Un matí de finals del segle XX, uns periodistes d’una cadena estatal van visitar Vila-real per gravar les séquies de caixers de terra que portaven aigua, de gom a gom, als tarongerars. El motiu del reportatge era mostrar al noticiari de la televisió com els llauradors malbarataven l’aigua en uns sistemes de reg antics i ineficients. La narració argumentava que es balafiaven uns recursos que feien falta a tota la societat i que era necessari introduir tècniques modernes per tallar fugues i pèrdues. Científics, tècnics de l’administració i ecologistes destacaven la necessitat de reduir l’ús d’aigua mitjançant noves tecnologies i un consum responsable. Com que l’agricultura utilitzava tres quartes parts de l’aigua del país, era el sector on calia concentrar els esforços.
1995: Cal modernitzar per estalviar aigua
Del reg a manta al reg per degoteig
En el cas dels antics sistemes de regadiu, la solució passava per incorporar tecnologies de reg a pressió, fonamentalment pel reg per degoteig. Esta tècnica havia nascut a la dècada de 1960 als quibuts del desert del Neguev i la idea s’havia perfeccionat i disseminat arreu del món. Les canonades soterrades i les gomes van començar a reemplaçar les séquies en molts països àrids i semiàrids. Al nostre, alguns pioners havien introduït estes tècniques cap a 1980. Ràpidament aconseguien reduir significativament l’aigua que bombejaven dels pous o la que derivaven dels rius.
La severa sequera de 1994 i 1995 és una fita clau d’este procés. Les dificultats que passaren usuaris i gestors van requerir una intensificació de les polítiques d’estalvi i, una vegada superada la crisi, les administracions promogueren i finançaren generosament la introducció del reg per degoteig. Quan es rastreja la documentació d’aquella dècada, resulta dificultós trobar veus discrepants dins una narrativa sòlida i homogènia. Articles científics, discursos polítics, reportatges de premsa, informes d’institucions i organitzacions ambientalistes repetien el mateix versicle: cal modernitzar els regadius per estalviar aigua. Entre els llauradors, va córrer boca a boca que la nova tècnica portava altres avantatges molt interessants: les produccions s’incrementaven; en molts casos es reduïen costos de producció una vegada amortitzada la infraestructura, i sobretot s’aconseguia un confort molt notable, en eliminar-se algunes tasques dures i ingrates associades al reg o a la fertilització.
«Hi ha situacions molt variades, regadius que estan generant un efecte rebot i altres en els quals ni s’estalvia ni es gasta més, sinó que s’arriba a un equilibri, amb beneficis econòmics i socials que compensen estes inversions»
L’hidrant, el venturi i el capçal començaren a substituir la parada, el roll i la paleta al lèxic dels llauradors. Les xarxes pressuritzades s’estengueren per tot arreu —hui estan presents al 75 per cent del regadiu valencià— i entre la població es va consolidar la idea que la nova tècnica contribuïa a estalviar aigua. De fet, l’aigua extreta dels aqüífers o derivada dels rius per les comunitats de regants valencianes va reduir-se entre un 25 i un 30 per cent, estenent la percepció d’estalvi entre els agricultors i entre gran part de la societat.
Ara bé, al mateix temps alguns experts acadèmics i d’organitzacions ecologistes començaren a advertir dels riscos de generalitzar estes tècniques sense estudis previs i ressaltaren la possibilitat que la instal·lació de xarxes pressuritzades provocara un efecte contrari al desitjat a escala de conca.
2015: Modernitzar no estalvia aigua
La paradoxa de l’efecte rebot
En vint anys el panorama havia canviat. En diferents llocs del món i amb distintes metodologies, alguns experts van detectar un augment de l’ús de l’aigua a escala de conca hidrogràfica en espais on s’havia introduït el reg pressuritzat. Esta inesperada conseqüència va ser nomenada «efecte rebot» i alguns autors la van comparar amb la paradoxa de Jevons, desenvolupada per l’economista britànic al segle XIX quan va descobrir que la millora en l’eficiència d’ús del carbó incrementava la demanda energètica de la indústria.
Com és possible que, si introduïm en els sistemes de reg tecnologies que usen menys aigua, al final en el conjunt d’una conca s’utilitze més aigua? La paradoxa té una (o vàries) explicacions, que no són difícils d’entendre, però que exigeixen la comprensió de la integritat del cicle hidrològic.
La primera explicació està relacionada amb el que ocorre en una parcel·la de regadiu quan es passa del reg tradicional «a manta» al reg per degoteig. L’aigua que apliquen els goters és aprofitada per la planta amb major eficiència, i la producció i l’àrea foliar de la planta creixen. Amb això es produeix una major evapotranspiració i per tant la planta consumeix més aigua que en la situació prèvia. A més, els goters són molt més efectius i l’aigua sobrera, la que no aprofita la planta en el reg a manta perquè queda estesa pel camp inundat, es redueix. Ací està, en principi, el potencial d’estalvi. Però que passa amb eixa aigua que sobra? En el reg a manta, una part s’infiltrava i anava a recarregar els aqüífers i una altra passava de camp a camp o era drenada per escorredors cap a altres parcel·les, barrancs o aiguamolls. En el reg per degoteig eixa aigua ja no arriba a la parcel·la, i per tant ja no es converteix en aigua subterrània ni passa a altres camps o altres ecosistemes. És l’estalvi local, el que observa el llaurador, però és una aigua que ja no passa a altres llocs i que per tant, s’ha de reposar per altres vies. En definitiva, és el que s’anomena un joc de suma zero. L’aigua que l’agricultor deixa d’utilitzar és quasi exactament —varia segons els cultius i condicions— la que deixa de recarregar aqüífers i abastir altres ambients.
Altres paradoxes
La situació pot complicar-se una miqueta més si es produeixen determinades pràctiques en l’agricultura i la gestió de l’aigua, les quals donen lloc a altres paradoxes, que fan que el joc de suma zero passe a ser una resta.
Primerament, hi ha hagut casos en què, per falta de formació d’alguns agricultors, estos han aplicat per degoteig els mateixos volums que empraven en el reg a manta, i també instal·lacions que per errades constructives o de disseny no han servit adequadament a la finalitat per a la qual foren projectades.
La segona d’estes paradoxes addicionals es produeix si l’agricultor, veient que ha deixat d’usar un terç de l’aigua que emprava anteriorment, decideix canviar de cultiu i introduir un altre que consumeix més aigua o bé intensificar la producció ficant un segon cultiu o un marc de plantació més dens. En eixe cas l’estalvi s’esfuma, i afegit a les pèrdues de recàrrega d’aqüífers i retorns, fa que passem a tindre comptes negatius.
«Com és possible que, si introduïm en els sistemes de reg tecnologies que usen menys aigua, al final en el conjunt d’una conca s’utilitze més aigua?»
La tercera està relacionada amb l’ampliació de regadius. Si l’agricultor pensa que, donat que usa menys aigua, pot ampliar la superfície cultivada sobre antics secans i regar-la amb l’aigua teòricament estalviada, fa novament que l’estalvi desaparega i que en conjunt, com en el cas anterior, perdem aigua en comptes de conservar-la.
Però la culpa d’esta mala praxis no és només d’alguns agricultors. Moltes vegades, i açò és més greu, són les mateixes administracions les que promouen estes ampliacions a partir d’estalvis inexistents i fins i tot, les incorporen a la planificació hidrològica, destinant un aigua que només està en els papers, que no existeix, a zones molt llunyanes de la conca.
Una volta dit açò, convé fer tres aclariments importants. Primer, que estes consideracions procedeixen de càlculs en parcel·la, i no tenen en compte que, efectivament, la pressurització sí que és capaç de produir alguns estalvis reals en altres parts del sistema de reg, com ara les conduccions principals, quan se substitueixen els grans canals formigonats a cel obert per conduccions a pressió. Segon, que en tots els cultius no és igual el balanç entre l’aigua consumida, l’aigua que recarrega els aqüífers i la que escorre cap a altres camps. I tercer, que no a totes les regions es produeixen estes desafortunades pràctiques d’intensificació i ampliació a les quals hem al·ludit. Hi ha situacions molt variades, espais que han aprofitat bé els avantatges d’estes noves tecnologies, regadius que estan generant un important efecte rebot i altres en els quals ni s’estalvia ni es gasta més, sinó que s’arriba a un equilibri, però s’obtenen altres beneficis econòmics i socials que compensen estes inversions.
I a l’Albufera què?
La modernització de regadius a l’entorn de l’Albufera s’ha limitat a la Séquia Reial del Xúquer —no s’ha plantejat a l’Horta de València ni als regs de Sueca i Cullera—, i allí han concorregut una sèrie de condicions que limiten l’efecte rebot. Ni s’estan intensificant els regadius, ni s’estan introduint cultius més demandants d’aigua, ni tampoc no es pot ampliar la superfície regada, perquè les terres adjacents ja estan en reg.
Per fortuna, com s’ha pogut demostrar en estudis experimentals desenvolupats per la Universitat Politècnica de València, el tipus de cultiu (arbori) i el marc de plantació afavoreixen que no es produïsca un efecte rebot en parcel·la, si bé tampoc no hi ha estalvis reals. És un joc de suma zero, l’aigua estalviada és quasi exactament la que deixa de infiltrar-se en l’aqüífer o de passar als camps adjacents. En conseqüència, gran part de l’aigua estalviada és aigua que abans arribava artificialment a l’Albufera —era una introducció humana, no del cicle natural— i ara no hi arriba.
El risc d’una minva dels retorns de reg
Esta consideració no es va tindre en compte inicialment. L’any 1998 el Pla de Conca del Xúquer estipulava que els estalvis de la modernització dels regadius de la Ribera servirien per alimentar el transvasament Xúquer-Vinalopó i atendre altres demandes de la conca. Eixe mateix any, una tesi doctoral alertava que la modernització de regadius a l’entorn de l’Albufera podia provocar «una significativa reducció dels aportaments» a l’hidrosistema albuferenc i reclamava una anàlisi rigorosa de la qüestió. Per un costat, l’administració mirava de promoure l’efecte rebot a costa de la reducció de la recàrrega d’aqüífers i dels retorns de reg, i per altre els experts advertien dels riscos per a l’Albufera.
«L’hidrant, el venturi i el capçal començaren a substituir la parada, el roll i la paleta al lèxic dels llauradors»
Els temps van córrer a favor de l’Albufera, les obres es retardaren i durant la primera dècada del segle pràcticament només s’executà la conducció principal pressuritzada, es a dir, la part del sistema on es produeixen estalvis reals. Eixos estalvis, segons la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, foren destinats a cobrir part del dèficit del conjunt de la conca. Són estalvis reals generats pels agricultors de la Ribera que han anat lluny de la Ribera.
L’avanç de la modernització de la Séquia Reial va ser molt més lent de l’esperat, per l’incompliment dels compromisos financers de l’Estat, i mentrestant es va produir el canvi de paradigma que hem esmentat. La investigació científica va posar de relleu que, en la major part dels casos, el reg per degoteig no generava estalvis reals i les administracions començaren poc a poc a ser conscients de la inexistència d’estalvis.
Compensacions per a l’aiguamoll
En 2015, quan la modernització a penes havia passat a la vora nord del Magre, la que pot afectar l’Albufera, es va produir un canvi significatiu a la normativa. El Pla de Conca de 2015-2021 va reconèixer que l’Albufera devia ser compensada per cada sector que es modernitzara en la Séquia Reial, mitjançant l’enviament directe d’aigües del Xúquer, en proporció a l’àrea transformada. D’esta manera, no només s’evitava l’efecte rebot a l’Albufera, sinó que a més es produïen dos beneficis addicionals. Primer, un significatiu descens de l’aportació de nitrats i fòsfor d’origen agrícola, ja que el reg per degoteig a rebaixat en un 50 per cent l’aplicació d’estos nutrients. Segon, que esta aigua del Xúquer que abans arribava a l’estiu, quan menys falta fa a l’Albufera perquè en eixa època ja entra tota la de l’arrossar, es pot introduir a la tardor i l’hivern, quan és més necessària per a l’ecosistema.
Enguany han arribat 12 hm3 i l’any que ve en podrien ser 15. L’esborrany del Pla de Conca 2022-2027 manté esta mesura fins a 30 hm3 i deixa altres 10 hm3 per a la culminació de les obres de modernització, després de 2027. Caldrà vigilar el compliment d’este principi per assegurar que l’Albufera no perd ni una gota d’aigua per la modernització i aprofita els avantatges d’este procés de transformació, rebent-la de més qualitat i a l’època en què és més necessària.
