L’Albufera ha de reivindicar la seua vocació d’aiguamoll

L'Amfibi
27 novembre, 2023

Més enllà de la formalització i aplicació d’un marc jurídic concret, la conservació dels espais naturals protegits ha de vindre acompanyada d’accions que garantisquen la recuperació i preservació dels valors naturals i culturals que justifiquen la seua declaració. Al Parc Natural de l’Albufera, lamentablement, no tenim ni una cosa ni l’altra. A la manca d’un marc legislatiu consolidat —el procés de renovació del Pla Rector d’Ús i Gestió (PORN) porta ja deu anys de camí sense arribar de moment al seu destí—, s’uneix l’escassa inversió duta a terme per a recuperar espais i hàbitats naturals.

En els quasi quaranta anys d’història del parc natural i després de la restauració del Racó de l’Olla, a penes s’han adquirit terrenys públics que puguen destinar-se a la recuperació d’una biodiversitat que, a hores d’ara, depén de l’arròs i es veu condicionada pels abruptes cicles d’inundació associats al cultiu.

La conservació i recuperació de la important comunitat d’aus aquàtiques que atresora l’Albufera no haurien de dependre quasi exclusivament d’esta activitat agrícola, com és el cas. Les xifres no enganyen: de les 21.120 hectàrees protegides, menys de 3.800, a penes el 16 per cent, ho constitueixen terrenys naturals. Si bé és cert que recentment s’ha dut a terme la recreació d’hàbitats seminaturals en zones recuperades amb esta finalitat, com el Tancat de la Pipa i els Tancats de Mília i l’Illa, la seua dimensió —les tres sumen menys de cent hectàrees— a penes pot garantir les condicions òptimes per a concentrar-hi aus. Difícil escenari el que s’albira, màximament si ens atenim a la complicada situació que, derivada dels efectes cada vegada més patents del Canvi Climàtic, reduirà previsiblement la capacitat de subministrar els necessaris cabals d’aigua per a la tan desitjada inundació dels arrossars.

Imatge: Cartell de l’exposició als Jardins del Real de València que anticipava el projecte de restauració del Racó de l’Olla (Arxiu Servici Devesa-Albufera).

Versión en castellano:

L’Albufera debe reivindicar su vocación de humedal

Más allá de la formalización y aplicación de un marco jurídico concreto, la conservación de los espacios naturales protegidos tiene que venir acompañada de acciones que garanticen la recuperación y preservación de los valores naturales y culturales que justifican su declaración. En el Parc Natural de l’Albufera, lamentablemente, no tenemos ni una cosa ni la otra. A la carencia de un marco legislativo consolidado —el proceso de renovación del Plan Rector de Uso y Gestión (PORN) lleva ya diez años de camino sin llegar de momento a su destino—, se une la escasa inversión llevada a cabo para recuperar espacios y hábitats naturales.

En los casi cuarenta años de historia del parque natural y después de la restauración del Racó de l’Olla, apenas se han adquirido terrenos públicos que puedan destinarse a la recuperación de una biodiversidad que, a estas alturas, depende del arroz y se ve condicionada por los abruptos ciclos de inundación asociados al cultivo.

La conservación y recuperación de la importante comunidad de aves acuáticas que atesora L’Albufera no tendrían que depender casi exclusivamente de esta actividad agrícola, como es el caso. Las cifras no engañan: de las 21.120 hectáreas protegidas, menos de 3.800, apenas el 16 por ciento, lo constituyen terrenos naturales. Si bien es cierto que recientemente se ha llevado a cabo la recreación de hábitats seminaturales en zonas recuperadas con esta finalidad, como el Tancat de la Pipa y los Tancats de Mília i l’Illa, su dimensión —las tres suman menos de ciento hectáreas— apenas puede garantizar las condiciones óptimas para concentrar aves. Difícil escenario el que se divisa, máxime si nos atenemos a la complicada situación que, derivada de los efectos cada vez más patentes del cambio climático, reducirá previsiblemente la capacidad de suministrar los necesarios caudales de agua para la tan deseada inundación de los arrozales.

Share This