosseres zones que fins llavors eren de secà. Així que, qualsevol procés, qualsevol intenció d’acord per millorar les condicions de l’Albufera hauria de començar per agrair l’agricultor el que ha fet i el que continua fent per ella.
—Per què es redueix la inundació hivernal a l’arrossar?
—Fins ara, com he dit, el maneig hídric s’ha fet pensant en l’arròs i no ha anat tan malament. Però actualment les reduccions d’aigua són brutals. Tant és així que fins i tot ens veiem obligats a recircular l’aigua de reg, tornant a bombar-la cap a les zones altes perquè la que entra del riu no és suficient i no arriba al nivell que permet que entre per les boqueres. L’aigua es va en altres usos. València, per exemple, s’ha begut l’aigua del Túria i ara s’està bevent la del Xúquer. Com diu Fortea —José Pasual Fortea és el president dels regants de Sueca i el secretari de la Junta de Desagüe—, la capital del Túria és, cada vegada més, la capital del Xúquer.
—Però, per què cada vegada es desguassen abans els camps?
—Està ocorrent que, si el desguàs no es fa prompte, els arrossars de les fondesper a les labors de preparació dels camps a la primavera. Els sediments s’acumulen en les carreres i el llac, a l’aigua li costa circular i el drenatge és molt lent. De fet, ja hi ha qui augura que, abans o després, en els tancats no es podrà cultivar arròs. Esta dificultat de drenatge dels tancats obliga a avançar el desguàs en les parts altes.
L’aigua del Xúquer, que avança per este antic i perfecte sistema de regadiu per l’efecte de la gravetat, busca els fondos. Si el nivell de l’Albufera puja, l’arrossar no desguassa en el llac. Per això, abans que elevar les cotes d’inundació, cal dragar l’Albufera i els canals de drenatge. Per això, tradicionalment s’han netejat les séquies, perquè l’aigua córrega fins al llac. Per això, l’aigua comença a no córrer en els fondos. I per això hi ha agricultors que prediuen la fi de l’agricultura de l’arròs en els tancats.
—Però, per costós i complex, el dragatge no sembla viable.
—El problema és que en la terra del fons hi ha sediments contaminants depositats a causa dels abocaments industrials dels anys setanta i vuitanta. Serà una mesura cara i més o menys factible. Però, en qualsevol cas, que no vingue a dir-nos als agricultors com hem de gestionar el reg. Nosaltres, que pensem en l’arròs, sabem que si el fons del llac i els seus canals estigueren més fondos, es podria mantindre el nivell d’aigua més alt i durant molt més temps.
—Caldrà arribar a acords i conciliar postures.
—L’agricultor és perfectament conscient que les seues terres no són una mera propietat d’ús privatiu, ja que entén que la marjal forma part de l’ecosistema i que el paisatge és patrimoni comú. Però, en tot cas, no es pot pretendre gestionar este paisatge sense escoltar i tindre en compte la figura de l’agricultor. Som amics. I la gestió només és possible en estos termes d’acord i concòrdia. El futur i la recuperació de l’Albufera, cosa que tots volem, passa per unes relacions més dinàmiques i comunicatives entre els gestors del Parc Natural i els representants del sector arrosser: regants i agricultors.
