La Política Agrícola Comú (PAC) està a punt d’iniciar un nou cicle després d’una reforma que, a iniciativa de la Comissió Europea, pretén «modernitzar-la i simplificar-la». Però, al marge dels grans reptes que ha d’atendre pel que fa a l’agricultura i les seues implicacions a tota Europa, el nou període planteja també, lògicament, no pocs desafiaments a l’hora d’escometre canvis i proposar noves solucions a menor escala.
El futur a curt termini de l’Albufera i l’arrossar depèn en gran part de com la política general i la seua adequació al Pla Estratègic espanyol s’ajusten al nostre cas concret. I parlar de la PAC i de l’Albufera és fer-ho, bàsicament, del Programa de Desenvolupament Rural de la Comunitat Valenciana —probablement també de la nova figura dels eco-esquemes— i de les mesures agroambientals contingudes en ell; mesures que, des dels anys noranta, revisant-se amb cada nou cicle, tenen l’objectiu —per a alguns només nominal— de garantir la conservació de l’aiguamoll mitjançant el manteniment del cultiu de l’arròs.
«Parlar de la PAC i de l’Albufera és fer-ho, bàsicament, del Programa de Desenvolupament Rural i de les mesures agroambientals contingudes en ell»
Quan s’acaba un cicle (2013-2020) i abans de començar el següent (2021-2027), sobretot en haver una reforma pel mig, arriba el moment de fer balanç i revisió de la conveniència i l’eficàcia d’estes mesures. I en este número de L’Amfibi parlen els experts. Parlen, des de diferents posicions, dels seus efectes sobre el medi ambient i la biodiversitat i sobre la pròpia activitat agrària. Parlen d’errors, contradiccions i incompliments. També d’algun encert. I parlen d’objectius, alguns inajornables, i de la manera d’aconseguir-los.
A voltes amb la PAC
Fa més de seixanta anys que es va instaurar a Europa una Política Agrícola Comú. Des de llavors, la PAC és l’única política efectivament comú a la Unió Europea. Actualment, compromet el 38 per cent dels fons europeus i suposa una despesa anual per a cada ciutadà d’uns 140 euros. En 1957, l’objectiu era garantir la seguretat alimentària i la consolidació dels mercats interiors. Després de tot este temps, al marge dels desafiaments econòmics relacionats amb la viabilitat, la competitivitat i la millora de l’activitat agrària, hui apremien noves necessitats socials i ambientals. El consens adverteix que urgeix atenuar el canvi climàtic, protegir el medi ambient i la salut, conservar la biodiversitat i el paisatge, i revitalitzar el medi rural.
Per això, està en marxa la reforma que definirà un nou cicle en esta Política Agrícola Comú. A la fi d’octubre, els ministres d’Agricultura de la UE van acordar ja una sèrie de propostes reglamentàries que no convencen ningú que no siguen les regions agrícoles més riques i l’oligopoli de les grans corporacions. A Espanya, les organitzacions agràries temen que la nova política implique retallades en les rendes dels agricultors i ramaders. Les ONG, moltes d’elles associades en la coalició PorOtraPAC, adverteixen que esta no contribuirà a la inajornable transició agroalimentària i que fins i tot continuarà impulsant la pèrdua de biodiversitat. Els xicotets agricultors, els moviments socials i les associacions de consumidors no veuen una altra cosa que continuïsme i subordinació als interessos d’una elit aliena a la justícia, l’equitat i el benestar social. I també l’acadèmia qüestiona la capacitat d’esta política de canviar el seu enfocament productivista per a donar solució a problemes com l’esgotament de la fertilitat, la dependència dels combustibles fòssils, la competència de l’agricultura industrial i de tercers països, i la contaminació d’aigües i sòls.
Un parc natural fet amb molt d’arròs
A l’espera de vore fins a quin punt les conclusions de la nova PAC assumeixen les reivindicacions i crítiques, intensificades als darrers temps, sobre la seua estructura i orientació, este número de L’Amfibi atén les seues implicacions a escala local. Per descomptat, l’Albufera, un parc natural definit en dues terceres parts per cultius d’arrossar, un aiguamoll el règim d’inundacions del qual ve marcat pels interessos arrossers, no és aliena a esta realitat.
Siga com siga, tant si la PAC persisteix a mantindre un patró agrícola insostenible com si assumeix la necessària reforma, part de les decisions continuaran recaent en la política autonòmica. Sobre l’eficàcia de la seua aplicació en l’Albufera, i sobre les oportunitats i impediments haguts i per haver, parlen representants de l’Administració, de la sectorial arrossera i de les ONG conservacionistes vinculades a este espai protegit.
«L’Albufera, un parc natural definit en dues terceres parts per cultius d’arrossar, no és aliena a la política agrícola»
Mario Giménez, delegat de SEO/BirdLife a la Comunitat Valenciana, recorda que cal no oblidar que les mesures agroambientals han de garantir per definició la responsabilitat ambiental de l’arrossar, que l’Albufera ha de rebre les aportacions necessàries d’aigua de bona qualitat, i que urgeix construir entre tots els agents implicats un entorn de governança i participació des del qual definir i cercar objectius comuns.
Per la seua banda, Maite Cháfer, directora general de Política Agrària Comú de la Conselleria d’Agricultura, se centra sobretot en la necessitat de treballar per recuperar la sostenibilitat econòmica de l’activitat agrícola arribant al consumidor amb preus justos i dignes. Només així, apunta, podrem assolir amb naturalitat el canvi de paradigma que permeta la necessària harmonia entre l’agricultura i la conservació de la biodiversitat i el medi ambient.
La directora del Parc Natural, Paloma Mateache, reclama una major tutela ambiental a l’hora de redactar les agroambientals, les quals, diu, a penes tenen de bo que garantisquen el manteniment del cultiu de l’arròs; assevera i valora molt positivament que hi haja cada vegada més arrossers convençuts que un parc natural en condicions és vital per al futur de la seua activitat, i incideix en què, més enllà de mesures voluntàries i obligatòries per al cobrament de les ajudes a l’agricultura, hi ha assumptes determinants per a la qualitat de l’aigua i el medi natural que han de quedar ben definits en una normativa que està pendent.
Finalment, Joanma Mesado, secretari tècnic de La Unió, reivindica la figura de l’agricultor com a garant del manteniment del parc natural, reclama aigua de qualitat i en quantitat per a resoldre els problemes agronòmics i ambientals, i apel·la a una educació agroalimentària que arribe a la societat i propicie el consum dels productes locals de l’arrossar i l’horta.
Mesures per a un arrossar ambientalment responsable
A la Comunitat Valenciana, les ajudes als agricultors i els compromisos que estos assumeixen per poder percebre-les han anat evolucionant en els diferents períodes d’aplicació de la PAC i, en concret, dels Programes de Desenvolupament Rural (PDR). A l’Albufera, les conegudes com ajudes agroambientals tracten de procurar la conservació de l’aiguamoll mitjançant el manteniment del cultiu de l’arròs, establint compensacions a l’agricultor per realitzar pràctiques agronòmiques que impliquen millores ambientals. Però el disseny d’estes mesures desperta dubtes i polèmiques sobre la seua eficàcia. I fins i tot la seua aplicació suscita de vegades crítiques directes pels seus efectes contraproduents sobre la qualitat ambiental.
El maneig del restoll i la palla després de la collita, el fanguejat dels camps i la duració dels períodes d’inundació hivernal són algunes d’estes pràctiques i mesures clau en la gestió de l’arrossar. No obstant això, la dificultat per atendre alguns compromisos, la falta de coordinació i control, la reducció de cabals hídrics, el caràcter voluntari de les disposicions i l’aplicació freqüent d’excepcionalitats, impedeixen moltes vegades que els objectius teòrics d’estes mesures agroambientals es traduïsquen en un benefici real per a la biodiversitat del Parc Natural.
La realitat es complica encara més quan a l’arrossar s’associen altres usos, com l’aprofitament cinegètic i les activitats esportives i d’oci, o quan la pròpia política agrícola incorre en la contradicció de voler prevaldre a un temps la intensificació agrària i la conservació de la biodiversitat.
L’agricultor, peça clau
En general, s’accepta que l’agricultor és la peça clau en el procés de definició dels compromisos ambientals, i que és necessari redissenyar unes mesures de consens que realment complisquen amb l’objectiu prioritari, el qual no és un altre que el de la «consolidació de l’espai natural» mitjançant el «cultiu sostenible de l’arròs a les zones d’aiguamoll». Es tracta al cap i a la fi, utilitzant els indicadors i mètodes de control corresponents, de millorar la qualitat de l’aigua, el paisatge i la biodiversitat de l’aiguamoll a través de mesures que beneficien igualment l’agricultor o, en tot cas, no li suposen cap perjudici.
Per la seua banda, en un exemple de simplificació interessada, induïda moltes vegades des de les pròpies organitzacions agràries, l’agricultor de base tendeix a considerar estes mesures una imposició i a concebre les ajudes associades com un dret sense condicions, oblidant que estan subjectes al compromís voluntari del seu compliment. Estes percepcions i actituds, influïdes pel tradicional enfrontament entre «agricultors i ecologistes», molt notable en el cas concret de l’Albufera i encara no superat, suggereixen la conveniència de dirigir gran part dels esforços a acostar postures. El mateix Carles Sanchis Ibor, president de la Junta Rectora del Parc Natural, incideix en això en l’entrevista que L’Amfibi inclou en este mateix número, al·ludint a la importància de crear espais de diàleg, reclamant «l’aliança necessària entre el sector arrosser i el sector ambientalista» i insistint que qualsevol disputa és perjudicial per a totes dues parts i tota aliança, profitosa.
La quantia de les ajudes
Segons dades de la Conselleria d’Agricultura, en 2019, la Comunitat Valenciana va pagar a 2.330 agricultors arrossers uns 6,3 milions d’euros en ajudes agroambientals, el que equival a unes 14.320 hectàrees. Segons l’informe del Sector Agrari Valencià, van ser unes poques més, 15.410, les hectàrees que es van cultivar el mateix any a tota la Comunitat. Les dades no coincideixen exactament perquè cada any hi ha superfícies que ixen del sistema d’ajudes o es penalitzen per no complir els requisits.
A banda de les agroambientals, pel que fa a l’esquema de pagaments directes que pot rebre un arrosser, només podem fer una aproximació teòrica, atès que en la pràctica depèn de situacions personals, com que dispose o no de drets de pagament, i altres condicionants tècnics, com l’origen dels drets o el seu valor nominal. Però, en general, d’una manera aproximada, es pot acceptar que les ajudes directes a un agricultor arrosser que reunira tots els requisits podrien arribar a quasi 1.800 euros, distribuïts en els pagaments desacoblats no exclusius de l’arròs —pagament bàsic, verd i jove— i l’ajuda associada al cultiu de l’arròs. Però, en realitat, pocs arrossers arriben a esta xifra. El pagament per jove —menors de 41 anys amb formació agrària—, per exemple, és poc menys que excepcional.
Per tant, finalment, atenent només la probabilitat teòrica, un agricultor arrosser pot arribar a cobrar en un any més de 2.200 euros per hectàrea entre les ajudes directes i les agroambientals. A la pregunta de quants diners es paguen en concepte de pagament directe als arrossers, la resposta no és senzilla, perquè el càlcul no és immediat: hi ha explotacions mixtes, drets de diferents valors nominal i, com hem vist, no tots els arrossers tenen drets de pagament.
