L’espai marítim del LIC de l’Albufera ha sigut totalment menyspreat, pel que fa a la seua ecologia, fins fa poc, malgrat ser un dels escenaris més variats i rics del litoral mediterrani espanyol. Recorda al Delta de l’Ebre, més xicotet i amb tota la biodiversitat ben concentrada. Té zones d’arena «neta» que es combinen amb altres de sediment més fi entorn de les desembocadures de les goles, on arriben a donar-se condicions estuarines de transició entre l’aigua dolça i la salada. Hi ha nombroses àrees rocoses a diverses profunditats enmig de la gran extensió arenosa, la qual cosa propicia una gran biodiversitat, a més d’un emissari submarí i un xicotet escull amb Sabelaria, el cuc de panal. En definitiva, entre el límit sud del port de València i el far de Cullera, existeix una àrea extremadament diversa i rica, encara que subjecta a una pressió antròpica que ha aconseguit minimitzar el seu valor de manera sorprenent en els últims deu anys i, per fi, posar en alerta als gestors del medi natural, els qui actualment es plantegen delimitar una àrea amb limitació o prohibició de pesca. En qualsevol cas, no sembla esta la solució definitiva que frene la tendència, perquè la mar és un espai obert i els factors ambientals també hi juguen un paper important.
Sorell (Caranx rhonchus), un peix de gran importància per a les aus, en ser un xicotet depredador resident (foto: A. Pradillo).
Les aus com a indicadores
La situació de la important colònia d’aus marines del litoral de l’Albufera, amb el seu màxim exponent en la colònia del Racó de l’Olla, és un reflex de la problemàtica actual de l’entorn. Durant diverses dècades, hi ha hagut una colònia de diferents espècies de xatracs amb una cria nombrosa i regular, èxit depenent de la gran quantitat de sardinetes, alatxes i aladrocs que els depredadors espentaven cap a la superfície i els servien d’aliment. Estos depredadors eren bàsicament oblades, associades a les zones rocoses; sorells, palomines blanques, golfassos i palomines grans, en les proximitats de les goles; déntols, verderols, aspets i bonítols, en els fons rocosos, i bacoretes i melves, amb un caràcter més temporal.
El front litoral de l’Albufera té una gran població de mantelina (Gymnura altavela), una espècie protegida (foto: A. Pradillo).
No obstant això, la pressió de la pesca comercial i esportiva és tan intensa que ha minvat les poblacions de peixos depredadors grans fins a quasi l’extinció, de manera que actualment a penes hi ha peixos que espenten les xicotetes preses cap a la superfície perquè les aus puguen alimentar-se. Espècies com el verderol o la palomina gran pràcticament han desaparegut en la seua fase adulta durant l’última dècada, i els xicotets peixos més sedentaris com l’oblada, el golfàs o el sorell han reduït la seua presència de forma absolutament alarmant. Així, les aus depenen ara en gran manera dels escòmbrids de caràcter més pelàgic, com la bacoreta i el bonítol —gràcies a la seua recuperació pel control de la pesca—. Si bé estes espècies es desplacen molt ràpidament cap al nord i no són capaces de donar manteniment a una colònia d’aus. Esta primavera, per exemple, en abril va haver-hi tonyines i, a primers de maig, bacoretes, però d’una setmana per a una altra estos peixos es van desplaçar al Delta de l’Ebre conforme l’aigua es va anar calfant en superfície. Això suposa una pressió difícil de suportar per a les colònies de xatracs, justament quan estan criant els pollets.
Una confluència de diverses causes
Però no tot el problema deriva de la pressió de la pesca. Més aviat, tot apunta a una conjunció de factors. La reducció de cabals que flueixen al mar regularment per les goles durant estos últims anys ha pogut provocar la migració de les sardinetes cap al Delta de l’Ebre, un fet al qual també poden haver contribuït els alts valors de temperatura —fins a 29 graus— de la mar en superfície als que s’ha arribat a la zona de l’Albufera. Així mateix, en el golf de València, l’activitat de les aus sempre ha estat lligada a la dels peixos, principalment amb la mar en calma. Però, en l’última dècada, hi ha hagut un increment dels vents de nord-est a les hores més extremes del dia i durant la nit en l’època estival, condicions que provoquen l’agitació de la mar i la disminució de l’activitat dels depredadors en esta àrea. Només en la zona d’abric que proporciona el port de València es dóna esta calma, però, degut precisament a este efecte pantalla, es produeixen ací forts episodis d’anòxia. A partir de finals de juliol, la pujada de la temperatura de l’aigua provoca la mort de gran quantitat de peixos i la fugida de la resta a zones més oxigenades.
D’altra banda, desconeixem l’afecció que poguera tindre l’aportació de les aigües dels cultius de l’arròs i l’emissari de Pinedo. Els productes químics procedents de les aigües residuals i dels tractaments fitosanitaris pogueren actuar com a disruptors endocrins i elements cancerígens i incidir de manera notable en els organismes aquàtics, més encara en els peixos. N’hi ha prou amb donar una ullada a la platja després d’un temporal —plena de microplàstics i trossos de compostos fosforats greixosos—, o a la desembocadura del Túria —repleta de tovalloletes del vàter—, per a fer-se una idea de la ingent quantitat de químics que arriben a la mar.
La pressió antròpica
Usos recreatius del medi marí: navegació i pesca (foto: A. Pradillo).
La pressió humana a la qual es veu sotmesa l’àrea és realment gran, especialment a la zona més pròxima a València, on es troben els principals ports esportius de la ciutat. Els dissabtes, el dia de més activitat lúdica, són centenars de vaixells els que fan ús de l’espai. La navegació a vela, la pesca esportiva a canya i la pesca submarina són les activitats que més embarcacions aporten. Entre setmana, la pesca professional té prou rellevància, encara que també hi ha una xicoteta pressió de pesca esportiva. El problema és que la «fàcil» solució de crear una àrea de reserva no disminueix la pressió de pesca, sinó que la desvia als llocs pròxims que abans no la patien. A més, pràctiques com les de la navegació a vela i les motos d’aigua poden continuar generant molèsties a la fauna. Per tant, no és fàcil donar una solució a un problema mediambiental d’índole major.
El espacio marítimo del LIC de L’Albufera ha sido totalmente menospreciado, por lo que respecta a su ecología, hasta hace poco, pese a ser uno de los escenarios más variados y ricos del litoral mediterráneo español. Recuerda al Delta del Ebro, más pequeño y con toda la biodiversidad bien concentrada. Tiene zonas de arena «limpia» que se combinan con otras de sedimento más fino en torno a las desembocaduras de las golas, donde llegan a darse condiciones estuarinas de transición entre el agua dulce y la salada. Hay numerosas áreas rocosas a diversas profundidades en medio de la gran extensión arenosa, lo que propicia una gran biodiversidad, además de un emisario submarino y un pequeño arrecife con Sabelaria, el gusano de panal. En definitiva, entre el límite sur del puerto de València y el faro de Cullera, existe un área extremadamente diversa y rica, aunque sujeta a una presión antrópica que ha conseguido minimizar su valor de forma asombrosa en los últimos diez años y, por fin, poner en alerta a los gestores del medio natural, quienes actualmente se plantean acotar un área con limitación o prohibición de pesca. En cualquier caso, no parece esta la solución definitiva que frene la tendencia, pues el mar es un espacio abierto y los factores ambientales también juegan un papel importante.
Las aves marinas como indicadoras
La situación de la importante colonia de aves marinas del litoral de L’Albufera, con su máximo exponente en la colonia del Racó de l’Olla, es un reflejo de la problemática actual del entorno. Durante varias décadas, ha habido una colonia de distintas especies de charranes con una cría numerosa y regular, éxito dependiente de la gran cantidad de sardinillas, alachas y boquerones que los depredadores empujaban hacia la superficie y les servían de alimento. Estos depredadores eran básicamente obladas, asociadas a las zonas rocosas; jurelas, palometas, anjovas y palometones, en las proximidades de las golas; dentones, serviolas, barracudas y bonitos, en los fondos rocosos, y bacoretas y melvas, con un carácter más temporal.
Sin embargo, la presión de pesca comercial y deportiva es tan intensa que ha mermado las poblaciones de peces depredadores de gran tamaño hasta casi la extinción, de manera que actualmente apenas hay peces que empujen las pequeñas presas hacia la superficie para que las aves puedan alimentarse. Especies como la serviola o el palometón prácticamente han desaparecido en su fase adulta durante la última década, y los pequeños peces más sedentarios como la oblada, la anjova o la jurela han reducido su presencia de forma absolutamente alarmante. Así, las aves dependen ahora en gran medida de los escómbridos de carácter más pelágico, como la bacoreta y el atún —gracias a su recuperación por el control de la pesca—. Si bien estas especies se desplazan muy rápidamente hacia el norte y no son capaces de dar sustento a una colonia de aves. Esta primavera, por ejemplo, en abril hubo atunes y, a primeros de mayo, bacoretas, pero de una semana para otra estos peces se desplazaron al Delta del Ebro conforme el agua se fue calentando en superficie. Esto supone una presión difícil de sobrellevar para las colonias de charranes, justo cuando están criando a sus pollos.
Una confluencia de varias causas
Pero no todo el problema deriva de la presión de la pesca. Más bien, todo apunta a una conjunción de factores. La reducción de caudales que fluyen al mar regularmente por las golas durante estos últimos años ha podido provocar la migración de las sardinillas hacia el Delta del Ebro, un hecho al que también pueden haber contribuido los altos valores de temperatura —hasta 29 grados— del mar en superficie alcanzados en la zona de L’Albufera. Asimismo, en el Golfo de València, la actividad de las aves siempre ha estado ligada a la de los peces, principalmente con el mar en calma. Pero, en la última década, ha habido un incremento de los vientos de noreste en las horas más extremas del día y durante la noche en la época estival, condiciones que provocan la agitación del mar y la disminución de la actividad de los depredadores en esta área. Solo en la zona de abrigo que proporciona el puerto de València se da esta calma, pero, debido precisamente a este efecto pantalla, se producen aquí fuertes episodios de anoxia. A partir de finales de julio, la subida de la temperatura del agua provoca la muerte de gran cantidad de peces y la huida del resto a zonas más oxigenadas.
Por otra parte, desconocemos la afección que pudiera tener el aporte de las aguas de los cultivos del arroz y el emisario de Pinedo. Los productos químicos procedentes de las aguas residuales y de los tratamientos fitosanitarios pudieran actuar como disruptores endocrinos y elementos cancerígenos e incidir de manera notable en los organismos acuáticos, más aún en los peces. Basta con echar un vistazo a la playa después de un temporal —llena de microplásticos y trozos de compuestos fosforados grasientos—, o a la desembocadura del Turia —repleta de toallitas del váter—, para hacerse una idea de la ingente cantidad de químicos que llegan al mar.
La presión antrópica
La presión humana a la que se ve sometida el área es realmente grande, especialmente en la zona más cercana a València, donde se encuentran los principales puertos deportivos de la ciudad. Los sábados, el día de más actividad lúdica, son centenares de barcos los que hacen uso del espacio de una u otra forma. La navegación a vela, la pesca deportiva a caña y la pesca submarina son las actividades que más embarcaciones aportan. Entre semana, la pesca profesional tiene bastante relevancia, aunque también hay una pequeña presión de pesca deportiva. El problema es que la «fácil» solución de crear un área de reserva no disminuye la presión de pesca, sino que la desvía a los lugares cercanos que antes no la padecían. Además, usos como los de la navegación a vela y las motos de agua pueden seguir generando molestias a la fauna. Por lo tanto, no es fácil dar una solución a un problema medioambiental de índole mayor.
El periódico en castellano está en proceso de maquetación
La versión en castellano se sitúa en cada noticia a continuación
del texto en valenciano
De momento, esto es así para los contenidos publicados a partir de julio de 2022, coincidiendo con la publicación en papel del número 4 de L’Amfibi. También puedes descargar el PDF en castellano —a partir del núm. 4— en el apartado ‘EL PERIÒDIC EN PDF’.
Aquest lloc web utilitza cookies per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les cookies s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.
Aquest lloc web solament utilitza cookies tècniques (estrictament necessàries). Segons el Reglament General de Protecció de Dades, les cookies tècniques estan exemptes de l'obligació del consentiment del seu ús.
Les cookies tècniques són per exemple, les necessàries per a la navegació en la web, les cookies de personalització de la interfície d'usuari, autenticació o identificació d'usuari, seguretat de l'usuari, sessió del reproductor multimèdia, equilibri de càrrega, les de complement o plugin per a intercanviar continguts socials, les de cistella de la compra i les que ens ajuden a emplenar formularis.
Les cookies no tècniques (no usades en aquesta web), sí que exigeixen l'obtenció de consentiment del seu ús. Les més habituals són les d'anàlisis i les publicitàries.
Galetes estrictament necessàries
Les cookies estrictament necessàries han d'activar-se sempre perquè puguem desar les preferències per a la configuració de galetes.
Si desactiveu aquesta cookie no podrem desar les preferències. Això vol dir que quan visiteu aquest web, haureu d'activar o desactivar les cookies de nou.
