El cultiu de l’arròs a València s’estén sobre una superfície d’una mica més de 15.000 hectàrees localitzades principalment a l’Albufera i corresponents a diferents termes municipals de les comarques de l’Horta Sud i la Ribera Baixa. És un cultiu caracteritzat per un alt grau de mecanització. Així és pel que fa a les labors preparatòries, la sembra, l’aplicació de tractaments herbicides, fungicides i insecticides —fins i tot s’usen helicòpters—, la recol·lecció, la trilla… Este paisatge dels arrossars, que en un altre temps s’omplia per temporades de quadrilles de segadors i plantadors, hui se’ns presenta molt puntualment com un anar i tornar de monumentals màquines.
Els espais de l’arrossar valencià van ser més extensos que ara, tant a les comarques interiors, com la Ribera Alta, la Costera i la Canal de Navarrés, on la inundació es feia artificialment —els «terrenos pantanosos por el arte» als quals es va referir Cavanilles—, com a les zones costaneres de la Safor, el Camp de Morvedre i l’Horta Nord. El cultiu tradicional de l’arròs, més enllà de l’eficaç col·laboració de les cavalleries proveïdes d’un variat arsenal d’eines adaptades a les especials característiques d’un cultiu ocasionalment entollat, es proveïa d’una ingent quantitat de mà d’obra, local i forana, per a l’execució de variades operacions del cultiu.
De plantar a barrejar
Potser el canvi més significatiu, a banda del procés de mecanització, siga l’abandó del cultiu amb planter previ a la plantació en el camp i la seua substitució per la sembra directa: el barrejat. El cultiu tradicional de l’arròs generava una dinàmica específica que afectava no només els espais del cultiu arrosser sinó també les hortes tradicionals pròximes al municipi. Hi havia parcel·les dedicades a la primavera als planters i espais reservats a sequers i graners, els quals, sobretot al període de la collita de l’arròs, conferien un singular aspecte a estes hortes.
Els planters
El cultiu tradicional de l’arròs requeria del trasplantament inicial. La sembra es realitzava en parcel·les diferents a les del cultiu definitiu. Una vegada es desenvolupava la plàntula, s’arrancava el planter i és formaven garbes que es traslladaven i es replantaven en els arrossars, on es desenvolupava la planta fins a la recol·lecció. Normalment, els planters s’emplaçaven a l’interior de les hortes regades i, encara que amb matisos, participaven de l’estructura de reg d’estes.
El Reglament per a l’execució de la Reial Orde de 10 de maig de 1860, relativa a l’acotament de terrenys amb destinació al cultiu de l’arròs, establia les condicions per a autoritzar els planters, que només es permetien en terrenys fitats a l’efecte i amb certes característiques. Així, havien de situar-se en «les partides més profundes», on les filtracions no foren perjudicials, i en «les més distants de poblat en la direcció dels vents dominants (0,5 quilòmetres des de l’última casa de la població)». Els expedients s’instruïen davant l’ajuntament respectiu, el qual s’assessorava per facultatius mèdics i perits llauradors experts. La superfície fitada de planter mantenia una relació amb la definida per al cultiu en cada terme. Aproximadament, una fanecada de planter per cada cinc o deu d’arrossar, segons els llocs.
Preparació del planter, sembra i trasplantament
Les labors de preparació del planter s’iniciaven la primera setmana de febrer i l’embassada a mitjan mes, per a, la tercera setmana, procedir a la cava del terreny, el qual, durant la primera quinzena de març, es birbava i llaurava fins a aconseguir l’estructura del sòl desitjada.
Cap al 15 de març se sembrava. I el trasplantament al terreny definitiu es realitzava a la primera quinzena de maig, fins i tot els primers dies de juny. El paisatge de l’horta adquiria de febrer a juny un aspecte característic que hui se’ns fa difícil imaginar, però que podem identificar en les fotografies del «vol americà» de 1956: un conjunt de parcel·les inundades, els marges de les quals se sembraven d’avena per al seu aprofitament de farratge per al bestiar, amb requadres interiors formant un reticle de xicotetes parcel·les sembrades d’arròs. Després de l’arrencada i el trasplantament, el sòl de les parcel·les es llaurava; i, una vegada cavallonat, es dedicava a altres cultius d’estiu que requerien poca dedicació i mà d’obra; especialment, als moniatos.
Un paisatge de sequers i graners
Els altres elements que caracteritzaven el paisatge agrari eren de naturalesa estructural: els sequers i graners. Els primers eren parcel·les enrajolades la funció de les quals era servir durant uns dies, entre finals de setembre i principis d’octubre, per a l’assecat de l’arròs després de la trilla. Per les seues característiques, moltes d’estes parcel·les han perviscut fins l’actualitat. Els graners, localitzats junt als sequers eren edificis senzills d’una planta, àmplia porta i teulada a una sola aigua, dedicats a l’emmagatzematge de l’arròs una vegada assecat, l’envasament i el resguard d’eines i útils per a les labors d’assecat. Alguns d’estos edificis perviuen a l’actualitat sense ús i en estat ruïnós o amenaçats de ruïna.
